DIUMENGE A LA TARDA

Escoltar tants anys després la primera Gymnopédie de Satie (Lent et douloureux) i tornar a sentir surant a l'estudi que intento endreçar, envoltat de papers i carpetes i llibres pertot, aquell encongiment, aquella suspensió de l'ànim asseguts a terra en un pis de la plaça Lesseps, unes ganes com llavors de callar cap endins, de beure'm a les fosques una copa buida.

A la seva mort, els col·legues del compositor van trobar l'habitació on malvivia atapeïda de coses, entre les quals una col·lecció de paraigües, alguns vestits per estrenar, tots iguals, partitures perdudes i dos pianos plens de cartes sense obrir que en alguns casos havia respost.

SONATINA BUROCRÀTICA

Cadascú tenim el nostre sistema. De vegades, davant de l'estultícia, jo escolto Satie. Avui en fullejo a més els Quaderns d'un mamífer comprats no fa pas gaire per consell d'una amiga. Escolto i llegeixo. No busco que les coses se'm facin petites, perquè ja ho són. Molt petites. Però miro d'obviar la petitesa de què parlava Jean Cocteau ("L'obra més petita de Satie és petita com ho és el forat del pany. Tot canvia quan hi acostes l'ull. O l'orella"), intento concentrar-me en l'altra petitesa molt més habitual i mundana i mamífera. Imaginar-la, agafar-la al racó allà on s'amaga, fer-ne una bola i anar prement-la i prement-la gronxat per les notes del piano, pel record de sarabandes, gimnopèdies i gnossiennes... Empetitir la petitesa amb Satie fins que cregui que quan obri les mans les trobaré buides, amb aquest espai entre elles que recorda vagament la forma d'un ull posat a l'inrevés.