UN POLACO

Potser no sigui només un joc de paraules, celebrar avui dia 11 els vint-i-cinc anys de Quaderns Crema transcrivint un parell de poemes d'un llibre de l'editorial acabat d'aparèixer, un d'aquests llibres que no t'esperes i que trobes a sobre d'una taula a la llibreria i t'alegra la tarda. Un llibre en català escrit per un polonès, per un poeta polonès. Doblement polaco, doncs. La primera persona que em va parlar d'Adam Zagajewski va ser Sam Abrams (que, malgrat els seus plants a pàgina sencera a l'Avui, és un dels millors lectors de poesia estrangera que conec). Després me'l vaig anar trobant als papers sobre Milosz i Szymborska i Herbert i tot el reguitzell de gran poesia polonesa del segle XX que primer Josep M. de Sagarra i ara també Xavier Farré sembla que ens aniran fent l'immens favor d'apropar al català. Ja vaig parlar de Xavier Farré amb motiu de la mort de Czeslaw Milosz: ara hi torno, perquè ell és l'autor de les versions catalanes dels poemes aplegats a Terra del foc, la selecció de la poesia d'Adam Zagajewski d'on provenen

ANTOLOGIA

Al vespre llegeixo una antologia.
Peixen núvols morats a la finestra.
He perdut el dia al museu.

I tu, ¿qui ets?
No ho sé, no sabia
si havia nascut per a la joia.
O la tristesa. ¿Per a una llarga espera?

En l'aire net de la posta de sol
estava llegint una antologia.
Antics poetes vivien en mi, cantaven.

i

BUSCA

Vaig tornar a la ciutat
en la qual vaig ser un nen
i un jove i un vell de trenta anys.
La ciutat em va rebre indiferent
i als carrers els megàfons murmuraven:
¿no sents l'estrèpit de les flames?
Vés-te'n.
Busca en un altre lloc.
Busca.
Busca la veritable pàtria.

Busqueu el llibre, compreu-lo (la millor manera d'ajudar Jaume Vallcorba a fer els cinquanta anys de l'editorial), llegiu-lo, celebrem-ho.

CULTURA APITXADA



M'ho havien dit i em pensava que era una broma, però no: Alejandro Font de Mora, el nou Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, és professor de Patologia General, i ha dirigit l'Instituto Anatómico Forense de Valencia.

Qui diu que els gestos dels polítics ja no tenen empremta metafòrica?

DE CARNER A GUERAU, FA ANYS

Barcelona, 11 de Stbre. de 1911

Car Jaquetus: encara tot jo faig olor de Viladrau. Veig encara els ulls de la Roser, els cabells aplacats de l'Eugènia, el braç de gitano, els focs japonesos, el Pujol de la Muntanya y el teu infant masegat vilment per tota la família. Una gran abraçada! Vives memòries als teus!

Digues a ta germana que a la tartana hont jo aní se parlà llargament de la flama amorosa que suscità en un tal Busquets, el qual a mig dinar del dia en què jo me n'aní de Viladrau, esclatà en un "Ay Carlota!" que fendí els cors dels circumstants.

Ahir vaig passar la tarda ab en Prat y els seus, pels boscos de Vallvidrera. Tinc la esperança que quan vinguis se podrà esmenar quelcom de les relacions entre'l "Poble" y la "Veu". També'm parlà extensament del Sr. Crusat.

Segueixo bastant decidit a resoldre la meua qüestió per tot el setembre. Endevino que s'atança la tardor, y això m'enterneix.

Sempre teu af.

J. Carner

ADÉU

Era una desena de metres més enllà, esperant per creuar la Gran Via. L'he vist, primer, i no l'he reconegut. Després me l'he tornat a mirar i aquella barbeta, malgrat les ulleres de sol i els cabells tan curts... Devia ser ell. Era ell. I llavors s'ha girat i ha mirat breument cap a mi, mentre jo mirava si el llum del semàfor ja era verd. Quan he tornat a girar els ulls cap a la dreta ell ja tornava a mirar endavant, i començava a travessar el carrer pel mig, accelerat, aproat no sé si al quiosc o al pàrquing de l'altra banda. No ens hem dit, doncs, ni hola ni adéu, i tant que havíem parlat (bé, que havia parlat) anys enrere. Tampoc no sé si m'ha vist, si m'ha reconegut. I quan ens tornem a trobar i anem de cara farem tots dos, suposo, un breu somriure de circumstàncies.

CELSITUD

És llarguíssim, el camí del bo fins al millor, i ple de clots de vanaglòria i revolts de relativitat...

UNA VEU MENOR I LA TEORIA DE LA RECEPCIÓ

La Bet canta, desafinant (sense ni arribar a entonar, de fet), una cançó irreconeixible. I jo me l'escolto d'amagat amb un somriure als llavis, esperant que la veu no s'acabi com espero que no s'acabin les cançons de la Diana Krall o de l'Eddi Reader (Do you remember when we used to go up to kiteflyer's hill?). No es tracta tant, doncs, del resultat com d'una suma de circumstàncies concurrents: qui diu o fa, qui escolta o veu, què els lliga, què n'esperem cadascú. No es tracta tant del què com del per què, el per a què, l'on, el per a qui. Diguin el que diguin els neoidealistes.

you sent a pretty postcard
from a far and lonely sea
a dancer and a mandolin
they looked like you and me

VELOCITAT



Potser és tan fàcil com demanar per a qualsevol altre la mateixa velocitat i facilitat en el tràmit dels papers que hagin tingut aquesta caterva de saltador(e)s, corredor(e)s o nedador(e)s espanyolíssim(e)s i amb pell de color cubà, nigerià o ucraïnès.

NOVETATS

Un cotxe nou, o un ordinador nou, o una peça de roba nova, o l'agenda de l'any que comença, o estrenar un quadern o un bolígraf o un retolador de la marca preferida, o obrir un llibre que intuïm que ens agradarà, o seure per primera vegada en un local que ens han recomanat: la fascinació un xic pueril, extasiada, per la novetat, el joc entre els dits amb la sorpresa, amb l'espera de l'inesperat...

DEDICATÒRIA

Tu, a qui no he pogut salvar,
Escolta'm.



Ha mort Czeslaw Milosz, un dels més grans.

Xavier Farré n'està traduint la poesia al català (no us perdeu l'olfacte necrològic de Carles Miró, al seu post del 17 d'agost), gràcies a un ajut dels Premis Literaris de Tarragona (uns que ho fan bé, en un sector cada cop més entristidor), i suposo que és també ell (malgrat la variació ortogràfica) qui va escriure aquestes interessants notes sobre la poesia polonesa contemporània...

[Aquí podeu llegir en anglès la conferència de Milosz en rebre el premi Nobel de literatura, el 8 de desembre de 1980, i escoltar-lo llegint l'inici del seu parlament.]

en.red.ando

Una tarda que passo per Barcelona i que els dits suats se me'n van al teclat i el ratolí, m'assabento pel blog de Vicent Partal que plega veles en.red.ando. Luis Ángel Fernández Hermana és com el cosí gran o l'oncle savi o el padrí digital de molts de nosaltres... Lloança i homenatge!

BUSH PROU VAL UN PARÈNTESI

Gràcies al Manel Ollé, un d'aquests bons crítics literaris que hi ha qui s'entossudeix a dir que no existeixen, he descobert el bloc del president Bush i la gran responsabilitat que comporta, i malgrat la vacança no em sé estar de compartir-ho amb vosaltres...

(Ho sento pels maqueros, que sempre havíem donat per suposat que la poma mossegada imprimia un cert caràcter, que seleccionava els usuaris.)

BON VENT, CORSARIS

Benvolguts corsaris catalans: ara que fins i tot al Discovery Channel sostenen que el descobridor d'Amèrica era de per aquí i feia la viu-viu per no acabar rebent, potser no és mal moment per hissar la vela i descansar unes setmanes de lletres i notícies, a l'espera del nou curs, que segur que ens mantindrà prou entretinguts. No us parlo, doncs, de Neruda, sobre qui volia escriure un darrer post, però a canvi us deixo amb un dels seus poemes més recordats, que molts anys després em sembla que encara explica per què l'evoquem...

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

  Pablo Neruda