ASIMETRIA

De prop, de ben a prop, tota bellesa té un punt de salvatge.

MOLTS QUADRES JUNTS FAN UN MUSEU

Diumenge al migdia al CaixaForum a l’exposició "El pa dels àngels", que mostra una tria de quadres dels Uffizi. Enmig de la gentada, entra una jove parella enrotllada (rastes, pantalons amples de fil, bosseta penjant). I ella, sagaç, li diu a ell: —Hosti, m’estic enrecordant de quan vai 'nar al Louvre: quadres per un tubo...

TORNER, AGELET I TANTS D'ALTRES

Avui al vespre festegem a La Central del carrer Mallorca l'aparició de La núvia d'Europa de Carles Torner, i ho fem amb el format tria'n-un-poema-i-afegeix-ne-un-altre que tan bon resultat va donar a Girona, perquè retorna el protagonisme a la paraula poètica per davant de la inevitable parauleria presentatòria. Hi haurà, a més de l'autor i de qui us n'avisa, Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova, Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró, Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera i Arnau Pons, i diu que també hi trauran el nas Kavafis, Izagirre, Kosovel, Sexton i algun altre. O sigui que no ens hi avorrirem.

D'altra banda, demà dijous, a Lleida, m'han convidat a participar a la presentació a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de l'excel·lent (i imponent) edició crítica d'una Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga, al costat de Xavier Macià (professor de la UdL, director de la col·lecció) i d'Enric Falguera, curador del volum. Agelet és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs) figura el primer de la llista dels absurdament negligits pels antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d'oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.

I en paral·lel a una cosa i l'altra (el representant d'Ubiquity Inc. es forraria, per aquests verals) el PEN Català ha preparat com cada any un programa d'actes al voltant de la commemoració internacional del Dia de l'Escriptor Empresonat. No me'n sé estar de transcriure'l, amb l'esperança que en algun moment o d'alguna manera us hi vulgueu afegir...

Dimecres, 12 de novembre

Lliures de por
Amb motiu de la concessió del XXè Premi Internacional Catalunya a
l’escriptora i política Aung San Suu Kyi (cas apadrinat pel PEN Català) i a la metgessa Cynthia Maung, taula rodona amb la participació de Dolors Oller, presidenta del PEN Català; Cynthia Maung, directora de la Clínica Mae Tao, Mae Sot, Birmània; Xavier Rubert de Ventós, filòsof i president delegat del Premi Internacional Catalunya; Edgar Morin, sociòleg i membre del jurat del Premi Internacional Catalunya; Maran Turner, advocada d'Aung San Suu Kyi i membre de l'organització Freedom Now, i Rafaella Salierno, coordinadora del Comitè d'Escriptors empresonats del PEN Català.
Aula 1 del CCCB (c. Montalegre, 6), a les 19:00h.
Acte amb traducció simultània.

Dijous, 13 de novembre

Escriptura i territori
Hi participen: Salem Zenia (Algèria-Barcelona), Carlos Aguilera (Cuba-Frankfurt) i Xhevdet Bajraj (Kosovo-Mèxic). Modera: Raffaella Salierno
Sala Verdaguer, Ateneu Barcelonès (c. canuda, 6), a les 19:00h

Escriptura i identitat
Ponent: Carmen Bullosa (Mèxic-EEUU)
Presenta: Patrícia Gabancho
Sala Verdaguer, Ateneu Barcelonès (c. canuda, 6), a les 20:00h

Vetllada literària
Coordina: Josep Pedrals
Bar Muy Buenas (c. del Carme, 63), a les 22:00h

A més, el mateix dijous a partir de les 12h del migdia Maria Barbal, Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet i Salem Zenia, entre altres escriptors, s’engabiaran al Pati de Carruatges de l'Ateneu Barcelonès per reivindicar la llibertat d’escriptors empresonats arreu del món.

ANAR I TORNAR

Avui que fa just cinc anys de la mort de Miquel Martí i Pol m'assabento que aquest cap de setmana s'ha mort un dels seus primers lectors i estudiosos, Pere Farrés. Potser és el calendari, qui juga a daus amb nosaltres. Perquè tot seguit em truquen per dir-me que acaben d'arribar a ca l'editor els primers exemplars d'una antologia d'imminent aparició en què hi ha un poema de l'autor de Roda de Ter, i a les llibreries encara ronda els taulers de novetats la reedició d'Estimada Marta que hem preparat amb Ricard Torrents. En aquest vaivé d'aparicions i desaparicions decideixo anar a fer un tomb per l'àlbum digital d'homenatge que vam obrir a Lletra just després de la mort de Martí i Pol i que de seguida es va omplir de dedicatòries que avui resulta prou interessant de repassar. Després salto altre cop enrere a un seu poema dels inicis, de Paraules al vent, a on ressonen alhora, amb veu groga de blat, Maragall i Palau i Fabre...


PREGUEM

Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas insegur com el d´un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
On, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d´espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perqué us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital neccesitat de Vós.

MELS DE NOVEMBRE

Ara, a les tardes, dóna gust d'anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d'una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.

Llegiu-ho i torneu-ho a llegir, parant atenció a la tria i la descripció dels colors. Poques vegades com en Pla (l'apunt és d'El quadern gris d'ahir) precisió i adequació tenen aquesta singular, lleugera bellesa. I, amb aires de sant Martí, el daurat de la mel final m'ha fet pensar en "Prou sé...", aquell poema estremidor i reconciliat alhora de Marià Manent:

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de I'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.







Fotografia de PacoSo



[Per cert: a Llubí, a Mallorca, el quart diumenge de novembre hi fan la Fira de la Mel.]

DI QUESTA MIA SERA

(EL VÍDEO DE DISSABTE)











Una de les adreces indispensables del catalanonavegant, Blocs de lletres, ofereix ara de regal, a més del seu servei ordinari, una tria de vídeos literaris en què trobareu muntatges digitals a partir de versos d'Andrade, Auden, Éluard, Frost, Plath, Salvat-Papasseit, Sexton...

Avui em quedo —per culpa dels dos últims versos— amb "La casa dei doganieri", aquesta joia de Le occasioni d'Eugenio Montale amb música de Bach i imatges de Tarkovsky, transcrita a més perquè la pugueu llegir en italià i amb versió catalana de Josep Porcar i Maria Folch. (Si us agrada Montale, aquí en teniu més.)

GOS HO SERÀS TU

Anys enrere, quan treballava a la Pompeu Fabra, un bon dia vam trobar-nos la facultat empaperada amb cartells de disseny (UPF obliga) anunciant amb grans lletres de motllo FRANCÈS A BON PREU a càrrec del Servei de Llengües de la universitat. Encara ric ara. Òbviament, a l'hora d'escollir el lema no se'ls havia acudit pensar com pensa una part del públic jove (bé, i del no tan jove) a qui anava adreçada l'activitat lingual oferta. Avui m'he recordat de l'anècdota en llegir aquest titular no sé si malèvol o maldestre sobre el president Bush. Ambigüitat i doble sentit són excel·lents recursos literaris, però poden ser francament incòmodes (o directament perillosos) en la retòrica informativa. Que útil i que difícil, saber escriure. O, com diu un amic: mai no ens quedarem sense feina.

AL SEU SERVEI

Marco el 9 i truco a recepció perquè m'expliquin com anar a una adreça que no conec, i el recepcionista em pregunta quina estació de metro queda més a prop. "Això és just el que volia preguntar-li jo a vostè", que li dic. "Doncs ho haurà de mirar a internet, perquè a mi no em sona gens, aquest carrer". Li dono les gràcies no sé de què, penjo, em poso les sabates i baixo al hall a teclejar l'adreça a l'ordinador rònec que hi ha a tocar del taulell des d'on el recepcionista em somriu, professional.

EL LLIBRE DE L'ANY

Amb el permís dels títols d'un grapat d'amics, coneguts i saludats, arriba aquests dies a les llibreries (i inunda les pàgines de cultura dels diversos mitjans) el que em sembla cridat a ser el llibre de l'any, si més no per als que ens agrada la literatura vista des de dins: Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), a càrrec del venerable Club Editor que ara pilota Maria Bohigas, néta de Joan i Núria Sales.

IN-EDIT

Exuberància de roba fosca, pírcings, patilles i ulleres de pasta. Faig cua davant d'un dels cinemes de l'In-Edit (un festival internacional barceloní d'aquests que considera que és més cosmopolita imprimir entrades i cartelleria en la llengua de Manolo Escobar) per empassar-me la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre Tom Petty and the Heartbreakers, Runnin' Down a Dream (impossible trobar entrades per als Joy Division). Aclofat al seient amb quatre hores de metratge per davant, una de les primeres coses que m'hi sorprèn, vist des de la gran capital de la petita cultura catalana, és la facilitat amb què els col·legues (i competidors) del grup s'hi desfan en elogis cap a Petty (que va quedant clar que és bon músic i empresari però no pas cap germaneta de la caritat) i els seus nois. Intento imaginar-m'ho amb els protagonistes de les nostres lletres contemporànies a la pantalla i em faig un silenciós fart de riure. Després, quan el cantant relata els seus inicis i hi evoca les dues figures totèmiques, decantadores, d'Elvis Presley i els Beatles em pregunto qui pot haver fet un paper semblant a la poesia catalana. Ferrater, potser? Espriu per a nosaltres crec que ja no, i òbviament Riba tampoc. Qui ha fet que tot esclati, que hagi de ser sí o sí, que tinguis clar que el que vols és escriure versos? I qui ho fa avui, si és que es fa i algú encara ho faria?

RESURRECCIÓ

Així mig en broma ahir va fer cinc anys que vaig emprendre aquest F l u x amb un apunt sobre un memorial vist al Trinity College de Hartford, i de llavors ençà han passat mil vuit-cents dies, poc més d'un miler d'apunts i una pila d'històries prou bones —la més empipadora, aquest marcador d'aquí a la dreta que no hi ha manera de fer fora (a veure si hi ha sort dimarts).

Qualsevol moment és oportú per mirar enrere i preguntar-te si era això el que t'imaginaves (no pas el que volies: del bloc no en volia —ni en vull— res en concret). He vist callar massa adreces predilectes per creure que no arribarà un dia que ja n'hi haurà prou, i aquest dia hauria pogut ser ahir. Però no, ara mateix encara no. Disculpeu-me el canvi de registre: sempre tinc present una frase de Virginia Woolf llegida temps enrere que deia que ella havia deixat de creure en Déu el dia que va adonar-se que això no li representava cap mena de problema. Jo la vaig fer meva amb el petit ajust de seguir considerant-me creient fins al dia que m'adonés que no ser-ho no em representava cap problema. La mateixa idea (el mateix ajust) em serveix quan penso en el F l u x: de moment el que em cal és un motiu per deixar d'escriure-hi, no pas per continuar fent-ho.

Ara, digueu-me obvi, tou o cul de mal seient: alguna cosa es deu haver de retocar, cinc anys després, no? Ni que sigui per fer honor a la diada de Tots Sants. O sigui que m'he empescat una resurrecció de butxaca i d'avui en endavant aquest bloc admet comentaris (de moment, punxant a l'hora que figura al peu). Benvinguts, doncs, al F l u x 2.0. Sia'ns la mort una major naixença...

AMB ELS TÚRNEZ

Ahir a la tarda, sota un d'aquells aiguats que et fan sentir secundari d'un salm bíblic, vaig tenir la sort d'haver d'assistir al teatre Kursaal de Manresa a l'estrena (segona sessió) de l'espectacle "Romanços i estampes del 21" de Túrnez & Sesé, guanyadors l'any passat del premi Mediterrània. Tot partia de l'encàrrec que el grup va fer-nos per al seu nou projecte a set versaires (Josep de Flix, Montse Gort, Jordi Guardans, Sergi Jover, Dolors Miquel, Laia Noguera i qui signa) perquè escrivíssim un parell de romanços contemporanis: hi han afegit set il·lustradors de primera (entre ells, un amic), la direcció escènica de Pep Tosar, un bell audiovisual de Morad Abselam i Romina Martí i, ahir al vespre, la doble complicitat de luxe de Toni Xuclà i Albert Fibla. Total, una disfrutada. Diu que la cosa és a punt d'aparèixer en cedé a PICAP, o sigui que ja us en tornaré a parlar (aviat, espero). Si a més ho veiem algun dia a Barcelona ja podrem tocar campanes.

Per la banda egolàtrica, Gabriela Rubio ha fet unes estupendes il·lustracions per al meu "Repartiment" que podeu tafanejar aquí. L'altre romanço ja el coneixeu si passeu pel Flux de tant en tant: són uns "Nous segadors" a l'ombra d'Espriu i Guanyavents, contrapunt seriós a la canallada del primer. O anava a l'inrevés?