AMB SNYDER

Si tot va bé, l'any que ja truca a la porta ens durà en forma de llibre el grapat de poemes de Gary Snyder que ajudo a traduir de fa uns mesos al José Luis Regojo. Només per això, em repeteixo, ja cal mirar-se el volt del calendari amb una mica menys de desconfiança.

Com a present del Ninou deixo aquí al bloc una de les versions en curs.














PER AL NOI QUE ERA GUAITA FORESTAL
A DODGER POINT ARA FA QUINZE ANYS

(En una excursió amb motxilla per les muntanyes Olympic
amb la meva primera dona, havent travessat des de la conca
de Dosewallips i baixat i passat a gual l'Elwha i el Goldie,
vam ascendir altre cop a l'alta muntanya. Caminar tot sol
Elwha avall des de la vall del Queets, tants anys després,
m'ho torna a fer present.)

El prim fum blau de la nostra foguera
a la prada de bruc tota plena
de flors i d’herba,
a dues milles de la teva torre.
L'estany d’aigua de neu, i l’Alison
banyant-s’hi mig ajupida com
la Dona-cigne, deliciosament nua,
tota envoltada d'avets alpins i
resplendents cims nevats. Havíem
caminat durant milles sense sender,
duies molt de temps tot sol.
Vam parlar mitja hora allà dalt
per sobre de rierols escumejants
i valls plenes de boscos, en el nostre
món de neu i flors.

No sé on és ella, ara;
no et vaig demanar el nom.
En aquest món roent, enfangat, mentider,
ensangonat,
aquella trobada tranquil·la a les muntanyes
fresca i suau com els musells
de tres ants, m'ajuda a mantenir el seny.

  Gary Snyder
  versió de José Luis Regojo i Jaume Subirana
  (tots els drets reservats)

AINDA NÃO

LA PORTA

Com que
per aquesta porta
sobre la rugosa llum del capvespre
tindràs encara temps
d'emprar els peus i posar-te en camí,
sense arrels
enredant-te les passes,
per això per a la mort
no tens encara paraules,
encara no, encara no, encara no.

 Eugénio de Andrade, Ofici de paciència (1994)
 versió d'Antoni Xumet Rosselló

ALTRES NACIONALISMES

Els National a Brooklyn el 2010, demanant a la gent que se'n vagin de casa i s'acabin el pastís (aquí teniu "Sorrow" al mateix concert, que és més mona).

Que passeu un bon darrer cap de setmana.

PINT DE VUSTA

Diu que a Woody Allen. El documental s'explica que al seu dia el director va proposar a United Artists rodar una pel·lícula gratis si acceptaven no estrenar Manhattan, que li semblava un horror... Com ara Cervantes, convençut que passaria a la història per les seves Novelas ejemplares.

UN CARTELL AIXÍ

Quan arriba, ineluctable, un altre any algunes coses ens compensen del mal humor i la melangia. Estripar les restes del calendari antic i penjar al seu lloc el nou, per exemple, si tens la sort de conèixer el Víctor Oliva i que te n'enviï un dels que de fa temps prepara i fa estampar, cada vegada amb un motiu gràfic nou, sempre sorprenent. Enguany a la coberta hi diu "Le Tumulte Noir 2013", i el calendari s'obre amb un text de Santi Barjau, historiador de l'art, sobre "Paul Colin i Barcelona", que ens duu a la ciutat l'any màgic de l'Exposició, de la mà de Mirador i Sagarra:

"L'any 1929 l'escriptor Josep Maria de Sagarra veu un cartell de Colin pels carrers de Barcelona –el cartell que anuncia els jazzmen Wiener & Doucet, que versionaven a dos pianos els estàndards de Gershwin i altres músics– i, a les pàgines de la revista Mirador, descriu així l'efecte que li produeix: 'Un cartell així en un aparet barcelonina canvia per un moment l'aire, sembla que a les dents se us enganxi com un estrip de boira confitada, i que els automòbils multipliquin per deu la natural olor de la gasolina'. Dos anys abans Paul Colin havia editat per subscripció els 520 exemplars de la seva obra més arriscada i personal, la carpeta La Tumulte Noir, formada per vint-i-set làmines estampades en litografia i acolorides au pochoir, és a dir amb trepes. Un total de quaranta-quatre il·lustracions protagonitzades per homes i dones que ballen, sols o en parelles, al so de la big band. Entre tots ells, la gran Josephine Baker, musa i amant de Colin, ballant nua amb una faldilla de plàtans o transfigurada en una figureta d'art africà, esdevé motiu i excusa per a un exercici d'experimentació gràfica que beu del cubisme i de l'expressionisme però que sobretot vol ser una celebració de la vida bohèmia. (...)"

DEIXAR PARLAR

"Deberíamos poder plantearnos algunos temas con más rigor. 1) La voluntad de decidir. Se engaña quien diga que el pueblo catalán no ha expresado mayoritariamente (110 sobre 135) su voluntad de ser consultado y de poder decidir democráticamente sobre su futuro. Esto es bueno para ejercer un derecho y muy necesario para no seguir viviendo en la confusión. La consulta tanto como un derecho político es una necesidad psiquiátrica. Todo el mundo habla del pueblo, en lugar de dejar hablar al pueblo. Y cuando éste lo hace, cada uno lo interpreta a su manera. Hay que encontrar la fórmula legal para una consulta, pero no hay marcha atrás. Mientras ello no ocurra, podemos seguir engañándonos todos sobre la realidad. Estamos, me temo que voluntariamente, confundiendo las cosas. No hay que identificar los que están a favor de la consulta solo con los que desean la separación. Y tampoco es razonable pensar que aquellos que, legítimamente, no apoyarían la separación, se deban ahora oponer a la consulta." [...]

 Joan Majó, "El entusiasmo y el rechazo" (El País, 21-XII-12)

REPETIM

De les coses meravelloses, un mai no se'n cansa.

TRES REIS (I UNA PETXINA CLOSA)

"Persia si è una provincia grande e nobile certamente, ma al presente l'hanno guasta i Tarteri. In Persia è l[a] città ch'è chiamata Sabba, dalla quale si partirono li tre re ch'andarono ad adorare a Cristo quando nacque. In quella città e' sono seppelliti gli tre Magi in una bella sepoltura, e sonvi ancora tutti interi con barba e co' capegli. L'uno ebbe nome Baltasar, l'altro Melchior, e l'altro Guaspar. Messer Marco domandò piú volte in quella citta di questi tre re: niuno gliene seppe dire nulla, se no' ch'erano tre re seppelliti anticamente. E andando tre giornate, trovarono un castello chiamato Galasaca, cioè a dire, in francesco, castello degli oratori del fuoco. È ben vero che quegli del castello adorano il fuoco, ed io vi dirò perché. Gli uomini di quello castello dicono che anticamente tre re di quella contrada andarono ad adorare un profeta, lo quale era nato, e portarono tre offerte: oro per sapere s'era signore terreno, incenso per sapere se era Iddio, mirra per sapere se era eternale. E quando furo ove Iddio era nato, lo minore andò in prima a vederlo, e parvegli di sua forma e di suo tempo; e poscia il mezzano, e poscia il maggiore, e a ciascuno p[er] sé parve di sua forma e di sua etade; e riportando ciascuno quello ch'aveva veduto, molto si maravigliarono e pensarono d'andare tutti insieme. Andando insieme, a tutti parve quello ch'era, cioè fanciullo di tredici giorni. Allora offersono l'oro e lo incenso e la mirra, e il fanciullo prese tutto; e lo fanciullo donò agli tre re uno bossolo chiuso, e gli re si mossono per tornare in lor contrada."

 Marco Polo, "Della grande provincia di Persia e de' tre Magi", a Il Milione (1298)

DOS DIES

Al Núvol es fan ressò del seminari sobre "Resistencialisme i normalització: Usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània" de la setmana passada a la Universitat Oberta de Catalunya, amb un article-crònica de la professora Laura Solanilla ("Resistir i normalitzar") que inclou un bon muntatge d'imatges dels ponents.

MOGOLLÓN

"En su caso tiene un mogollón de similitud..."

I diu que vol ser gestor cultural.

ELS ALTRES, TAMBÉ

Quan l'any s'acaba és un clàssic esperat l'article d'Albert Manent recordant-nos les principals efemèrides culturals dels dotze mesos que s'acosten. Enguany, després d'haver obviat al 2012 Antoni M. Alcover o Josep Ferrater Mora, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona tenen (com apuntava fa poc Lluís Cabrera) una esplèndida oportunitat per oblidar-se de Carmen Amaya, la més famosa gitana catalana i una de les grans bailaoras flamenques, nascuda a les barraques del Somorrostro (per molt que alguns diguessin que al Sacromonte perquè la seva biografia lligués millor), entre la Barceloneta i el Poblenou, allà on avui els turistes juguen a vòlei i festegen al sol.

A més del d'Amaya, dos noms que el programa del merescudíssim centenari oficial de Salvador Espriu no hauria de fer-nos oblidar són els de Giuseppe Verdi i Richard Wagner, nascuts el 1813, amb carrer a Gràcia l'italià i trista placeta a Sarrià/Diagonal l'alemany, molt més català, però, sens dubte, que el compositor de Nabucco (fa uns dies s'ha inaugurat a Venècia una exposició sobre Fortuny i Wagner que inclou un parell de peces de Joan Brossa cedides per la Fundació del poeta, integrant com Joaquim Pena, Francesc Viñas o Adrià Gual de la poblada nissaga de wagnerians catalans). I, a més, en català l'any 2013 caldrà també afegir a la llista de centenaris no institucionalment celebrats (sobretot ara que el PP balear estalvia en política identitària abandonant l'Institut Ramon Llull) el del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que des de Catalunya va escriure un dels més bells poemes moderns en la llengua de Llull evocant Mallorca a la guerra civil. I els de la poetessa Joana Raspall, feliçment instal·lada a Sant Feliu de Llobregat, o l'escriptor i editor Joan Teixidor. Però també els de la bibliotecària Aurora Díaz-Plaja, el cardenal Narcís Jubany, la pianista Maria Canals, els arquitectes Antoni Bonet i Antoni de Moragas, l'activista cultural Joan Ballester... Per no mencionar els cent anys de la mort d'Enriqueta Martí, la vampira del Raval. De noms i de repertori no ens en falten.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-XII-12
Versión en castellano

VANITAT

En sortir al carrer he vist aquest cartell en una paret i per un moment en llegir-ne el lema he pensat que parlaven de Berlusconi.