SO LONG



A reveure, Tina!

DOS ESCRIPTORS MEUS

El congrés internacional convocat d'aquí a unes setmanes a Mallorca amb motiu dels 150 anys del naixement de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera ja té pàgina web. L'enfocament del congrés (i de l'exposició que també hi ha en preparació) subratlla la combinació de classicisme i modernitat que tots dos aporten, des de perspectives distintes, a la literatura catalana del seu moment, i fins avui. Avui, que per moments dubtem si podem continuar escrivint catalana o hem de dir-ne balear o mallorquina o palmesana o pollencina.

Ich bin ein pollencí.

MALAMENTS



Falta una estona per a les deu, i ens fan passar per una porta diferent d'aquesta altra on tres persones s'esperen, dretes, davant de la paret de vidre transparent. Mentre bado amb la boca oberta davant de la magnífica biblioteca (que em fa pensar en coses que havia vist ple d'enveja nord enllà, on diuen que la gent és noble i lliure i etcètera) i em presenten la directora, a la cua de fora ja hi ha set o vuit persones. Pregunto què hi fan, i em respon amb naturalitat que s'esperen que obri la biblioteca. Un dia entre setmana de matí? Es veu que sí, i que els dissabtes hi ha molta més gent. Una biblioteca pública en ús és una mena de fantasia de civisme: tot hi respira una naturalitat que gairebé incomoda, de tan acostumats com estem a la resta i al neguit. Però potser resulta, si som capaços de tenir gent fent cua per entrar en una biblioteca, que no anem tan malament...

NO ERA AIXÒ

Escriure en obert és també un bon alliçonament per als que ens pensem que en sabem: al post anterior, intentava dir la meva sobre el premi planetari de Ferran Torrent i hi feia servir de títol una simple referència cinematogràfica per jugar amb el happy end ensucrat i inversemblant que descric. Un parell de lectors més que qualificats, però, m'avisen que no han entès la suposada gracieta, i un altre llegeix el títol en una direcció òbvia que no vaig saber preveure: com un avís de tancament. No, de cap manera, no plego (ja tenim el TdQ i altres, per a això). Passa només que de vegades un s'embolica sol i sense pilota. I que ara mateix em costa trobar el to just, la tessitura, per parlar de coses i persones del gremi sense sentir-me incòmode (perquè no vull deixar de fer-ho: m'agrada massa, el tema). De moment, he reescrit el post d'ahir i hi he restituït un joc de paraules que em temia que fos massa evident, ni que sigui com a penitència per la meva poca perspicàcia.

Au: me'n vaig uns dies a Sant Jaume de Galícia, a veure si el patró m'ho perdona...

THE END

L'escriptor, escurat o avorrit o ambiciós o voluble, abandona la fe i la ce trencada ran del torrent, alça el nas amb un lleu decantament desafiador i s'allunya amb el sol ponent cap a una pantalla més gran, allà on diu que la gent llegeix tant i als títols de crèdit vas en cos cent cinquanta i els angelets canten y las nubes se levantan. Que sí, que no.

MESSE

Ajorno de fa dies un comentari sobre les sensacions que vaig tenir passejant d'una revolada per la Fira de Frankfurt (i la brillant pensada d'organitzar-hi un parell d'autocars d'autors i ores catalans i anes amb totes les despeses pagades com a tractament de xoc contra la vanitat). Avui, però, l'Eva Piquer en publica una bona postcrònica que explica moltes coses que jo hauria dit, o sigui que me les estalvia. Em fa gràcia, perquè jo sempre havia sentit a dir a molta gent del gremi que les ganes d'anar a Frankfurt se't passaven la primera vegada de ser-hi: veig que com a mínim ja en som dos que no complim la llei...

SALTS I CELS DE BARCELONA

Llegeixo a Un que passava un bon post, i m'hi fa somriure que sense coneixe'ns coincidim a caminar pels mateixos carrers, a apreciar l'Orfeo ed Euridice i a arrufar el nas davant dels que parlen pel mòbil a dins de l'autobús... Poques hores després, a Bitàcoles apareix enllaçada una d'aquestes magnífiques minúcies que fan encara més addictiva la Xarxa: via Barcelona skyline.com es pot recuperar el cel que ahir admiraven l'autor d'Un que passava i els seus amics, asseguts en una terrassa del carrer Enric Granados...

IMPERIS

En dies com avui, em ve a la memòria un magnífic poema d'un altre perifèric, el gal·lès R.S. Thomas (la traducció és meva, d'una antologia en curs)...

AVERANYS

La reina seia al tron d’Anglaterra,
         jugant amb delicadesa amb les pedres brillants
del braç del seient. Els caps rodolaren
         damunt la pols anglesa. La reina somrigué.

Mentrestant, a Amèrica, un indi pell-roja
         col·locava una fletxa de colors al seu arc
i apuntava. El gall salvatge va caure
         entre una tempesta de plomes. L’indi, silenciós,

va tornar a casa, a la seva tenda de pell
         a la vora del llac, a expiar el pecat
de la matança. De les entranyes fumejants
         en va veure sortir el primer home blanc, les pistoles, les presons.

QUINZE ANYS

Totxanes, totxos i maons, la parada digital de Joan-Josep Isern, em fa adonar que ja fa quinze anys que el diari Avui publica, setmana rere setmana, el seu suplement setmanal de llibres, de la mà sempre de David Castillo. Jo no hi he col·laborat amb la continuïtat d'en JJ o de Màrius Serra (em dec haver fet gran: recordo amb claredat i un pessic de goig íntim el dia que el David va preguntar-me si em semblava que una secció sobre enigmes i jocs de paraules que li proposava el Màrius podia tenir gaire durada), però hi he tingut parada un parell de vegades i m'hi lliguen anècdotes, articles que en algun cas encara puc rellegir sense vergonya i unes quantes discussions en què m'he trobat defensant el suplement davant de llepafils literaris diversos, d'ignorants de les coses que no s'escriuen en la llengua d'Echegaray o dels inevitables ofesos per una mala crítica o una no entrevista en un país, el nostre, que figuraria al capdamunt del rànquing dels remugaires si algú s'entretingués a patrocinar-lo.

Fa quinze anys, doncs, que tenim suplement. I que en vinguin molts més.

MENTIR EN MALLORQUÍ

Dies enrere avisava que l'escenari illenc donaria de si: ara torno de Frankfurt amb la llengua encetada de mossegar-me-la (i més que me l'hauré de mossegar) davant del doble llenguatge de les declaracions i els declarants literarioculturals (amb mentides demostrables i silencis que fan envermellir), per una banda, i les ikastoles, Som Ràdio, les freqüències i els consellers de la nova televisió per l'altra. De fet, marques institucionals com aquesta ja avisen...

ATENCIÓ A LES ILLES

No tenim temps d'avorrir-nos: quan no són el ministre Moratinos, l'AVL i el parlament de la Comunitat Valenciana, darrerament és des de Palma que es preocupen de mantenir la llengua de tots plegats nervada i tibant. Via la Plagueta de bord he anat a parar a un bon article de Llorenç Capellà al Diari de Balears de fa uns dies, titulat "L'Institut d'Estudis Baleàrics". Si seguiu la premsa ja haureu vist que el tema s'envola, amb la presentació pública de l'IEB i les declaracions de Gabriel Janer Manila, tan adients si les poguéssim treure de context que no fan sinó subratllar el context (el malaurat context), girant-se-li com un mitjó. Un dels pocs mitjons que ens queden, tots vells i rebregats. Valdrà més que vigilem la bugada.