COSES QUE PASSEN

Enmig, per sota, envoltant o infiltrant-se en una setmana laboralment enrevessada, el Flux i el món dels blocs fan la seva, i així un dia m'he trobat que l'Erraté responia des de la seva Atlàntida (una petita meravella de bloc que no entenc que tingui tan pocs seguidors públics) el meu darrer article al Periódico i proposa omplir els punts suspensius del títol amb els noms de Carles Riba, M. Àngels Anglada i Francesc Ferrer i Guàrdia (voldria trobar el moment per escriure l'anada a veure les seves dues estàtues); el dia abans havia rebut un encàrrec de L'Avenç per culpa d'una altra entrada recent (resseguida també esplèndidament per Jordi Puntí dissabte a la seva columna periodística), i entremig he anat rebent tot de retorns del viatge Barcelona amunt en tramvia, generosa menció inclosa a les Totxanes de l'Isern... Tot es va ampliant i ramificant i complicant i embolicant, que són algunes de les millors coses que ens poden passar a nosaltres i als nostres blocs.

NB. A més, dos interessants nouvinguts reclamen la nostra atenció: d'una banda David Caño se n'ha anat Des del carrer a un nou Bloc d'encenalls, i Joan Garí, dels bons memorialistes del país (bé, dels països), afegeix al recull dels seus articles a El Público un nou espai de ressenyes crítiques: Ofici de lector. Més coses que passaran...

ELS COLORS DE L'ODI

Em miro l'activitat frenètica de les ales i les potes d'una mosca, el petit tou nerviós del seu cos. Hi veig vibrar els colors de l'odi, movent-se i canviant sota la llum, agrisats en jocs metàl·lics, inconcrets i en fuga. Un plata que no és de plata, un blau que si gira una mica és negre brut, verds només imaginats, tots els matisos del gris fosc. S'envola i no s'allunya, torna i torna a no parar. Sempre torna, amarga companyia.

CHORREO

1. m. Acción y efecto de chorrear. O de que te chorreen. 2. m. Gasto incesante, innecesario y, a la larga, excesivo.

DALT DEL TRAM

Una de les coses més boniques que he vist mai sobre Barcelona, del passeig de Gràcia al carrer Craywinckel de la mà de Ricardo de Baños. Si teniu set minuts, regaleu-vos-ho en el nostre centenari. Sabia que existia en vídeo, però no que ja fos a internet íntegra i amb aquesta nitidesa. Certament, un tresor.

MARAGALL, CARNER, RODOREDA I...?

Tot just una passa enfora de la llinda de l’Any Rodoreda, ens arriba la bona nova que s’ha posat en marxa una oficina per coordinar un doble Any Maragall (doble perquè el 2010 farà segle i mig que Joan Maragall va néixer i el 2011 un segle que va morir, el desembre de 1911, poc després d’enllestir Nausica). La planificació i la coordinació, en cultura sempre celebrades, venint del món institucional fan un bon efecte també doble. La notícia ha coincidit, a més, amb la celebració a la Universitat de Barcelona d’un seminari acadèmic sobre Josep Carner amb l’excusa (o el motiu, diguem-me com vulguem) que fa 125 anys l’escriptor va néixer allà on ara hi ha un edifici que duu el seu nom: durant uns dies el blanc esclatant d’uns lliris recordava a l’entrada del carrer Aribau l’alt valor de la paraula, quan sabem subratllar-la.

De tota manera, Rodoreda, Maragall i Carner són apostes de risc tirant a zero: tots tres noms –centenaris– formen part del canon consolidat d’una literatura més fibrosa que frondosa que, potser per això, ha anat agafant-li el gust a treure a passejar els gegants. Res a dir-hi. Però estaria bé, també, mirar de deixar les tres xifres al pastís d’aniversari en només dues, i esprémer una mica la imaginació amb el que entenem per homenatge –com han fet a internet uns particulars sense pressupost amb el recent Ablogcedari en record de Joan Brossa. I estaria bé no obviar grans noms que la falta de distància no deixa veure en tota la seva magnitud (com ara el de Jordi Sarsanedas) i, sobretot, no haver d’esperar que els escriptors hagin passat el tràmit empipador del tanatori per dedicar-los les nostres saturnals. Diu que Quim Monzó (amb exposició en marxa al nou Santa Mònica) i Baltasar Porcel (“Escriptor de l’any” a les Illes) passen al davant en aquest sentit. Molt bona notícia. També hem celebrat fa poc Montserrat Abelló i Màrius Sampere. Però és que la nòmina de festejables vius demanaria una altra columna. Perquè és de vida, que parlem. Com deia fa uns dies Jaume Cabré: darrere de la celebració dels aniversaris d’escriptors hi batega el concepte clau del patrimoni col·lectiu. I el patrimoni, si no és viu, fa una nosa trista, empolsegada i cara.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-II-09
Versión en castellano

ALEGRIA

A la contra del cd nou de trinca de Víctor Bocanegra, Fonografies (amb un amic fem broma: devem ser els dos que queden per aquí que encara compren cedés), trobo de regal una citació de Segimon Serrallonga tallant i perfecta com una pedra preciosa:

Tot pensament és risc i tot amor brutal.
Per'xò sovint puja del fons tanta alegria.

5000 QUELLEGISTES

És curiós, el que passa amb la lectura: l'acord sobre la seva essencial bonesa i la seva importància és gairebé unànime, però un cop expressat l'acord ve un silenci llarg com el que s'obre després del punt final d'una novel·la: i ara què? Perquè alguns sostenen que ja que la lectura és tan bona el que es deu haver de fer és promoure-la, i d'altres arrufen el nas i argumenten que les coses bones de veritat s'escampen soles. I encara, suposant que hom es decideixi per la promoció (qui diu que no en una junta o consell a una campanya a favor de la lectura?), ve una altra gran pregunta: i això com ho fem? Els publicistes i els gestors amb bitlletera ho arreglen com sempre, amb una campanya de mitjans (això sí, molts mitjans) més o menys original. Després hi ha els que de fa anys treballen seriosament per convertir les biblioteques en espais de dinamització cultural i, doncs, lectora, amb l'afegit de l'esplèndid fenomen dels clubs de lectura (ahir vaig córrer a comprar-me el primer llibre sobre el tema). I encara hi ha, a més, els que miren d'empescar-se altres sistemes. Com ara, a Catalunya, la campanya "Què llegeixes?", que té al davant dos emprenedors (un inventor de jocs i una exeditora i gestora cultural) amb prou imaginació i tossuderia per haver forçat a l'administració a repetir la campanya després dels bons resultats en l'Any del Llibre i, sobretot, per haver assolit recentment la xifra de cinc mil participants (i dotze mil temes oberts, i prop de trenta mil missatges) en una comunitat virtual sobre llibres. Sovint són els remeis que no es veuen, els que curen. O si més no els que perduren. I llegim, també, com un batec de perdurança.

AVERSIÓ I PERTINENÇA

Què tenen, els micros a Manchester? Avui he sabut que Damon Gough, conegut dalt de l'escenari com Badly Drawn Boy, serà a Barcelona al Summercase a principis de juliol. Trobo que és una bona excusa (bé, una excusa prou bona) per penjar-ne en el flux emmmandrit dels dissabtes un altre vídeo (no deveu haver oblidat aquell que compartia amb Joan Collins, l'última actriu que esperaries veure al costat d'un paio així), aquest "Born in the UK" que replica de la millor manera possible (des d'una altra òrbita) el Boss i les banderetes en general, i acaba essent (m'ho hauré de fer mirar) un altre homenatge a la segona part de la dècada dels setanta i els primers vuitanta, quan Lennon ja no hi era.




Si us ha agradat i hi voleu tornar, aquí en teniu la versió acústica...

We made something out of nothing
A sense of loathing and belonging.

MEDALLÍSTICA

Llegeixo amb estupefacció (càndids del món, unim-nos) la primera acció anunciada pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts: ¿quina és la millor política a favor de l'excel·lència i contra l'amiguisme? ¿Quin gest podríem fer des de l'administració per evitar l'intervencionisme? ¿I per subratllar també de passada els nous temps que representem, l'originalitat d'una institució nova de trinca? Crear un premi, és clar, que diu que a Catalunya n'hi ha pocs, no s'ha fet mai i és un sistema impol·lut per promoure la creativitat, el risc i la mirada crítica. Bé, no parlem exactament d'un premi (perquè per premis el Consell &tc ja haurà d'atorgar els Premis Nacionals de Cultura), sinó d'una "distinció cultural de la categoria de la Creu de Sant Jordi". Si els responsables de la idea fossin escriptors em pensaria que volen que ho llegim irònicament, però deu ser que no... Així doncs, a més de la rastellera de Premis Nacionals (n'hi ha que tot els queda curt) tindrem una nova distinció nacional per passar la mà per la cara des del paragovern cultural a la llista de Creus del govern nacional de Catalunya. Agafem-nos les barres!

ARA ÉS D'OR

Ja us n'he parlat, i no voldria acabar semblant el lloro aquell cansat del sempre estar cansat, però avui torna a ser notícia perquè un jurat de lectors qualificats acaba de concedir-li la Lletra d'Or d'enguany (i uns dies enrere va obtenir el Ciutat de Barcelona d'assaig): em refereixo, òbviament, a El dia revolt. Literatura catalana de l'exili de Julià Guillamon, magnífic fruit d'anys de recerca i de mans a la massa. No sempre un pot (o sap) alegrar-se tant de l'èxit dels col·legues, però és que som davant d'un cas clar (i un saníssim exemple) de com la combinació de competència, entusiasme i perseverança —just a l'altre extrem del totologuisme, la queixa i la frivolitat d'altres— de vegades dóna excel·lents resultats.

Si no coneixeu el llibre, per poc que us interessi el tema de l'exili (i també en un sentit més ampli el viatge i el trasbals de les identitats i les cultures) no us el perdeu. Aquest or ens honora.

NO TENIM EL QUE TENIM

M'encanta, quan els tribunals es posen poètics.

DIARIS QUE ES MOUEN

Una de freda ("en un context en què el pressupost de publicitat de les editorials no va a parar a les pàgines de cultura dels diaris perquè es destina a tancar acords amb grans llibreries per tal de garantir que els llibres estiguin 'ben situats' als establiments") i una de calenta. Tan calenta (càlida, més aviat en diria) que m'hi he passat el cap de setmana, saltant d'història en història: no us ho perdeu.