dimarts, 17 de maig de 2016

DE CASALS A COLAU

Quantes llengües grans i petites que no sabem! Quin munt de coses per aprendre i descobrir. I quina sensació tan estranya, poc després de la satisfacció de poder escoltar l'iranià, l'àrab o l'armeni sense intermediaris al Palau de la Música Catalana, descobrir que la mateixa alcaldessa que organitza el Festival Internacional de Poesia de Barcelona quan va a Nova York, a les Nacions Unides, troba que no toca parlar-hi la petita llengua de Pau Casals però de retruc no deu saber prou anglès, o potser no deu voler sonar imperialista, i per això usa el castellà. Així el català queda un cop més i com sempre, delmat i befat, a la intempèrie. Però aquesta intempèrie d'una manera menuda i antiga de mirar-se i de dir el món ara mateix no té foto.



3 comentaris:

  1. Senyor Subirana,
    No hi ha llengües petites i sí minoritàries. Pau Casals no parlava una petita llengua, parlava, quan ho feia, en el seu idioma, català. Si la borsa de Nova York fos precària l'anglès no seria tan hegemònic i ho seria més el castellà si la borsa de Buenos Aires, per exemple, fos capdavantera mundial.
    I de Colau, què més es podia esperar?

    ResponElimina
  2. Jo n'esperava més, sincerament. Que usés el català, per exemple, en línia amb altres decisions enllà de les regles de joc i del poder i els poderosos que pren o diu que vol prendre des de l'Ajuntament.

    ResponElimina
  3. Bé, l'esperit del meu comentari era, sobretot, aclarir que no hi ha llengües petites. Ausiàs March és comparable, diuen els estudiosos, a Petrarca però la llengua de March, la nostra, la parlem pocs. Els artistes són els que fan grans les coses i, de vegades, partint d'un material aparentment senzill, fan brollar or. Sé que m'entén, bon poeta com és.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió