RIBERA

L'hora bona: ens hem quedat sols els ocells i jo. Ara quan refilo diries que parlen.

SOS LLIBRERIA

Aquesta columna havia d’estar dedicada a un segell modest que fa les coses bé i, a poc a poc i amb bona lletra, ha aconseguit un lloc i un nom en el sector editorial català: la gent d’Adesiara, amb Jordi Raventós al capdavant, que publiquen El Renaixement de Walter Pater traduït per Marià Manent (recuperant l’edició auspiciada per la ILC el 1938, que devia quedar en algun magatzem barceloní amb l’entrada dels camions i els canons dels nacionals per la Diagonal) i ara a més anuncien la segona edició de la monumental Saviesa grega arcaica (monumental pel miler de pàgines i per la feinada que ha comportat) a càrrec de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau.

Però per comptes d’ajudar a il·luminar-nos una mica el panorama, ve que llegeixo en aquest diari que la llibreria-cooperativa Robafaves de Mataró ha llançat un SOS (www.robafaves.com) per la seva delicada situació econòmica, que pot abocar-los al tancament. Jo no sóc de Mataró ni formo part de la cooperativa ni conec el cas en detall (sé que hi ha pel mig fortes inversions no rendibilitzades i una aventura amb uns altres socis que no va acabar bé), però segueixo de fa anys això que en diem el sistema cultural català i el paper dinamitzador (mirat en termes locals i nacionals) que la Robafaves hi ha jugat com a llibreria des dels anys setanta. I els puc assegurar que si en aquesta Gran Esbandida que vivim també ens hem d’acomiadar de la Robafaves el panorama per al món del llibre serà no només més trist: també serà més esquifit.

Aquest país i aquesta cultura han estat bons (i diria que continuen sent-ho) en el petit format, en l’esforç i la iniciativa de la gent. Va arribar el feixisme per la Diagonal i quaranta anys després d’alguna manera encara hi érem. Ara no vénen soldats i funcionaris saludant a la romana, sinó una crisi d’especulació globalitzada en un estat monògam. ¿Què quedarà i què es dirà de nosaltres (d’Adesiara, de Robafaves, dels Manent i els Fabra i Riba i Rodoreda d’avui) d’aquí a tres quarts de segle? La resposta potser també passa ara mateix per Mataró o per Martorell, per llibres i llibreries.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-VII-12
Versión en castellano


MÉS
Pep Duran: "Ens hem de fer petits i començar de nou" (VilaWeb)
Antoni Daura: La llibreria, un comerç tradicional i especialitzat... (Llibre i lectura en la SI)
Bernat Ruiz, "El (posible) cierre de la librería Robafaves i el papanatismo cultural" (Verba volant, scripta manent)
Ramon Bassas, "S.O.S Robafaves" (9-VII-12)
"La Robafaves no aconsegueix els diners i allarga..." (VilaWeb, 26-VII-12)

MÉS EUROPA

La història no és meva però és fresca del dia. Us la transcric tal com me l'han contada: "Recordo quan deien 'Com més a prop Brussel·les, més lluny Madrid: més oberts, més descentralitzats'... I què ens trobem? Ara torno de correus: una amiga m'envia un regal dels Estats Units i el tenen... a Madrid! Si el vull rebre he de pagar taxes duaneres com a objecte d'importació! A l'oficina em diuen —mentre sona pels altaveus 'Que viva España' (no és broma), i naturalment en castellà (per no discriminar-me)— que des de fa cinc mesos tot el que ve dels USA, sigui comercial o privat, paga taxes duaneres d'importació. Que divertit. I no sé l'import de la taxa que hauré de pagar per tenir el paquet i que no el retornin a Amèrica i a més la gestió només es pot fer... des de Madrid! Això és Europa?"

PÊCHEUR

O mires el teu fil o mires el dels altres.

D'APARENCES

Sembla una roca, d'acord. Però les roques no es mouen.

QUI ENS GUARIRÀ?

Que passeu un bon cap de setmana, homes i dones sants de la xarxa. Jo me'n vaig al Segre a empaitar salmònids, però aquí us deixo en molt bona companyia. Per fer-la encara millor, tirin-se enrere i apugin el volum dels seus altaveus.

Crystal words that hang so fine but none will stop us falling
Pulling faster all the time, powerless to warnings
If you feel the hand of God, can you guide it holy man?
But you are only flesh and blood, waiting too for judgment

LA PRIMERA TRUITA

El mateix pocànima que quatre o cinc anys després encara no ha estat bo per trobar un editor interessat a publicar en cap de les llengües oficials de Catalunya Catch and release, la joia del professor Mark Kingwell sobre "la pesca de la truita i el sentit de la vida", el mateix desgraciadet, deia, va sortir ahir de la llibreria amb un somriure encuriosit i adelerat d'orella a orella i en arribar a casa li va faltar temps per deixar les bosses per allà i posar-se a llegir saltant endavant i enrere Cómo llegué a conocer a los peces (Sajalín Editores, traducció de Patricia Gonzalo de Jesús), d'Ota Pavel, escriptor i periodista esportiu txec. I a la pàgina 73, per exemple, hi diu:


 Saqué el pañuelo y desenvolví sobre el banco la pequeña trucha. Permaneció en silencio. Después de un instante dijo a media voz:
 ―A esta podías haberla dejado allí un poco más.
 Retrocedí hasta salir de la cocina. Corrí sin detenerme hasta la carretera. La que había montado. Eso era el coche y la motocicleta que le quería regalar...
 Y por primera vez en la vida se me pasó por la cabeza: "¿De dónde ha salido esa brutalidad? ¿De dónde hemos sacado esa sangre de furtivo?"
 Abochornado, seguí corriendo, como el ladrón que sabe que volverá a robar, porque le agrada.
 Junto al río me desnudé y nadé para purificarme, como los pecadores en el río Ganges. Dejé de pensar. Porque un río es diferente a un arroyo. El río es el hondo pozo del olvido.

DE L'ACTUALITAT

L'altre dia, una persona que en sap un niu de comunicació em deia en un acte sobre política i poesia que li costa trobar la gràcia als haikus. A mi, en canvi, en llegir-los (quan en llegeixo de bons) cada vegada em sembla més que són una esplèndida manera d'explicar certes coses que passen ara mateix al nostre voltant. Cada vegada em sembla més que de fet parlen de l'actualitat. Però amb elegància, amb distància i amb serenitat. No és pas un mal programa.

Llegim-ne junts tres de clàssics?


Dins la gàbia, l'ocell
mira la papallona,
amb quina enveja.

 Issa










A la campana
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.

 Buson











Serres d'estiu.
D'un gran arbre abatut
ressona l'eco.

 Meisetsu


Extrets de Marea baixa. Haikús de primavera i estiu (La Magrana, 1997)
Traducció de Jordi Pagès i J.N. Santaeulàlia

SOM AL CARRER

[Avui fa 13 anys que es va posar en marxa la llista de correu "Al carrer", i per celebrar-ho al Núvol ens han demanat a tres dels residents veterans d'escriure una peça sobre el tema. Aquí teniu la meva, i l'enllaç a les altres.]

ELS CLÀSSICS HI SÓN

Hi ha qui al llarg de la vida es fa i desfà de molts clubs i colles. D’altres en canvi no s’apunten mai a res que impliqui més d’un soci. Jo que, com deia aquella, no he estat bo ni per escriure el meu nom en una ermita, resulta que aquí per una vegada a la vida ara sóc dels pioners, just un graó per sota del Pare fundador d’aquesta església (als Estats Units tindria rètol lluminós a la porta de casa), l’Enric Gomà, sense la idea, el bon humor i la constància del qual ara no estaríeu llegint aquestes línies, ni rebríem cada matí aquell missatge de correu electrònic que ens anima i ens fa pensar “A veure si avui tinc sort...”

Perquè jo no surto al carrer sense dur-lo posat. I si per alguna raó no he de sortir de casa, miro de no abaixar la guàrdia. Aquests dies, per exemple, he passat hores i hores a l’estudi corregint centenars d’exàmens (ja ho sé Enric, els escrits no compten), i vaig decidir que el millor homenatge que li podia fer a en Gomà era estar ben atent a veure què hi pescava. En rigorosa exclusiva, la millor de totes: segons un parell d'estudiants universitaris (que sembla que han arribat a la mateixa conclusió per separat, o bé demostren que també per copiar cal ser selectiu) Josep Pla és el que en podríem dir un gramòfon. Perquè va escriure molt, és clar.

“Jo no sóc marimandona, però reconec que m’agrada dirigir el cotarro perquè les coses vagin bé”. Quantes vegades no ho hauré llegit (i explicat)? I cada vegada em fa somriure, i hi poso una cara o una veu diferent. Un clàssic, ves.
Perquè una de les ensenyances de l’Alcarrer és que els clàssics passegen per la Rambla Catalunya, pels carrers i les places de les nostres viles, que ara mateix parlen pel mòbil a l’autobús, comenten la jugada a la cua del supermercat o a la sortida del bar o del cinema. Els clàssics en potència hi són i les van dient: només cal aprendre a parar l’orella. Com a bons gramòfons.

MÉS
Enric Gomà, "El català que ara es parla és..." (Núvol)
Josep M. Fonalleras, "Corresponsals" (Núvol)
Joan Tharrats, "D'en Quim Monzó no, que ja en té un" (Núvol)
La notícia a VilaWeb
Una ressenya de 2007

HI VA

Boni pastoris est tondere pecus, non deglubere.

El pastor esquila el ramat, no l'escorxa.

 Suetoni, Tiberi 32, 5

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Germán Garcia (AFP)

XXXI

he llançat el pot a l’aljub

mentre veia el migdia calent dels garrofers.

crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.

amb el cordell, he pouat després l’aigua.

era una aigua verdosa,

o m’ho semblava a mi,

era un petit miracle d’aigua.

n’he begut lentament i complagudament.

he comprès que m’estime així la vida,

aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,

distretament beguda.

 Vicent Andrés Estellés, Horacianes

GOYA HO SABIA

"El sueño de la razón produce monstruos".

Impressionants, les lliçons quotidianes de no nacionalisme en aquesta península esberlada, cabuda, retòrica i prepotent. Si de veritat volen perseguir les drogues de disseny, a alguns els haurien de prohibir fer veure que parlen de l'actualitat.






















I encara n'hi ha més, aquí i allà, que l'estultícia mediàtica no té pàtria.