COLZE

PARÍS, OCTUBRE 1936

De todo esto yo soy el único que parte.
De este banco me voy, de mis calzones,
de mi gran situación, de mis acciones,
de mi número hendido parte a parte,
de todo esto yo soy el único que parte.

De los Campos Elíseos o al dar vuelta
la extraña callejuela de la Luna,
mi defunción se va, parte mi cuna,
y, rodeada de gente, sola, suelta,
mi semejanza humana dase vuelta
y despacha sus sombras una a una.

Y me alejo de todo, porque todo
se queda para hacer la coartada:
mi zapato, su ojal, también su lodo
y hasta el doblez del codo
de mi propia camisa abotonada.

César Vallejo

EIN VOLK

"Un líder, no varios; un partido, no varios; un proyecto, no varios. La conjunción de estas tres cosas a mí me dio resultado".

Eing?

OMNIA SANCTORUM

Sempre he trobat trist –i curt de mires– l'argument que pensar en els difunts i anar a fer-los una visita si més no un cop a l'any sigui un costum tètric. Jo ho veig just a l'inrevés: quina millor celebració del batec i l'alegria quotidiana de viure que aturar-nos i evocar el no batec i els que ens han acompanyat i ja no hi són per fer-ho? Aquest era el sentit de les calaveres barroques (potser un pèl omnipresents, d'acord), i aquest és el sentit de tants Tempus fugit als rellotges de sol (i en un dels de casa).

Si passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que de vegades, com en els millors portals i les ràdios generalistes, toca entomar uns minuts de publicitat. I avui, posats a parlar de morts com a senyal de vida, m'agradaria parlar bé d'un editor, que no sigui dit. Perquè dies enrere va arribar a casa un paquet amb exemplars de la tercera edició dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i això, gens evident si no vas a mirar la pàgina de crèdits (quants malalts ens mirem les pàgines de crèdits dels llibres?), en el món de les ratlles curtes s'ha de celebrar. A més, com ja us havia avançat, acaba d'aparèixer el tercer volum d'aquesta sèrie d'antologies que ens vam empescar amb Ara Llibres, Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals, amb pròleg de Francesc Torralba, hem començat a explicar-ho als mitjans i ahir el Màrius Serra ja en parlava al "Lecturàlia" de Catalunya Ràdio. I encara tenim un nou projecte entre mans per a la mateixa col·lecció del qual potser us acabaré fent una mica còmplices, si us ve de gust... Total que visca la vida, com han dit tants que ens han precedit.












ALTRES RESSONS DE QUE NO MORI LA LLUM...

A Els dies i les dones, amb una magnífica imatge de la tomba de Joan Rebull.
A Catalunya religió.cat.
A VilaWeb ("Lectures de difunts").
Al bloc de Ramon Bassas.
Al bloc d'Ara Llibres.
"L'única salvació possible", article de Josep M. Fonalleras a El Periódico.
A Oi?, el bloc d'Oriol Izquierdo.
A 80 grams.

PASSAPORT

El meu país és, més que Catalunya, la llengua catalana.

RECORD D'UN RECORD

Amb els Finestrals oberts, me'n recordo d'un poema d'Andreu Vidal que parlava de Larkin parlant de l'estar sol i m'aixeco i al final el trobo a L'animal que no existeix, dins de l'esplèndida Obra poètica i altres escrits que devem a les Edicions del Salobre. És breu i fi, ajustat en el vaivé de l'ell al jo, bastit com un refugi mínim damunt de tres paraules: sobretot, abans i encara.











RECORD DE PHILIP LARKIN

Sobretot... estar tot sol, ajupit
prop d'un foc clar de llenya, espurnejant,
pendent només
del color de les flames,
immòbil com un animal que dorm.
I abans... el fred,
l'urbs desfregada, el ranquejar
apressat sota la pluja, la infausta
llum dels fars damunt l'asfalt...
I, encara,
aquest voler estrany, aquest anhel
simplíssim de calor,
pur, dens, poc escrutable.

Andreu Vidal

RIQUESA A MITGES

M'agrada la proposta de Josep Vicent Boira per al segle que comença d'una Commonwealth (o riquesa compartida, això vol dir l'expressió original) catalanovalenciana o valencianocatalana, que cadascú es miri el mapa des d'on més li convingui. Però hi veig dues dificultats, dos inconvenients obvis. El primer, no pas menor, qui hi farà de Reina. El segon, més simple i doncs més gran, com en direm de la llengua comuna si no en podem dir anglès. Amb monarca i nom nou, sant Jordi i via fora.

GORGA

Una de les coses bones que te la professió (perquè la professem, la literatura): conèixer gent que has admirat en llegir-la i decidir continuar admirant-la i llegint-la.

Divendres al vespre, presentats per en Jordi Van Campen, amb la Gemma Gorga vam compartir recital a la Llibreria Mythos de Sant Cugat. En transcric dos textos del seu Llibre dels minuts (Columna, 2006):


S'esquerda i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

                                             * * *

La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la seva senzillesa estructural. També per la brevetat amb què ens visita la boca.

ENERGIA RADIADA

Energia pura. Només cal que espereu vint-i-cinc segons abans de pensar que se m'han creuat els cables definitivament.

GUESS WHO COMES NEXT

TORNA LA POESIA?

Mires les notícies de cultura (als mitjans que encara en tenen), mires la cartellera i et preguntes què deu estar passant. Vull dir que darrerament en repassar l’actualitat literària hi trobes els actes amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Carles Riba; hi trobes El jardí dels cinc arbres, muntatge sobre la poesia de Salvador Espriu a càrrec de Joan Ollé estrenat al Temporada Alta i anunciat al TNC per a mitjan novembre; si vas al Lliure hi fan Al cel, oratori de Narcís Comadira a partir dels últims dies de Jacint Verdaguer, dirigit per Xavier Albertí; a l’Ateneu Barcelonès s’hi presenta el sisè volum de l’epistolari de Josep Carner i l’acte serveix per exposar una tria de primeres edicions (si no han estat mai a la biblioteca de l’Ateneu, no se la perdin) i per descobrir una placa a l’entrada del palau Savassona amb la dedicatòria del poeta a aquella casa; a l’Arts Santa Mònica preparen, sota la direcció de la professora Cristina Badosa, un simposi sobre Joan Vinyoli que donarà continuïtat a la jornada celebrada a mitjan del mes de setembre a Begur pels vint-i-cinc anys de la mort del poeta, i torna la cita anual del Festival de Poesia de Sant Cugat (del 21 al 25 d’aquest mes, amb Joan Vergés com a poeta d’honor) i de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès (del 19 al 31, enguany sota el lema 'Sempre hi haurà poesia')...

Torna el temps dels versos? Passa fins i tot en àrea de risc, la de la traducció: a la llibreria podran trobar un volum de Poesia eròtica d’Ovidi (coeditat pel Grup 62 i l’Institut Cambó, i disponible també en format electrònic) al costat dels Finestrals de Philip Larkin, aquest darrer a càrrec dels mateixos valents que anuncien l’assaig Un bàrbar al jardí (LaBreu Edicions, en castellà a Acantilado) de l’immens i desconegut Zbigniew Herbert. Torna, la poesia? De fet no és que torni: la poesia rai (la bona poesia, i la collita catalana del segle XX fou generosa i extraordinària), ella hi és sempre. És l’atenció pública que gira i gira i només s’hi detura de tant en tant, quan abaixen el volum els grans altaveus de la novetat, del que sona, del que es pot explicar en mig minut, del que funciona segur. Però hi ha coses que potser són millors així, "escasas a propósito", com deia Gil de Biedma.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 14-X-09
Versión en castellano

AMB SENSE ULLERES

Fa dies que no em sé treure del cap la foto d'Arnaldo Otegi a dins d'un cotxe amb ulls empetitits i cara de derrota, i un policia encaputxat al costat que el fa acotar-se, camí de la garjola. Hi penso cada vegada que veig el senyor Fèlix Millet passejant per la Diagonal envoltat de fotògrafs, o quan llegeixo cada nova intervenció del dinosaure castellonenc redistribuint el poder a la Comunitat Valenciana (és com diu que n'hem de dir) rere les seves ulleres fumades, o quan m'assabento de les peregrines idees sobre l'Holocaust del nou Secretari general del PP valencià, César Augusto Asencio (exmembre de la OJE que el 1979 signava en un diari que "Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados. Un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso", i després ha anat fent carrera).

Em demano què tenen Millet, Fabra i Asencio que no tingui Otegi. A part de la llibertat, vull dir. I llavors m'adono que són les ulleres. Ja poden anar explicant-nos els observadors atents que "la llei de partits s’ha convertit en un obstacle per aconseguir la pacificació d’Euskadi, perquè aplicada per Garzón ha acabat perseguint idees, no delictes". Això és indiscutible, però em sembla que el problema no és aquest, Pere: el problema són les ulleres. No havent comès cap delicte, com els altres, segur que si Otegi portés ulleres ara camparia tan tranquil pel carrer. Mira't si no l'Asencio, en Fabra, en Millet. I em reajusto al pont del nas les meves, incòmodament amotllat a l'ortopèdia.

ADMONICIÓ

Bona jeia i mala memòria.