DIOGÈNICA

Les grans veritats existencials ara en format enganxina per a taxi, requadradetes i amb pal sec: "NO HAY NADA DE VALOR".

PÍOS DESEOS

Rebo amb pocs dies de diferència un llibre de peces soltes sàvies i divertides de Gerard Vergés i els contes de la Tina Vallès, que dels temps del seu aeroplà ravaler ha saltat al premi Mercè Rodoreda de contes i demostra que a Internet hi ha de tot, com a la vinya del Senyor, també bons escriptors el nom dels quals afegir a la llista de gent a seguir. Llegeixo que Francesc Parcerisas ja ha tret a can Vallcorba La primavera a Pequín. Un dietari de què havíem parlat mesos enrere. Rebem resposta a uns dubtes del poeta de primera que traduïm amb el José Luis, que s'ho mira tot plegat des de dalt de les muntanyes. I tinc com sempre una pila de llibres acabats de comprar que s'esperen que m'hi assegui una estona i hi passi els dits pel llom, per les pàgines obertes, per aquell plec acollidor que fa el lloc on s'ajunta el paper i el relligat. Em torno doncs a prometre no perdre tant de temps amb les bestieses que escriuen els arribistes i mirar de riure'm a distància dels wannabe amb càrrec o encàrrec. Obviar la morralla i trobar i disfrutar les taronges de la Xina, els pastissets de Tortosa: d'això es tracta.

PANEM O CIRCENSES?

El vot de dues iniciatives legislatives populars (ILP) emblemàtiques demà al Congrés dels Diputats (o Congreso de los Diputados, com deu preferir llegir el ministre Wert) serà un d'aquells moments il·luminats i il·luminants que els col·lectius humans viuen de tant en tant. Els representants electes dels espanyols han de dir en veu alta si s'estimen més saltar-se la llei d'un parlament autonòmic (i, doncs, espanyol) i reinstaurar per decret els toros a Catalunya o bé escoltar el prec de més d'un milió de signatures i fer alguna cosa decent i pràctica amb el tema dels desnonaments. És clar que també podria passar que diguessin que no (com ha passat sempre fins ara) o que sí a totes dues iniciatives, però ja veureu com el vot anirà per camins diferents: prou desnonaments o toros de tornada, doncs. Amb què ens quedem? Panem o circenses? La solució, demà. Les conseqüències, durant els propers anys.

ORREAGA

Sembla que ha nevat bastant, a Roncesvalles.

CANVIS

Kathleen Edwards ha tret disc nou, Voyageur, i aquest n'és un dels temes. Oh, Canadà...

Que passeu un bon cap de setmana.



Kathleen Edwards - "ChangeTheSheets" [OFFICIAL VIDEO] from Rounder Records on Vimeo.

A PUNT

CULLERA

Una cullera vella,
mossegada,
neta de llepar-la,

repolida fins
a una brillantor
d'ull diabòlic,

t'està mirant
des de la taula
a punt per ratllar

la data d'avui
i el teu nom
a la paret nua.

 Charles Simic, Dismantling the silence (1971)
 Versió de JS

A MI QUÈ M'EXPLIQUES?

Ha aturat el cotxe al carrer Balmes baixant a mà esquerra just abans de travessar la Diagonal, i s'espera a dins mentre llegeix (o fa veure que llegeix) missatges al mòbil. S'organitza un sidral de ca l'ample, amb motos, bicis, altres cotxes, furgonetes i algun taxi mirant de canviar de carril en un carrer ja mig embussat, i quan algun conductor en passar li'n fa retret ell se'ls mira desafiant, amb la seva camisa rosa i la papadeta ben afaitada, sense treure el palpís del dit de la pantalla. Fa anys que el PP hi insisteix: els drets són individuals, i la llibertat un carril exclusiu per als espavilats.

Balmes amb Diagonal.

A FORA

El canal i el vespre a l'altra banda dels vidres. Passa en silenci una barcassa, amb petits llums encesos surant sobre el negre. Sents de fons la veu del conferenciant però el que veus és la mudesa fosca, densa, viscosa de l'aigua, com un llençol xop arrapat i escorredís. Al balcó les banderes tiben la corda, onegen pesants com mantes exhaustes boquejant fora de l'aigua. Tot és una gran bombolla, i no saps on comença ni on acaba què.

ATRIBUTS I ATRIBUCIONS

Ella li diu que estigui tranquil, que allò ho coneix perquè ho va fer ella i ell, que sap prou de què parlen i també que ella sap o hauria de saber que ho sap, obre discretament els ulls una mica més del que tocaria. Potser llavors ella s'adona que està en fals i abaixant la veu afegeix que bé, que de fet hi va participar. Tampoc no és veritat, però no ve d'aquí: fer-se enrere de l'exageració és difícil, quan l'has convertida en estratègia de supervivència. Sempre endavant, sempre més. Però a que es resultona?, comenta algú altre. Potser més aviat resultativa: es diu d'allò o de qui assenyala l’estat resultant d’una acció prèvia. Això sí.

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Apago el televisor fastiguejat. En moments com aquest encara se'l troba més a faltar... He trobat el vídeo del "Projecte L'Ovidi", i he pensat que ara que s'acosta el temps de l'any en què va deixar-nos potser estaria bé incorporar al F l u x un parell de peces velles pròpies (la primera, avui, l'article escrit en la seva mort), ara que de tot plegat comença a fer-ne molt temps però alhora sovint les coses ens són encara tan presents. Al vídeo, Toti Soler afirma: "Jo no he sentit a ningú dir poesia com l'Ovidi". Jo tampoc.



Projecte L'Ovidi from Octavi Masiá on Vimeo.




METAMORFOSIS D'OVIDI


Encara és fosc. En silenci, escolto el "Coral romput" escrit per Vicent Andrés Estellés en la mort de la seva filla i dit per la veu d'Ovidi Montllor i les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà. La tristesa, el vitalisme, la ràbia i la passió d'Estellés hi troben camí ral en una interpretació que és un políedre que giravolta: la veu del rapsode passa de l'alegria de l'aigua a l'aspror del ferro roent, d'esquerdar-se com el guix d'una paret prematurament envellida a deixar-se acaronar amb una qualitat de fusta noble i antiga, patriarcal, herència preuada que presideix la sala. Montllor s'hi revela, per damunt de tot, com un intèrpret excepcional. No, excepcional no: extraordinari. Això, extraordinari. Ningú diu com ell:

Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.

Ho escriu Estellés, ho diu Ovidi, i jo ho escolto. O bé parla Estellés, Ovidi ens escolta i sóc jo qui escriu que la presència i l'obra d'Ovidi Montllor han donat i donen forma al meu petit país particular i ja no sé si possible (Una amable, una trista, una petita pàtria, / entre dues clarors, de comerços antics...), una llenca de terra diferent d'aquesta altra dels esgavells i els mapes provincials unida només per l'asfalt d'una autopista. I ell apunta, amb aplom:

El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.

Però els països són essencialment les seves persones. I, avui que no està de moda parlar d'exemplaritats, no em fa cap vergonya deixar escrit que Ovidi Montllor és un exemplar únic però espero que (per al nostre bé) imitable de ciutadà. Marina Rossell declarava en el recentíssim homenatge "La Cançó amb Ovidi" retransmès des d'Alcoi per Televisió de Catalunya: "Ningú, mai, no m'ha parlat malament de l'Ovidi". I això, en una terra d'on la generositat s'escola gota a gota per una escletxa petita però irreductible al fons del sac dels somnis, val tant com el pes en or de tots els que mai no han sabut ni volgut parlar-ne malament, de tots els que ara a més admirem en la distància la seva habilitat posant veu a la malaltia. Perquè ell continua dient versos:

Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...

En aquesta matinada barcelonina prenyada de ressons, aquí assegut, tot sol, escoltant com canvia i creix i s'amanseix i ressona la veu de l'Ovidi, se'm desdobla el cos i sóc molts: sóc tots els que sabem que aquest país no es pot fer sense gent crítica amb els poders, tots els que ens hem sentit amb ell més alcoians, tots els que enyorem els seus enregistraments i no entenem el seu llarg silenci i per això el vam aplaudir deu minuts llargs en la seva reaparició al Regina o al darrer homenatge al còmplice Salvat-Papasseit, tots els que quan sentim aquest timbre inconfundible diem "Mira, l'Ovidi"...

Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre...

Vital, tossut, curiós, sincer, emprenyat a estones, Ovidi Montllor guarda un disc al calaix i continua treballant, segur que en prepara alguna. Té, ara arriba aquell tros de "Coral romput" que em posa, no sé per què, la pell de gallina:

Esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.

No és veritat que s'hagi mort: ara mateix s'està fent de dia i l'escolto, i la seva veu continua dient els versos de Vicent Andrés Estellés. Com sempre.

 Jaume Subirana, "Metamorfosi d'Ovidi", Avui, 12-III-1995


MÉS
"Alcoi descobreix una placa en record d'Ovidi Montllor" (VilaWeb, 3-II-13)

TOTHOM HO SAP

Fa anys que ens n'avisa: l'acord està podrit.

Bon cap de setmana, i bon el que vingui.

CIMS DEL CINISME

Moment de retruny de timbals de fons, expectació màxima. De moment, ahir ja vam poder escoltar una ferma candidata a frase de l'any quan la secretària general del Partido Popular, María Dolores de Cospedal (que pels que tenim memòria pietosa, era sotssecretària del Ministerio de Interior sota les ordres d'Ángel Acebes durant la crisi de l'atemptat de l'11-M), va dir tota fermeta i convençudeta: "Los indignados somos nosotros". En prenem nota.