QUE US LLIMIN

Avui al vespre a l'Horiginal (c. Ferlandina, 29) si veniu a partir de les 8:30h us farem una bona llimada amb un Paper de vidre de primera per celebrar el novè aniversari de la revista i presentar-ne el número 58, que inclou una entrevista a Joan-Lluís Lluís i un dilatat homenatge a l'Oplepo, al Màrius Serra i les seves constriccions (lingüístiques) i al VerB en el sentit més literal del terme.

Hi haurà en Guillem Miralles i els altres responsables de la publicació, i hi llegirem alguns dels llimaires (Rudolf Ortega, Ricard Ripoll, Pau Vidal, Eduard Ribera, Magí Camps, Jordi Fortuny, Joan Todó, Màrius Serra i un servidor) que ens vam avenir al joc proposat: "Amb en Màrius Serra, que segueix la trajectòria del Paper de vidre des del número 1, en què vam publicar un escrit seu com a primer pròleg de la revista, ens hem empescat, per aquest número, una trava més o menys inèdita (una contrainte, per dir-ho en terminologia oulipiana) i hem proposat a diversos autors que la seguissin sense treva per escriure un text ben travat. I de què va la trava? Doncs, s'ha tractat de reescriure un fragment (de longitud lliure) d'una obra literària que fascini als autors pels seus components verbals (o verbívors); és a dir, pel seu ús lúdic del llenguatge. La reescriptura del fragment triat compleix una doble condició: no conté cap V ni cap B, que són els dos límits del VerB i les dues lletres emblemàtiques del país de VerBàlia, ideat pel Màrius Serra."

SANT XAVIER MATAMOROS

Amb el permís de Martín López-Vega i del poeta (i demanant-los disculpes per l'ús probablement indegut), permetem-nos una mica de demagògia de mercat per començar a to la temporada:

"El candidato popular ha insistido en su intención de incrementar la presión policial 'para que los delincuentes y los incívicos se marchen aburridos de Badalona'. 'Sé que de esta manera sólo estoy trasladando el problema, pero yo lo que quiero es resolver los problemas de Badalona, y lo que pienso es que Artur Mas ha de hacer los deberes en Cataluña y Rodríguez Zapatero ha de hacer los deberes para toda España', ha sentenciado".










EUROPA
(Aleš Šteger. Eslovènia, 1973)

Sigues vendiendo la historia de los turcos
a las puertas de Viena, que desmontaron sus campamentos sólo como treta
y que disfrazados de vendedores de kebab
no hacen más que esperar el momento oportuno
para salir de sus escondrijos y cortaros el gañote.

No importa que tus tribus se hayan perdido para siempre
en los pantanos de tus planes bárbaros
ni que seas incapaz de distinguir la calavera de un godo de la calavera
de un eslavo de la calavera de un sajón de la calavera de un franco,
aún piensas que sólo la sangre derramada de tus hijos podrá rejuvenecerte.

Aún piensas que todos nos conformaremos con tus mentiras.
Cuando cierro mis cansados ojos te apareces
bajo la forma de una horrenda mujer obesa que da a luz mientras ronca
y de un hombre que junto a ella se masturba a escondidas en la oscuridad
pensando en América.

EN LITERATURA TAMBÉ

Quin descans: com Jerome Kern, ja estic passat de moda.

I QUÈ?

Disculpeu-me que hi torni amb un altre vídeo, però ja veureu que aquest s'ho val. Potser us semblarà que parla de futbol, però no: cadascú de nosaltres ha jugat i juga en un o uns quants equips com aquest a la vida. I al final sovint resulta que és just el que ens ve més de gust recordar i explicar.



l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

MÉS
Josep M. Fonalleras, "271 gols" (El Periódico)

LLIÇÓ DEL TELONER

M'avisen que Miquel Pairolí abaixa la persiana de "L'escaire", la seva columna diària de fa anys a El Punt. Si l'heu llegit alguna vegada, no cal que us detalli fins a quin punt és una mala notícia. Si no el coneixeu, quedeu-vos amb la idea que Pairolí (que debutà el 1990 amb Paisatge amb flames i a la tardor ha publicat Octubre a Contravent) és sens dubte un dels millors dietaristes catalans contemporanis.

Us deixo amb el seu darrer article, "Teló"...











Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l'arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d'opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l'explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d'un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d'aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. [+]

MÉS
Josep M. Fonalleras, "Arròs Pairolí" (El Periódico)

UNA BANDA

Avui, una de banda. Amb acordió, violí, guitarra espanyola i secció de vent (no les hem inventat ara a Gràcia, les guitarres petites amb metall de fons) i, al final, aquesta mena de sensació espirituosa tan santjoanesca... Bona postrevetlla.

TREBALLAR CANSA

... i, doncs, el pobre home descansa.

SOCIALITZACIONS

Jo no sé si sóc o no un indignat, però sí que sé que no puc estar més d'acord amb afirmacions del tipus: "a les entitats financeres se les ha protegit socialitzant-ne les pèrdues però no s'ha protegit els que no poden pagar les hipoteques, i això és èticament incorrecte i moralment injust". Si en voleu més, podeu llegir-vos aquesta notícia, i ampliar-la anant aquí.

(per cert, ja heu anat a veure Inside job? No? Doncs aneu-hi: us ajudarà a entendre unes quantes coses, i a malfiar-vos d'alguns arguments. A Barcelona diria que encara la fan al Verdi Park. I si no quan la trobeu al videoclub o a la llista de descàrregues possibles no dubteu gens...)

ARA, CALDES

Mentre a La Garriga tot just recullen els cartells de la Primavera Poètica d'enguany (coorganitzada per Òmnium, l'ajuntament i la ILC, i capitanejada com sempre per Albert Benzekry), la Fundació Palau ja anuncia la posada en marxa aquest cap de setmana a Caldes d'Estrac d'una altra de les noves iniciatives d'activisme poètic que en pocs anys ha obtingut els galons de festival a tenir en compte: el Poesia i + 2011, amb diverses activitats vinculades en aquest cas a l'any Maragall i la presència, entre d'altres, de Francesc Garriga, Pep Gimeno el Botifarra, el mag Hausson, Laia Noguera, Miquel Pujadó o Gerard Vergés, i espectacles basats en l'obra de Jacques Miquel Martí i Pol, Joana Raspall o Joan Vinyoli. Feu un cop d'ull al programa i ja veureu que segur que haureu d'apuntar a l'agenda alguna de les propostes.

LA MEVA TAULA

Ni la cadira ni el despatx no són teus (de fet, tampoc no acaben de ser "els teus"). De tant en tant, va bé repassar mentalment tots els llocs en què t'has assegut durant mesos o anys seguits i a on ara s'asseu algú altre. També mirar de veure un altre allà on en aquests moments seus tu. No només pensar-te o saber-te en trànsit: transitar per tu, com per un record o per un conte, o per una sala.

ELS DETERMINANTS

–¿Els determinants estaban?

Proveu a dir-ho amb l'accent perfecte en cadascuna de les dues parts: no és pas tan fàcil, si no sou de la zona alta. El fill, un nenet de dotze o tretze anys que s'ha passat l'estona trucant al 010 amb un mòbil d'última generació perquè li donin números de botigues que venguin petards a prop de casa seva, per comptes de respondre a sa mare profetitza, mirant endavant i balancejant els peus:

–Es tope de chungo, el catalán. Lo suspendo seguro.

I llavors sona el mòbil d'ella i se suposa que algú que devia haver de venir a acompanyar-los a fer la radiografia ja és aquí. La mare demana al noi que vagi fins a l'entrada i ell li diu que nanai. Ella (rossa, prima, bronzejada) esbufega, s'aixeca i, repicant amb els talons, s'allunya fent no sé si adéu o vale amb els serrellets que pengen del bolso blanc de pell a què s'agafa com a un salvavides.

VEU I TROMPETA

Pescat a cal David, avui un vídeo terapèutic.




Una altra versió amb trompeta sola (però sense vídeo), potser més elegant, aquí.