ALS SEUS PEUS

"Cuando la propaganda dejó paso al fútbol, arrolló el Barça, infinito por ahora, ni siquiera al alcance de la verborrea de Mou y sus múltiples portavoces, desclasificados, él y ellos, en el gran clásico. [...] Por ahora, al Barça le gana el fútbol mientras el Madrid está en manos de Mou, no en sus pies. Lo contrario de Guardiola, a los pies de sus chicos."

 José Sámano, "Cuando gana el fútbol", El País (30-XI-10)











MÉS SOBRE EL TEMA (VIST DES DE FORA)

"La Barça sur un autre planète" (France Football)
"Barça incontenibile. Real e Mou umiliati" (La Gazzetta dello Sport)
"Villa strikes twice as slick Barcelona thrash Madrid" (The Guardian)
"É um jogo para se recordar durante muito tempo" (A Bola)
"Le Barça humilie le Real" (L'Équipe)
"Una manita en el culé" (Olé)

CONSULTA

L'home proposa i el coixí disposa.

JOIA, ALEGRIA O FELICITAT

Fa poc la meva filla gran anava fent als de casa una enquesta escolar sobre la felicitat. Incòmode, vaig mirar d'escapolir-me de l'escomesa (que diria el mestre Puyal) el millor que vaig poder. Dies després, l'atzar –tan generós a la meva vida que de vegades dubto si no em devia equivocar de religió– em va posar a l'iPod un poema de Robinson Jeffers de la sèrie de muntatges que Josep Porcar fa i penja a Vimeo. El poema es diu "Joy", i mentre l'escoltava i el tornava a escoltar vaig entendre un cop més que certes coses s'expliquen molt millor en vers, i em vaig trobar traduint-lo per a la Clara. La primera lliçó va ser que en el simple títol ja hi trobem el primer nus, perquè tot i la temptació homòfona de posar-hi "Joia" diria que el que joia suscita en català no és pas la naturalitat del joy anglès (a banda del doble sentit amb joiell, inexistent a l'original). Llavors tenim alegria i felicitat. En Porcar hi va posar "Alegria". Jo, potser per il·lustrar millor la resposta a les preguntes de l'enquesta, m'inclino de moment per "Felicitat" (de fet, si haguéssim de traduir tots dos termes a l'anglès aniríem d'entrada a parar allà mateix: a happiness).

Us deixo aquí la meva versió del poema a dia d'avui.


FELICITAT

Tot i que la felicitat és millor que la pena, la felicitat no és gran.
La pau és gran, la força és gran.
Les estrelles no brillen de felicitat, ni és per felicitat que el voltor
estén al cel les seves veles grises
per damunt de la muntanya, ni és felicitat el que manté dreta
la muntanya desgastada mentre els anys com l'aigua
li caven els vessants. "Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i busco la felicitat."
La feblesa del teu llinatge: de tota manera a la llarga el silenci
cobrirà aquests ulls pensarosos.

   Robinson Jeffers



«Joy», de Robinson Jeffers from blocsdelletres on Vimeo.

LA FI DE L'ESPERA?

D'acord amb les enquestes i amb el tarannà de la campanya, sembla que aquest és el vídeo més adient per a la jornada de reflexió d'avui. Si més no per la banda exmajoritària.

Que tinguem tots plegats un cap de setmana llarg i profitós.

APRENDRE'N

Aquesta nit el meu iPad ha après a parlar català (i a endreçar les coses en carpetes, i a fer més d'una tasca a la vegada). Hi ha trigat un parell d'hores. Ha anat una mica més lent que els protagonistes de Matrix, però bastant més de pressa que el gavadal de taxistes, cambrers, telefonistes i hostesses i hostessos incapaços de dir bon dia i d'entendre la paraula aquí si la pronuncies amb vocal neutra. Potser els hauríem de passar l'enllaç.

PATRIMONI

Aquests dies que tenim tots els candidats presentant declaracions, la gent de l'Ars Poetica han penjat a YouTube un grapat de poemes recitats fa un mes llarg al festival de Bratislava, entre els quals aquest "Patrimoni" en versió original catalana, eslovaca (traduït per Martin Solotruk) i anglesa (traduït per Anna Crowe, i amablement llegit per Carol Watts).



I posat a jugar a l'egosurfing, toca també donar les gràcies a Marc Vicens, responsable del menjar blanc (lletres amb dibuixos), per haver il·lustrat setmanes enrere "Per immersió". I avisar a qui hi pugui estar interessat que a Viu la poesia (més que un web, un gran projecte en marxa) han decidit afegir dos poemes, "Còpia cremada" i "El patge Jonàs..." a l'altre d'en Subirana que ja hi figurava.

CATALANS O QUÈ

LA MEVA IDENTITAT SECRETA ÉS

l'habitació és buida,
i la finestra és oberta

  Charles Simic, The World Doesn't End (1989)
  Versió de JS

DE BATUT

Volia començar la setmana escrivint una entrada animada i animosa, però ahir a la nit la meva desorientació em va dur a veure el debat televisiu amb els sis candidats parlamentaris a la presidència de la Generalitat de Catalunya, i els ànims em van acabar deixant abandonat allà al sofà. A canvi, en vaig extreure tres idees tirant a simples, gairebé translúcides, que voldria compartir amb tots vostès. De res.

Una (idea). No sé gaire com ha de ser l'escola catalana, però sí com no ha de ser: com aquella a on va anar el senyor Rivera.

Dues. Joan Herrera és un xic massa abstrús, Joan Puigcercós un xic massa evident, Artur Mas un xic massa elegant i José Montilla un xic massa tibat per guanyar un debat així. Als altres dos, que van tenir la valentia còmica de parlar en castellà a TV3 per si algú no els entenia, demanar-los si us plau que l'exerceixin a la inversa el proper cop que surtin a TVE.

I tres. Diumenge cal anar a votar. Ni que sigui per ajudar a estalviar-nos la presència d'algun dels presents ahir a la foto del proper debat.

UN REI ADORMIT

Enguany els Manel ens duran de regal aquesta nadala nova que també és un llibre i que ja podem tastar i incorporar al repertori de sempre.

Els camells d'Orient han començat el seu viatge. Llàstima que el carbó li arribarà a algú amb l'acta de parlamentari ja a la butxaca. En fi, bon cap de setmana a punt d'acabar...

CASTELLET: INTEL·LIGÈNCIA I DISTÀNCIA

La coberta del darrer llibre de Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, reprodueix un dibuix de Cesc: recordo que quan la vaig veure em va semblar una excel·lent associació: com en l'art aparentment menor de Cesc, en Castellet qualitat artística, intel·ligència i discreció se sumen i acaben prenent una forma elegant, aparentment distanciada, que porta al gest, no al cop; al somriure, no a la riallada; a la frase, no al discurs.

Celebrem que el Ministeri de Cultura hagi concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas (guardó que ja obtingué J.V. Foix en un llunyà 1984) de 2010 a Josep M. Castellet. Un Castellet, degà de la Institució de les Lletres Catalanes fins fa un parell de mesos, que obtingué l'any passat el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. No és una coincidència: Castellet ha destacat per exercir de pont entre cultures (i avui apunta precisament en una entrevista –que el diari barceloní en qüestió no deu considerar prou significativa per incloure-la a la versió digital– que veu els ponts entre la literatura catalana i la castellana desapareguts), i devem més a la seva feina constant, tossuda, de vegades irònica, sempre implicada que no a les proclames d'alguns portaestendards.

Crític, antòleg, editor, memorialista, Josep M. Castellet (a qui ha faltat temps per apuntar que es tracta sobretot d'un premi a la supervivència) ens mira i somriu. Que sigui per molts anys.

PARAR L'ORELLA AL BATEC

Davant de segons quin dramatisme i segons quins setciències sempre recordo que hi ha sons que els humans no podem sentir i que certs animals, en canvi, perceben bé: fets que hi són encara que alguns no ens n’assabentem. Com passa amb els adolescents que s’entretenen, enriolats, a fer sonar als seus mòbils un so prou aguda perquè els adults no el puguem sentir. O com crítics i programadors que continuen repetint la cantarella que a la literatura catalana no hi passa res. Que hi hagi qui no ho senti no significa que el so no hi sigui.

Ho dic, per exemple, per Francesc Serés, que divendres estrena al SAT No som res, una roadmovie teatral. O per Lolita Bosch, que ha imprès un esplèndid acte de confiança (molt d’ella, poc del país) en forma d’antologia: Veus de la nova narrativa catalana (a Empúries i Anagrama). I per Jordi Puntí, que durant mesos ha instal·lat les seves Maletes perdudes dalt de la llista de vendes, i ara hi ha estat substituït pel darrer Sergi Pàmies. Ho dic per Vicenç Pagès, que té a punt d’aparèixer en castellà a Juntando Palabras Els jugadors de whist, amb pròleg d’Eloy Fernández Porta (un català que escriu en castellà i llegeix i aposta pels que usen la llengua de Rodoreda: toquem campanes!). O per Jordi Galceran, que reestrena a Barcelona i presenta a més Sis comèdies (Edicions 62), per Eva Piquer i La feina o la vida (Columna), per Marc Pastor amb L’any de la plaga (La Magrana), per Màrius Serra reeditant deu anys després Verbàlia 2.0, ara al costat d’un joc de tauler a càrrec de Devir, els editors de Catan en català.

Vull dir que la literatura catalana passa una quarantena (per l’edat dels protagonistes, no per cap aïllament) més que benigna en el mateix moment en què triomfen els Manel però també hi ha lloc per a Mishima i Els Amics de les Arts, en què s’ha estrenat amb bona acollida de públic Pa negre. Les nostres lletres viuen un relleu tranquil amb una tendència a l’alça en diversitat, qualitat i bon humor. Però no es refiïn de mi, si no volen: els poetes solem exagerar. Val més que ho comprovin vostès mateixos. Trobaran aquests noms i d’altres a llibreries, biblioteques i clubs de lectura. Parin l’orella: el batec és constant. I creix.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-XI-10
Versión en castellano

TEORIA DE LA RELATIVITAT

Al fons del mar, el que a la sirena li fa vergonya és que li vegin la part humana.