SIR WINSTON AZNAR

Francament, no sé de què s'estranya la gent. Si la llegenda diu que en el seu discurs més famós, l'any 1941 a la Harrow School, Winston Churchill es va aixecar davant d'un auditori ple d'estudiants per dir: "Mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai no us rendiu. Mai no us rendiu. Mai no us rendiu. Mai no us rendiu". I va seure i va callar. Sabem que les coses no van anar exactament així, que va fer un discurs de veritat amb aquesta idea de fons, però el que n'ha quedat per a la història via la memòria popular és aquesta pallassada numantina. Per què ens hauria d'estranyar, doncs, ara, que Aznar evoqui Churchill i el seu poder com a il·lusionista de la consciència col·lectiva?

Aznar, obsedit per la història d'Espanya, passeja pels passadissos de la seva derrota i fa cara de repetir-se per dins, com Felip II, allò de "Yo no envié mis naves a luchar contra los elementos". Ell, que va casar la filla a San Lorenzo del Escorial, veu en Churchill el model de polític-pare de la nació. Ell, que no ha sabut guanyar-se ni un sol aliat, veu en Churchill el model d'aglutinador de totes les divergències. Ell, que només ens deixa al record el llunyà falset d'aquell "Váyase, señor González", veu en Churchill l'afortunat creador de frases memorables. Llàstima que la seva passió d'alumne aplicat no tingui en compte dues petites diferències: la primera, que els anglesos encara se'n riuen de l'Armada Invencible; i la segona, la més important, que Winston Churchill té el premi Nobel de literatura. El nostre heroi tràgic, en canvi, no riu mai, i encara ha de començar a publicar la poesia que ens va prometre per al dia que marxés de la Moncloa... Never give up, José María!

[Si en voleu més d'aquest color, podeu anar al Quaderns d'avui...]

PETITS DESPLAÇAMENTS SEMÀNTICS

"Mai" vol dir "de vegades". "De vegades", "mai" o bé "sempre". I "sempre", "sovint" o bé directament "mai".

DOS BLOCS MÉS, I UN MENYS

Divendres vaig entrar al Senat de la mà de Miquel Bofill, "senador electe per la circumscripció de Girona de l’Entesa Catalana de Progrés (PSC-ERC-ICV-EUiA)" i fill de la poetessa Montserrat Abelló, que ha decidit explicar la seva feina política (amb alguns detalls menors però prou significatius que demostren que té una mirada intel·ligent i s'agraeixen) en un altre bloc personal que poso a la llista dels d'interès. I avui sé pel Carles Miró que Noam Chomsky (demano disculpes si queda massa progre, però Chomsky encara em sembla un dels intel·lectuals nord-americans a tenir en compte, i no estic parlant de língüística) també s'ha apuntat al corrent amb Turning the Tide, a on rere l'epígraf "Voting 2004" podem llegir: "We have several choices to make. The first is whether we want to pay attention to the real world, or prefer to keep to abstract discussions suitable to some seminar. Suppose we adopt the first alternative (...)" Després la cosa es "localitza", però fins aquí no em direu que no podríem transcriure-ho en clar català o llano castellano i enviar-ho a uns quants.

Per la seva banda, el Diari d'un noctàmbul (a qui tants hem d'agrair el seu ping-it!) ha decidit abaixar la persiana de la part de blog. Esperem que passi com en el cas del Tros de Quòniam, que sembla haver-s'ho repensat...

VICTÒRIES

L’any 1859, la Diputación Provincial de Barcelona envia Marià Fortuny al nord d’Àfrica perquè hi pinti les gestes de les tropes catalanes sota les ordres del general Prim. Vist avui, un colonialisme tan clar i tan trist que fa vergonya (cap mèrit: el colonialisme sempre es veu clar amb una mica de perspectiva temporal o geogràfica). La lliçó de tot plegat és que el resultat de la campanya particular de l'artista, lluny dels quatre grans olis i els sis de mitjans compromesos i mai no realitzats (en queda només la immensa i inacabada "Batalla de Tetuán"), serà per a Marià Fortuny la fascinació per sempre pel lloc, la llum, el "tema" i la gent que Prim anava justament a conquerir: petita victòria dels vençuts, dels colonitzats. Una torna més duradora que un protectorat.

RIURE DE GUST

Per poc que us agradi l'humor oral, no us perdeu "Todo por que rías", dels inimitables Les Luthiers, que actuen al BTM (exPalau d'Esports) fins al diumenge vinent. La "Radio tertulia" que ofereixen, per exemple, és d'antologia... I ara que per uns dies tots els impossibles semblen possibles: no tindrem la sort que algun bisbe desvagat s'hi passi, com Diògenes amb la seva llanterna, i hi prengui algunes notes per a l'aggiornamento de la COPE?

“NO EM DIGUIS QUE NO S’HO MEREIX!”

Al pati politicoliterari catalanesc, hi ha els organitzadors compulsius d’homenatges i els acceptadors encantats d’homenatges (els primers sempre en secret i sempre reparant injustícies, els altres sempre sorpresos i sempre a contracor). La trobada dels dos grups sol ser funesta.

DE VEGADES UNA CRIATURA HI TOCA MÉS QUE NO TOTS ELS QUE FEM VEURE QUE TENIM GRÀCIA OBSERVANT I ESCRIVINT O, ALTRAMENT DIT,

COMENTARI DE L'ACTUALITAT

–Pare, els badalls no em deixen dormir...

PROFETA

Una dona que crida al carrer. Bé, no crida: parla fort, prou fort perquè la sentin tots els que s’hi acosten. Es mou amunt i avall per la vorera en una línia de tres o quatre passes, amunt i avall. És jove, negra, va ben arreglada. Parla de Déu, del pecat, de la salvació, de Jesucrist, branda l’avantbraç amb vehemència. La gent se la mira i somriu, o ni se la miren, però tots la sentim abans d’arribar-hi. I mentre me n’allunyo jo penso en ella, no en Déu.

VOLTES

Dues maneres d'aconseguir veure una roda que gira de pressa: intentar seguir-ne el gir amb els ulls, amb la qual cosa acabes marejat i sempre vas a retaló, o bé fixar el teu punt de vista i, veient la roda però pensant en alguna cosa més que el seu girar, esperar que passats uns segons els radis facin com que s'aturen i els puguis veure suspesos, movent-se però aturats per a tu.

REFLEXIÓ (a Tina Vallès)

Aznar ha de dimitir.

TIRA CÒMICA (SI NO FES POR)

Vosaltres potser no us n'heu adonat, però a Catalunya vivim en un protectorat etarra. Des de Tros de quòniam, l'Antoni Ibàñez enllaça amb una perla de la tergiversació titulada "El turbante terrorista en España es una boina sobre una capucha", on Federico Jiménez Losantos es queixa de la tebior del govern del PP després de l'atemptat de Madrid i proposa una clarivident solució: "¿Sería mucho pedir al Gobierno de la Nación que no colabore con sus enemigos? No sólo porque sean suyos sino porque son y van a seguir siendo los de España y los de la libertad. Que sean etarras criados en el catolicismo, convertidos al Islam o paganos doctos en sacrificios humanos no altera lo sustancial: hay que destruirlos". Cordeu-vos el cinturó de seguretat, que vénen corbes.

MISERABLES INTOXICADORS

Davant de l'inaprehensible horror de les bombes sembla que no hi hagi res a fer. Alguns, però, sí que tenen la seva feina específica: policies, bombers, metges i infermers, fins i tot els opinadors públics, i fins i tot els polítics. Davant d'una salvatjada com la d'ahir a Madrid un polític ha de fer dues coses: mesurar el que diu i callar sobre el que no sap i sobre allò que només pot empitjorar la situació. Ahir, el Ministre de l'Interior espanyol, Ángel Acebes, va dir miserables i intoxicadors a aquells que gosessin dubtar de l'autoria d'ETA i va amagar durant hores la possible pista islamista. Tot és encara massa recent (i les eleccions massa properes: penso amb Josep M. Álvarez que, malauradament, no en traurem l'aigua clara fins dimarts o dimecres vinent). Si al final ETA ha estat la responsable dels atemptats, tindrem per primera vegada a favor de la causa de la pau una condemna clara per part de l'esquerra abertzale, i caldrà demanar explicacions als que han passat els darrers mesos incendiant Catalunya amb la benzina de la suposada prostració etarra. I si resulta que tot plegat ho devem a la malaurada foto de les Açores i a la participació d'Espanya a la guerra d'Iraq, espero que Acebes surti amb la seva carona de numerari deliqüescent a autoinculpar-se d'intoxicació i misèria davant de totes les teles, fins i tot de la Primera (Una, grande y libre) de l'envanit Urdaci, que ahir no va deixar d'ensenyar-nos víctimes i més víctimes d'ETA i ferits i esquitxos de sang mentre no paraven de passar coses, renunciant així tot al llarg de la jornada a la seva funció pública bàsica: la humilíssima (i, doncs, misericorde en el sentit literal del terme) informació.