dilluns, 20 de juny de 2011

ELS DETERMINANTS

–¿Els determinants estaban?

Proveu a dir-ho amb l'accent perfecte en cadascuna de les dues parts: no és pas tan fàcil, si no sou de la zona alta. El fill, un nenet de dotze o tretze anys que s'ha passat l'estona trucant al 010 amb un mòbil d'última generació perquè li donin números de botigues que venguin petards a prop de casa seva, per comptes de respondre a sa mare profetitza, mirant endavant i balancejant els peus:

–Es tope de chungo, el catalán. Lo suspendo seguro.

I llavors sona el mòbil d'ella i se suposa que algú que devia haver de venir a acompanyar-los a fer la radiografia ja és aquí. La mare demana al noi que vagi fins a l'entrada i ell li diu que nanai. Ella (rossa, prima, bronzejada) esbufega, s'aixeca i, repicant amb els talons, s'allunya fent no sé si adéu o vale amb els serrellets que pengen del bolso blanc de pell a què s'agafa com a un salvavides.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió