SUÏSSA HI TORNA

Ahir vam fer a La Central del Raval una presentació d'aquelles per les quals val la pena sortir de casa, i em va tornar a passar allò que els que no coneixien la llibreria obrien uns ulls de pam. Qualsevol que hagi anat a Anglaterra o als Estats Units al llarg dels darrers vint anys sap que ara són ells que ens envegen quan vénen aquí. I tot plegat diria que té molt a veure amb el preu fix dels llibres. El del preu fix és un dels debats clau associats al que ha passat i està passant en el món de l'edició al llarg de les darreres dècades. Ara llegeixo a Publishing Perspectives (excel·lent font d'actualitat editorial internacional) que a Suïssa, al cantó germanoparlant de la confederació, han aprovat de reinstaurar el sistema a partir de l'any que ve.

Si us interessa l'assumpte, aquí en teniu alguns raonaments simplificats, i aquí el text d'un jurista (del 2002, però vigent).

PERTINENÇA

Ser en un lloc, no ser d'un lloc. Perquè el lloc d'on érem ahir avui ja no hi és, o és en una altra banda.

GRANDEJAR

Tots hem estat petits, això és segur. I uns quants potser tindrem vés a saber si la sort o la desgràcia de passar per grans en alguna cosa, en algun moment. Però l'únic territori realment comú és la petitesa (parlo de petitesa, no d'infantesa). Tots hem fracassat i hem de fracassar, i algun dia acabar plegant de viure, això és segur: com deia aquell, el dubte veritable és sobre si hi ha vida abans de la mort. Per això l'únic territori realment compartit amb els altres deurà ser el del fracàs i les terminacions. Des d'aquesta doble perspectiva, l'encaparrament (retòric i vital) d'alguns en la grandesa i la immortalitat sona a viatge al País de Mai Més. O de Ningú Més.

A FER TRAMPES

Mi madre me enseñó a hacer trampas.

Trampas para perder.

Ganar era tan fácil que lloraba de noche
y no podía conciliar el sueño.
Cogidos de la mano me calmaba
relatándome historias que sucedieron luego.

La culpa fue mía.

Madre me preguntaba
si las quería reales o inventadas,
y yo pedía siempre que le hubieran
sucedido a ella.

Y casi sin quererlo
una noche mi madre inventó la realidad.

Fernando Beltrán, Donde nadie me llama (Poesía 1980-2010)
Madrid, Hiperión, 2011

GRATIS NO, GRÀCIES

Per fi algú de pes del món del llibre que (ho fa bé i) hi toca! I algú que, per comptes de somicar, destria...

FAVORIT I FAVORITES

Dimecres va ser a l'Auditori, i pel que diuen les cròniques el concert ja valia la pena només per sentir-lo divagar a partir d'aquest gran estàndard de Rodgers i Hammerstein que Julie Andrews va fer popular i John Coltrane convertí a més (n'hem parlat alguna vegada) en un clàssic del jazz.

Que passeu un bon cap de setmana, envoltats si pot ser de coses i cossos favorits.

BILINGÜISME

La història conté lliçons que sovint només una mirada fina sap destriar. Avui m'enduc l'anell bilingüe de la comtessa Ermessenda a la palma de la mà tancada, com una penyora per uns quants dies, gràcies a Miquel Pairolí.

NY & BCN

Aquest vespre si sou o fóssiu a Nova York no hi ha excusa per perdre's la taula rodona sobre "La prosa d'un poeta: la visió poètica de Zbigniew Herbert," amb Edward Hirsch, Charles Simic, Alissa Valles i Adam Zagajewski. La convocatòria és a la seu nova de Poets House, a la part baixa de Manhattan, a prop de Battery Park.

Si no hi sou o no ho teniu fàcil per saltar-vos l'oceà, apunteu-vos que a Barcelona la setmana vinent presentem el llibre que recull la poesia completa d'un altre poeta amb molta prosa al darrera, Fernando Beltrán (creador de l'Aula de las Metáforas). El llibre es diu Donde nadie me llama i l'acaba de publicar Hiperión. L'acte serà dimecres dia 30 a les set del vespre a La Central del Raval, i tot i que els glossadors no tinguem l'anomenada dels d'avui a la Nova Amsterdam, l'entusiasme que hi posarem els Jordi Llavina, Ana María Moix, Carles Torner, Jordi Virallonga, Esther Zarraluki i un servidor serà com a mínim equivalent.

AIXÒ TAMBÉ PASSA

"Hi vaig arribar el 30 juny del 2009. La gent d'aquí valora la cultura i tenen més confiança en tu si parles la seva llengua, així que de seguida vaig començar a estudiar-la. Em va alegrar molt quan la Generalitat va dir que per renovar els papers has d'haver après català. Una llengua és la millor manera d'integrar-se. Però em costa expressar algunes idees."

  Akinsulire Olakunlemi Precious

INCONVIVENT

No és només del millor, que és enemic el bo: sovint també ho és del confortable.

J@CINTO I S@NTIAGO

Jacint Verdaguer (nascut Jacinto, d’aquí el “mossèn Cinto” amb essa i u final en català) va publicar l’any 1886 un dels seus grans poemes-llibre, Canigó. El 1902 l’escriptor mor convertit en una de les figures més populars del moment i un any després, el 1903, és Santiago Rusiñol qui publica l’àlbum il·lustrat Jardins d’Espanya. Passat més d’un segle de tot plegat, Internet ens ho retorna ara salvat de l’oblit com si arribessin a la platja de la història de la cultura uns derelictes preuats, llimats pel temps: aquí unes àmfores, allà un mascaró de proa.

Amb motiu dels cent vint-i-cinc anys de la primera edició de Canigó, la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer de la Universitat de Vic han posat en marxa “Canigó 125 veus”, en què es va enregistrant cent-vint-i-cinc persones que llegeixen una quarantena dels 4334 versos del llibre i se’n va penjant els vídeos a YouTube, de forma que el lector/espectador podrà fer-ne al final una lectura polifònica completa en les veus d’Emili Teixidor, Maria del Mar Bonet, Perejaume, Lluís Soler, Montserrat Abelló i tants d’altres. El resultat és impressionant, no s’ho perdin. És a http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_125_veus.html, o simplement teclejant “canigó 125” en un cercador.

D’altra banda, s’acaba també de fer pública la part de moment accessible d’un gran projecte filològic: la recopilació, edició, estudi i publicació (electrònica) de l’obra completa de Santiago Rusiñol. Ho auspicia l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i ho dirigeix l'escriptora Vinyet Panyella. Vostès no coneixen, per exemple, els esplèndids Jardins d’Espanya que els mencionava abans? Doncs vagin a http://taller.iec.cat/OCSR/ i el podran fullejar sencer pàgina a pàgina, igual que en el futur, a més dels llibres i totes les obres de teatre, els pròlegs i cartes i altres papers de l’autor. Tot Rusiñol (lliure de drets) a l’altra banda del teclat. Cap més excusa doncs per no coneixe’l i apreciar-lo.

La Fundació Jacint Verdaguer i l’IEC assenyalen no pas el futur sinó el present que podria (que pot) ser: un present més dens i més intens, arrelat patrimoni endins i projectat enllà del món i de les pàtries gràcies al ventall de recursos que la digitalització proposa. Verdaguer i Rusiñol els ho han d’agrair, i amb ells tots nosaltres.

Publicat a El Periódico, 16-III-2011

JO TAMPOC