BANKSY



M'agrada Banksy, a qui VilaWeb dedica avui una notícia. I per la seva darrera exposició, veig que ha estat fa poc a Nova York...

GANES

Via La línia d'ombra he anat a parar a una joia llibrescodigital d'aquestes que et fan tornar amb ganes: es diu The Modern Word, i és aquí (disculpes als que ja en sigueu habituals). Entre moltes altres coses, conté una entrevista amb Geoffrey Brock, traductor a l'anglès del darrer Eco, que també acaba de sortir en català de les mans de Carme Arenas. I escric "mans" i no "mà" perquè ja se sap que traduir una novel·la d'Umberto Eco és feina doble...

POETES DE FONS

Més poetes (dos bons poetes, en aquest cas) que discriminen públicament "fons" i "forma", una distinció que a COU a mi m'havien ensenyat a donar per vana. Es veu que l'ensenyament canvia molt de pressa. Ells estan, és clar, pel fons. Per les idees, pel contingut: no pel llenguatge, pel fons. I da-li amb el fons. No sé per què no es matriculen a filosofia (no, calla, que aquí toparien amb Wittgenstein). Doncs per què no es compren un escafandre.



[De propina, si us queda una mica de curiositat, Biel Mesquida cita el text definitiu sobre cànons literaris.]

CONTRARIS?

Coses d'aquestes que semblen absurdes (absurdament versemblants, vull dir): que l'inici del tercer any de la posada en marxa del tinglado que provoca el marcador d'aquí a l'esquerra (que posa nerviós en Carles Miró) coincideixi amb el Dia Mundial de la Poesia. Ironia del destí. És clar que sempre hi ha qui sap sumar contraris...

XOCOLATA AMARGA

És la història del peix petit i el peix gegant duta (no, avui no parlo de literatura catalana) a la xarxa... digital: la senyora Milka Boudimir, modista i propietària de dues botigues anomenades Milka Couture, va tenir la idea d'obrir pàgina a Internet i després d'un parell d'anys d'ús s'ha trobat que des de la multinacional Kraft li posen un plet per ciberocupació amb mala fe del domini "www.milka.fr".



Conta la història Eva Rosado a La Vanguardia d'avui, però si anem a les fonts trobarem sense problemes la senyora Milka explicant-se (de moment) des de l'adreça en litigi, i els de Kraft argumentant aquí que no és veritat que li demanin diners, que ells fins i tot han «proposé à Mme Budimir de prendre à notre charge le dépôt du nom de domaine "milkacouture.fr" qui correspond à l’enseigne de ses magasins. Cette appellation garantirait à Mme Budimir de continuer à développer ses activités et à informer ses clients sans créer de confusion avec notre marque». Meravellosa retòrica d'advocats per fer passar avall la prepotència. De l'assumpte ja se'n diu "affaire milka.fr", i comença a ocupar megues de Google. Com sempre, no hi ha bons ni dolents, només lògiques. I dimensions.

COSAS VEREDES...



Potser és per celebrar el IV centenari del Quixot, que Jordi Pujol ha acceptat a pocs dies de les falles un premi a la "Concordia" de la Fundación Abril Martorell. Òbviament, Pujol coneix el paper de Fernando Abril Martorell durant la transició al País Valencià, i cal suposar que ha llegit Joan Fuster, potser fins i tot es va queixar per algun dels petards o les pintades a casa de l'intel·lectual. Segur que algú l'haurà avisat, també, de la possible reacció de gent com Joan Francesc Mira o Toni Cucarella. Però allà se'n va anar cap a Madrid, a retratar-se amb tutti quanti i donar com a bon català les gràcies. Potser era això, la Transició: Carrillo i Martín Villa abraçant-se, amb el primer jubilat i el segon presidint grans empreses; Pujol i els hereus del blaverisme del bracet, amb el primer jubilat i el fill del ministre incendiari presidint grans empreses. Potser és que som només això: un futur jubilable i un discret anar passant.

MY LAI

Parlant d'aniversaris: quin valor té una mort, i com cal dividir-lo pels anys passats? Els jueus van morir anònimament a milions en mans d'un personatge de qui ara se'ns regateja el suïcidi en pantalla, mentre que la defunció d'una simple folclòrica o d'un polític arriba a col·lapsar un país; mil soldats nord-americans a l'Iraq no compten, centenars de ciutadans es maten en cotxes amb ABS cada cap de setmana i fan estadística però tampoc no tenen rostre... Avui 16 de març, en canvi, fa trenta-set anys de la massacre de My Lai: tres-cents cinquanta morts que haurien pogut ser tres-cents cinquanta morts més però que van provocar als Estats Units, ells sí (tot i que mesos després), un terrabastall prou gran per ajudar a aturar una guerra.

"Search and destroy", havia ordenat als seus homes de matinada l'oficial William Calley, i tots plegats van endur-se'n per davant un poblet vietnamita amb la gent que hi van trobar. Quan la història (la història de por, de ràbia, de bestialitat, com totes les històries d'assassinat, d'un o un milió d'assassinats) va començar a escampar-se, Calley (ningú més per sobre d'ell) va acabar essent processat en un judici famós i va ser condemnat a uns anys d'arrest, fins que va recuperar la llibertat i va passar a treballar en una joieria i a vendre assegurances. De vida.

ALTRES POETES

Avui que m'estic a casa només una mica malalt puc llegir amb calma l'article d'Oriol Izquierdo a La Vanguardia d'ahir reivindicant l'Ovidi Montllor rapsode i poeta (atenció a la gira de Ressons), i me'n recordo d'un paper que jo vaig escriure anys enrere a Caràcters (sense resposta, és clar, perquè no té resposta l'essencial del que fem) parlant de Jaume Sisa i altres "cantants". I mentrestant m'escolto la meravella del darrer Leonard Cohen, un altre "altre" a qui he envejat durant tants anys intensitat i capacitat de suggeriment literaris que em comença a semblar banyat pel sol d'un sistema llunyà. I enfila "The letters" i he de deixar d'escriure i em miro els prestatges plens de llibres de l'estudi sense veure-hi en concret, barrejant, difuminant colors i línies i lletres...

You never liked to get
The letters that I sent.
But now you´ve got the gist
Of what my letters meant.
You´re reading them again,
The ones you didn´t burn.
You press them to your lips,
My pages of concern.
I said there´d been a flood.
I said there´s nothing left.
I hoped that you would come.
I gave you my address.
Your story was so long,
The plot was so intense,
It took you years to cross
The lines of self-defense.
The wounded forms appear:
The loss, the full extent;
And simple kindness here,
The solitude of strength.
You walk into my room.
You stand there at my desk,
Begin your letter to
The one who´s coming next.

I passa un núvol i la llum per uns moments canvia.

BUFA

les espelmes.

LA CACERA NO S'ACABA

La imatge del cadàver de Maskhàdov als diaris i als telenotícies era la imatge repetida dels presoners iraquians en bosses negres amb gel, la del Che mort a Bolívia, la dels pistolers del Far West finalment tirotejats pel sometent de torn, la del cap del general Moragues a la gàbia del Portal de Mar (aquesta ens l'hem haguda d'imaginar, però ens és ben fàcil): convertim l'altre en una fera despietada (ara se'n diu terrorista), sortim a caçar-lo i mostrem-lo amb orgull, finalment abatut, com qui alça el llop després de mort agafant-lo per la cua... Reprodueixo íntegrament (que és una manera de dir que faig meu) el "Per acabar" d'Ada Castells a la darrera pàgina de l'Avui d'avui:




LLIBERTAT PER MENTIR

Fa dos anys, l'associació internacional d'escriptors PEN Club publicava un informe sobre la lluita antiterrorista i la llibertat d'expressió. El document alertava sobre el creixent control dels mitjans de comunicació des dels atemptats de l'11 de setembre. Segons Anna Politkovskaia, periodista russa especialitzada en Txetxènia, un dels llocs on és més difícil exercir el seu ofici és al territori de l'antiga Unió Soviètica, que ara, teòricament, des de la caiguda del temut comunisme, és una munió de democràcies parlamentàries. L'intent d'explicar la veritat li ha costat a Politkovskaia un enverinament que per poc no acaba amb la seva vida, quan anava a cobrir el segrest de l'escola de Beslan. Ella va ser l'única interlocutora dels segrestadors txetxens en l'anterior atac al Teatre de Moscou i a Rússia no li interessava tornar a tenir un testimoni que fos capaç de criticar els mètodes d'alliberament del seu exèrcit. Amb motiu de la celebració del Dia de l'Escriptor Empresonat, el 15 de novembre de fa tres anys, la facció catalana del PEN Club va convidar Anna Politovskaia al Col·legi de Periodistes i a la Universitat de Barcelona perquè donés el seu testimoni de primera mà. La reportera ja va avisar aleshores que la política radical de Putin en la lluita antiterrorista estava acabant amb els possibles ponts de diàleg amb els txetxens. Es tractava d'eliminar les veus més moderades i deixar que els radicals ocupessin el poder, tot un clàssic en conflictes entre nacions. Un dels últims passos en aquesta política ha estat l'assassinat d'Aslan Maskhàdov. És per tot això que, quan dimecres la nena Clixé va llegir en el nou diari sensacionalista Qué que s'havia acabat amb el sanguinari terrorista txetxè, va estar a punt d'alçar-se enmig del vagó de tren i començar a cridar a favor de la feina de Politkovskaia. No crec ni tan sols que el nou diari porqueria tingui un interès real a apostar per la política de Putin sinó que és pura ignorància. Més valdria que no desinformessin sobre política internacional i es limitessin a parlar-nos de famosets de poca entitat, que fan un mal més relatiu. El que fa més ràbia és que en pro de la llibertat d'expressió es puguin dir barbaritats. En el cas de Txetxènia pot semblar que no ens afecti gaire perquè ens queda lluny, però no deixa de ser un atemptat contra el nostre dret a la informació i en contra de tots els qui lluiten per aconseguir-lo, fins i tot, amb les seves pròpies vides.

Ada Castells

IMPOSSIBLE NECESSARI

Alguna vegada m'han preguntat com era que encara estava subscrit a Serra d'Or. Doncs mira, pels articles de Teodor Suau, per exemple. Al d'aquest mes, comentant "Les choristes", escriu: "El sentiment, i no sols la raó, és moment clau en la construcció de la realitat, de la visió que tenim de les coses i de la pròpia felicitat, aquest impossible necessari a què estam obligats des del nostre naixement. Tanmateix, el que ens mou són les conviccions, no les raons soles. Aconseguir obrir la caixa dels sentiments que tots portam dintre i fer-ho sense sensibleries fàcils ni falses propostes de sentit em sembla urgent per al nostre món." I més endavant, distingint entre "La mala educación" d'Almodóvar i la pel·lícula de Christophe Barratier, continua: "Tots tenim els nostres fantasmes. Tots, les nostres frustracions. Tots, la nostra llista de culpables. Amb tot això hem hagut d'aprendre a conviure. Ens hauria de servir per a no caure en allò que a nosaltres ens ha fet mal. I no repetir la història. Sempre, però, conscients que jo, també jo, puc fer mal als qui estimo. Perquè les coses són així, desgraciadament. I cal introduir una cautela en cada una de les nostres preses de posició. I vigilar. Per no absolutitzar. Ni dogmatitzar. No s'ha de fer tot allò que és possible fer, només allò que ajuda a la construcció del futur millor, per als més possibles. I els traumes no es dissolen provocant més traumes: només es dissolen amb la tendresa."

10 DE MARÇ

Deu anys sense ell.



Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

FONS!

"Com que celebrem l’Any del Llibre i de la Lectura, vam decidir treure del prestatge aquest llibret [Sobre la lectura, de Marcel Proust] traduït per Anna Casassas, publicat l’any 1996 per Quaderns Crema, i posar-lo en un lloc destacat. Durant el 2003 se’n van vendre quatre exemplars. Durant el 2004 se’n van vendre dos exemplars. Durant els mesos de gener i de febrer del 2005 se n’han venut vint-i-vuit (...)"

Algú podria fer-nos el favor de clonar aquests llibreters? I, a sobre, diu que a la Setmana han venut un 87 per cent de llibres de fons i només un 13 per cent de novetats... Què està passant?

GARRULA LINGUA NOCET

Vaig ser al debat, però les circumstàncies no em permeten deixar escrit aquí el que en penso. En tot cas, us recomano el generós (i fidel) resum que en fan, amb fotos incloses, a VilaWeb Lletres. I us convido a fixar-vos en les dues citacions finals de Joan Fuster i Bartomeu Fiol, a càrrec d'Enric Casasses i Sebastià Alzamora. Estàvem avisats: "l'ofensiva de l'agosarament, l'apoteosi del terror desinfectant, l'erupció del raig de vida"...

PER COMPTES

Per comptes d'idees, de raonaments, la gesticulació.

OFF BROADWAY

A l'Atlantic Theater Company ahir estaven d'estrena. Enveja de no poder agafar el metro i plantar-t'hi...



'Romance'

By David Mamet; directed by Neil Pepe; sets by Robert Brill; costumes by Sarah Edwards; lighting by James F. Ingalls; sound by Obadiah Eaves; fight director, Rick Sordelet; production stage manager, Matthew Silver; production manager, Kurt Gardner; general manager, Melinda Berk. Presented by the Atlantic Theater Company, Mr. Pepe, artistic director; Andrew D. Hamingson, managing director. At 336 West 20th Street, Chelsea; (212) 239-6200. Through April 17. Running time: 1 hour 35 minutes.

WITH: Bob Balaban (The Prosecutor), Steven Goldstein (The Defendant), Christopher Evan Welch (The Defense Attorney), Larry Bryggman (The Judge), Steven Hawley (The Bailiff), Keith Nobbs (Bernard) and Jim Frangione (The Doctor).

ESPINÀS

La crònica de la presentació del divuitè llibre de camí de Josep M. Espinàs, A peu per Mallorca (La Campana), serveix perquè Valèria Gaillard addueixi una magnífica frase de l'autor que va molt més enllà de l'evident aplicació literal a la velocitat de desplaçament: "Si vas molt de pressa les coses estan quietes. Si t'atures, es posen en marxa".