ANAT
Sí, ja se n'ha
Bloc de notes de Jaume Subirana, escriptor. Curiós no especialista
Des de 2003
Feia dies que volia parlar-ne, i ahir l'arrencada impecable de l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia i la solvència de l'autor pensava que ja m'ho estalviaven, que amb una llarga citació i l'enllaç n'hi hauria prou. Però l'article no és (curiós) al web del diari, i rellegit diria que admet com a mínim un afegit personal... La peça s'obre així:
"A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades 'ambaixades' catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. [...]" (S. Cardús, "Veu pròpia al món", 28-XII-2011)
i llavors parla i raona sobre la desinversió de la Generalitat en presència pública al món aparentment forçada pel Partit Popular (amb el detall klempererià d'analitzar l'ús i el sentit de les paraules: per què en diuen ambaixades, si tots sabem que no ho són).
Ja és curiós que, de totes les maneres possibles d'ajudar al país en aquests moments difícils, el PP hagi posat just aquesta al capdamunt de la llista, i ja és curiós que de totes les maneres possibles d'entomar una pressió prevista el govern d'Artur Mas s'hagi deixat fer xantatge just en aquesta zona dels ronyons. O potser és que no és cap xantatge. I aquest punt de vista sobre la qüestió (que l'articulista, discret, no desenvolupa, gairebé ni planteja) em sembla que no s'hauria de desestimar. Precisament perquè la política és l'art del possible, el bon polític serà el que sàpiga com fer possible salvar l'imprescindible, en quina moneda li (i ens) surt més a compte pagar el delme per mantenir-se al poder. Cardús obre el seu text (signat el Dia dels Innocents, val a dir-ho) amb un desig que fóra una veritable benedicció per al país, una excel·lent primera mesura sanitària nacional: que ens acostumem a (i fem l'esforç de) parlar amb claredat. Amén. Parlem doncs de la transigència de CiU amb el PP: del moment i l'assumpte i les formes i la retòrica amb què el govern del nostre país acata les instruccions de la mama del Manuel. Desmuntar delegacions internacionals i renunciar a una modestíssima veu pròpia al món per menys del que valen un parell de xofers de ministeri és un gest nítid i revelador. A canvi, continuarem tenint a Barcelona (i per a catalans, és clar) un partit anual de la irreal selecció catalana. No es tracta de ser al món ni que el món sigui aquí: volem poder seguir xerrant sobre que hauríem de ser més reconeguts.

Escrit per
Jaume
a les
11:22

LES MALALTIES BENIGNES
Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l'aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m'envoltin com d'una llum benigna,
d'una càlida manta de moher
i m'excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer res.
Que només amb aquesta picardia,
amb retorns temporals al si matern,
puc trampejar el dolor de cada dia,
les fredes melangies de l'hivern;
i, ben arrecerat a la camilla,
amb el cap nebulós i carregat,
puc contemplar amb regust de camamilla,
com Proust, tots els reductes del passat.
Un passat aparent, que es descabdella,
que em ve nedant per aigües tan subtils.
Narcís Comadira
Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born
Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born
Escrit per
Jaume
a les
7:57
S'estén la preocupació per l'adveniment d'Amazon a Espanya entre llibreters i defensors de les llibreries. També entre alguns comentaristes que, curiosament, de vegades són els mateixos que signen ditiràmbics reportatges sobre tauletes i lectors electrònics. Als únics que sembla que no els afecti és als editors: el gremi no baixa de l'autobús de la petitesa de les xifres del comerç electrònic de llibres. You just wait and see, que diuen en anglès.
Jo, ho confesso, em vaig comprar fa mesos un Kindle i n'estava prou content, i ara m'he comprat el nou model Touch i encara m'agrada més. Com a lector, trobar el que busco en pocs passos i, amb un sol clic, tenir-ho davant dels ulls un minut després, sigui l'hora que sigui i sigui allà on sigui, és un avantatge fantàstic. Com a escriptor, estic molt content que per fi els meus llibres siguin a l'abast de qualsevol arreu del món amb connexió a internet. Com a ciutadà, no acabo d'entendre que a mi (i al meu llibreter) ens cusin a impostos i en canvi a Amazon no, ni que el llibre electrònic pagui un 18% d'IVA i el de paper un 4%. Com a lector, com a escriptor i com a ciutadà, em semblaria una pèssima notícia quedar-me sense les meves llibreries de capçalera. I tot plegat, tots aquests punts de vista, ha de poder ser compatible. Si no, malament rai. De poc serviran les elegies i l'encens per «salvar» les llibreries: el comerç i el llibre electrònic són aquí per quedar-s'hi perquè compleixen una funció (o satisfan una necessitat). Ens hi podem posar com vulguem, però anar contra el consumidor (i contra nosaltres mateixos com a consumidors) demana molt poder, inèpcia i ganes combinats. Del que es tracta és d'anar a favor del consumidor, d'oferir-li allò que els altres (que internet) no resolen prou bé: convertir les llibreries en espais socialment significatius on passin coses, on s'hi estigui bé, on ens coneguin, on ens aconsellin amb criteri, on aprenguis alguna cosa. Aquestes llibreries (a Catalunya n'hi ha unes quantes) són les que val la pena lluitar per conservar... al costat de l'electrònica.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-XII-11
Versión en castellano

Finalment, ja en tenim aquí els resultats: un ministre d'Economia que va ser la cara espanyola de Lehman Brothers (si us va interessar Inside job, no us perdeu Margin call) i un dels esbucadors de la CAM, una vicepresidenta que renuncia a la baixa de maternitat en un govern sense paritat de gènere, un ministre d'Educació i Cultura protaurí, forofo del Real Madrid i que troba els catalans un "'Qué hay de lo mío?' constante" (adéu, papers) i, de rebot, una nova alcaldessa de la capital legionaria. Que què hi pinta aquí la referència al Kilómetro 0? Doncs, ras i curt, que això del Reino de España sona cada dia més a "Una, grande y madrileña": fent números, resulta que el 60% dels nous ministres són castellans, i un 46% mismamente de Madrid. Jo crec que el primer decret del govern de Mariano Rajoy hauria de ser un que obligui vint milions d'espanyols a empadronar-se a la ciutat de Mariano José de Larra, el visionari que ja fa cent setanta-cinc anys va deixar escrit:
Vamos claros, dije yo para mí, ¿dónde está el cementerio? ¿Fuera o dentro? Un vértigo espantoso se apoderó de mí, y comencé a ver claro. El cementerio está dentro de Madrid. Madrid es el cementerio. Pero vasto cementerio donde cada casa es el nicho de una familia, cada calle el sepulcro de un acontecimiento, cada corazón la urna cineraria de una esperanza o de un deseo.
A la llibreria, em miro els prestatges de llibres usats, els repasso un per un buscant-hi alguna cosa que no sé gaire què és, si és gaire important, ni tan sols si hi és. Hi ha qui aquí no hi perdria gaire temps: són els títols descartats per algú altre. Però tant com això, enmig de la immensitat de tot el que s'edita, són també llibres que algú algun dia va triar i se'n va endur a casa. Passo el dit per aquest senyal, Used, que vol dir alhora escollit i desestimat, destacable i descartat. I se m'acuden uns quants casos més en què l'etiqueta seria ben aplicable. El dependent s'acosta i em pregunta, discretament: "Troba el que busca?", i jo somric: "Sí, gràcies".

Sé que aquestes coses no s'han d'escriure de forma immediata. Sé que hi ha el risc que el sentiment o la manca de distància m'emboirin el judici. Sé, com diu un amic, que en el fons tots els equips s'acaben assemblant, que el futbol és un negoci tèrbol, que per a molta gent no és cultura o que per a d'altres no hauria de treure el nas en un bloc com aquest. Però permeteu-me per un dia tirar de rauxa i deixar-ho aquí escrit a cop calent: avui el F.C. Barcelona, el nou campió del món de clubs, ha jugat un partit majestàtic, noranta minuts per emmarcar-los i estudiar-los a les escoles de futbol. El dia que com a país siguem capaços de llegir i adaptar la meitat de les lliçons, en àmbits diversos, que l'èxit del Barça actual conté i comporta, aquell dia començarem a sortir del clot.

Escrit per
Jaume
a les
15:37
Els trenta fa temps que van quedar enrere però la cançó continua sonant esplèndida. Que passeu un bon cap de setmana, camí ja de la fi d'un altre any.
“Attention is the rarest and purest form of generosity.” https://t.co/jTNYNoOfIa
— Maria Popova (@brainpicker) November 12, 2017