De la mà del filòsof i professor Xavier Antich, que obre amb aquesta tria el seu article d'avui a La Vanguardia, us proposo un ventall d'evocacions estivals literàries. Perquè som (i ens evoquem essent) sobretot en les paraules. També a l'estiu.
"Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre i a la Ginia li semblava que abans no havia entès mai què era l'estiu, tan bonic com era sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviés l'estació, passaria alguna cosa." (Cesare Pavese, El bell estiu)
"En els llargs capvespres d'estiu, pujàvem al terrat. A poc a poc la copa del cel s'anava omplint d'un blau fosc, pel qual nedaven, com flocs de neu, les estrelles. Recolzat a la barana, era plaent sentir la carícia de la brisa. I el perfum de la dama de la nit, que començava a despertar la seva densa aroma nocturna, arribava torbador, com el desig que emana d'un cos jove, prop de la tenebra estival." (Luis Cernuda, Ocnos)
"El sol és jove i fort, el cel, alt i d'un blau profund, els arbres, somniadors, antiquíssims, d'un color verd fosc. Les carreteres amples i blanques fa segles que absorbeixen i reflecteixen el sol i condueixen a les ciutats blanques de teulades planes, tan planes que semblen dir que allà ni tan sols l'altura no pot resultar perillosa i que un mai, mai no es precipita als obscurs abismes." (Joseph Roth, Les ciutats blanques)
"Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu. Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida. Les vides que vivíem durant la resta de l'any quedaven interrompudes i ens oblidàvem dels problemes del món mentre recordàvem que dins nostre hi corria la mateixa sang." (Jetta Carleton, Quatre germanes)
"Els estius eren humits a Newark, una ciutat que es troba al nivell del mar, i com que estava parcialment envoltada d'extenses maresmes, hi havia núvols de mosquits que calia liquidar amb el matamosques o amb el palmell de la mà cada vegada que, a la nit, col·locàvem cadires de platja als carrerons i als senders d'accés als habitatges i ens assèiem per posar-nos fora de perill de la tòrrida calor dels nostres pisos, on, per mitigar aquelles infernals temperatures, no hi havia més mitjans que la ingesta d'aigua glaçada o les dutxes fredes." (Philip Roth, Nèmesi)
"De vegades el temps s'espatllava del tot, i calia tornar i quedar-se tancat a casa. Però què importava la pluja, què importava la tempesta! A l'estiu, el mal temps només és un humor passatger i superficial del bon temps subjacent i fix." (Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Combray)
Entrades
