La gent de The Avid Reader han tingut la bona pensada de presentar el seu darrer butlletí en forma d'elogi del valor estable dels llibres, amb un seguit de consells diversos sobre com invertir-hi per sortir-ne guanyant en temps d'incertesa econòmica. Brillant.
Llegeixo als Dietaris 1984-1989 de Sándor Márai (un llibre impressionant amb l'inconvenient que et va encongint el cor a mesura que hi avances): "Des de la invenció de la impremta, però, el 'saber' no és cap mèrit. Només cal acudir a la prestatgeria".
Em fa pensar en la reveladora imatge que Brian Lamb ens va mostrar l'altre dia en un seminari a la UOC i que reprodueixo al peu: el que ocupa el saber (gràfics i imatges a banda) contingut a la versió anglesa de la Wikipedia l'agost de 2007 a escala humana, fent servir volums de 25 cm d'alt i 5 cm de gruix (d'unes 400 pàgines) amb dues columnes per pàgina cadascuna de 80 línies de 50 caràcters (cosa que equival a uns 6MB d'informació per volum).
Torno amb tren de la presentació a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs d’una extraordinària Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga que ha preparat Enric Falguera per a la Biblioteca Literària de Ponent dirigida pel professor Xavier Macià. Agelet, diplomàtic nascut el 1888 a la “ciutat llunyana” de què parlava Màrius Torres, és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs), figura al capdamunt de la llista dels inexplicablement negligits per antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d’oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.
La menció de Torres no és arbitrària. L’absurd règim de monocultiu de la identitat i la cultura en aquest país fa que si jo els demano el nom d’un poeta de Lleida vostès, en el millor dels casos, sabran mencionar el de Màrius Torres, a qui amb la restitució de la democràcia hom li ha dedicat premis, IES, biblioteques i carrers, sense acabar de ser conscients fins a quin punt això té l’efecte colateral de fer fora del petit escenari Jaume Agelet (o, avui, Jordi Pàmias, Jaume Pont o Pere Rovira). I el més curiós és que, de fet, Agelet no és de Lleida, com tampoc no ho és Màrius Torres, per la mateixa raó que Maragall no és de Barcelona ni Alcover de Palma ni Verdaguer de Folgueroles, per molt que ara tots plegats haguem descobert les virtuts dels itineraris i les plaques: els autors grans són de tots i depassen (deglutint-la) tota localitat. Amb poquíssimes excepcions, quan un escriptor és igual a un lloc es tracta d’un autor d’interès restringit. I aquest no és el cas de l’autor de Pluges a l’erm.
A l’altra banda dels vidres de l’AVE el paisatge té la consistència carnosa però esmunyedissa dels mèrits individuals i la memòria col·lectiva quan els apliquem a la literatura. He anat a Lleida a celebrar Agelet, vinc de Lleida per poder explicar-ho; torno a Agelet a llegir els meus paisatges, torno d’Agelet per continuar escrivint versos. Cal sortir (i parlar) d’alguna banda per aconseguir arribar a no ser d’enlloc. O, més que d’enlloc, d’arreu. Com els bons versos d’Agelet.
-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 19-XI-08
Versión en castellano
Escalfat per un magnífic sol tardoral, reconfortat per la significança del gest, em miro com un gran braç articulat pica i repica contra la resistència del formigó per tal d'aterrar el monòlit a Franco i els caídos de la plaça Cervantes (pobre Cervantes...) de Lleida, a molt pocs metres de la universitat. L'únic problema és la data. L'any, vull dir: 2008. I potser també l'ombra d'aquest niu de cigonya en què un no sap si preguntar-se quin ou hi poden haver covat les dècades d'indiferència.
Us agrada fer encreuats? A Crucigrama exprés, magnífic web personal que acaba de posar en dansa Jep Ferret, autor dels crucigrames i autodefinits d'El Periódico, en trobareu per donar i per vendre.
Impressionant, però fiasco: diu que Europeana serà el gran portal de la cultura europea. El petit problema és que l'invent ja és en línia i que l'allau de visites inaugurals el va fer petar.
Un dels meus indiscutibles, Francesc Serés, s'estrena escrivint teatre. Caure amunt ha impressionat tant el Llibreter que l'ha empès a aconseguir una bona entrevista amb l'autor.
Si seguiu la crítica del país, ara també a internet amb tots vostès Jordi Galves. Un dia en les carreres és el nom del bloc nou de trinca del crític de La Vanguardia.
Fa un parell de setmanes us parlava de Pere Farrés. Atlàntida, recomanabilíssim bloc d'Erraté, dedica també una entrada a l'estudiós martipolià.
I per postres, un recurs que és una joia digital...
Dels meus dos llibreters de capçalera (de fet són tres, però el tercer cau una mica lluny) només un pot fer una intervenció a cara descoberta sobre el gremi i tot el que en penja, perquè el segon és anònim i mig virtual. I resulta que dimecres l'Ateneu Barcelonès va convidar aquest primer llibreter (o la seva meitat masculina) a una xerrada-col·loqui a partir del títol "Hi ha futur per a les llibreries?". Sé que Antonio Ramírez és un personatge que se surt de la norma i que el fenomen La Central és difícilment equiparable o clonable, però tot i així penso que el seu punt de vista és dels que s'ha de tenir en compte. Si us va passar com a mi, que no vau poder assistir al dinar-tertúlia de "Tribuna Ateneu", ara internet permet veure i escoltar aquí la intervenció del llibreter/oracle. També tenim a l'abast una bona crònica periodística de l'acte a càrrec de Carles Geli.
-----------------------------
Llegiu-ne també la crònica digital de Pep Montes a Variacions.
Passejo per les sales del CaixaForum Barcelona (sense accent, no fos cas) movent-me per entre el devessall de pintura religiosa cedida pels Uffizi com si m'haguessin apuntat a una sessió de catequesi iconogràfica de diumenge de matí. M'envolten àngels, arcàngels, querubins i putti diversos en picats espectaculars, núvols prenyats i raigs de llum direccionals, l'Anunciació i el seu lliri, un sopar Sant, Resurreccions diverses, un Crist victoriós amb bandera georgiana, la nuesa simbòlica del Calvari, ombres d'infern, lluors de paradís... La veritat és que un es fa un fart de riure, quan sent parlar d'art figuratiu per referir-nos a l'art clàssic. O potser és que l'adjectiu no té a veure amb les figures, sinó amb l'afigurar-se. Això sí que sí. A més, llavors la paraula guanyaria rendibilitat: mirant enllà d'aquestes sales cap a l'actualitat informativa se m'acuden unes quantes matèries molt figuratives en aquest sentit, amb la política econòmica al capdavant.Puja les escales xerrant i movent les mans amb un somriure matinal i complaent:
—Yo es que me sorprendo de yo misma, tía.
Ja ho diuen, que el castellà està perseguit a Catalunya. Perseguit i calcigat.
En un retall del Globe and Mail de mesos enrere trobo encerclat un aforisme del físic nord-americà Richard Feynman: "Els científics són exploradors; els filòsofs, turistes". I, subratllat unes línies més avall, l'afegit que hi va fer el vell beat Gary Snyder (de qui us recomano el preciós He Who Hunted Birds in His Father's Village, sobre llegendes haida): "Els científics són exploradors; els filòsofs, turistes... i els poetes els indígenes que sempre han estat allà".
Des de fa cosa de tres segles, els catalans i catalanes ens hem anat guanyant a pols la medalla de socis d'honor de la Penya de Sant Pere, la que diu primer no, després no i, a la tercera, doncs no! Per això, quan en pocs dies se t'escapa fins a tres vegades una resposta afirmativa clara i empàtica no saps si només sorprendre't o també preocupar-te, que la novetat no se'ns acabés tornant mutació.
Aquest cap de setmana, per exemple, va començar amb aquell sinistre Luis que arribà a dirigir la Guardia Civil demanant disculpes a tot Espanya i dient que la gent ha de creure en el cuerpo, i a mi que per defecte me'ls miro diguem-ne amb una certa reticència confesso que el diari de l'endemà va aconseguir extreure'm un "I si sí?" mental en assabentar-me'n que ara els dediquen a interceptar falangistes al Valle de los Caídos. Després vaig saber que el nostre estadista transatlàntic, en José María, ha escrit en la llengua de Napoleó que "La història farà justícia amb Georges Bush", i aquí se'm va escapar un ferm però incòmode "I tant!". Finalment, mirant-me una d'aquestes adreces molt visitades que cap de nosaltres no visita, topo amb el capità Raúl acabat de sortir de la dutxa sostenint, lacònic: "Estoy muy contento con Schuster", i se m'escapa un irreprimible "Cony, i jo!". Tres respostes afirmatives, ai, en tan poques hores... Pere, vine i salva'ns!
Tot i que no coincidim a l'hora d'ubicar Amèrica, Carles Miró s'ha anat convertint al llarg dels darrers mesos (vegeu-ne les ressenyes impagables i implacables d'Odio Barcelona o del darrer Jòdar) en un dels meus crítics literaris de capçalera. Té un criteri rigorós i una incòmoda mirada d'estilet —que qui sap si algun dia potser no m'incomodarà quan s'enfonsi en llibres estimats—, als quals afegeix una llibertat d'esperit i de signatura que a hores d'ara el fan cada cop més valuós i destacable. Curiós, que les paraules sanes i significatives sobre llibres i literatura arribin cada vegada més del cantó dels blocs...
Miró dedica la seva darrera ressenya a Cada castell i totes les ombres, novel·la guanyadora del darrer premi Sant Joan, i m'ha anat molt bé per reubicar els comentaris diametralment oposats que n'havia anat llegint al "Quadern" d'El País i a El Periódico, per una banda, i en una columna recent de Xavier Bru de Sala a Cultura/s (se m'havia escapat la columneta de Melcior Comes que menciona el primer comentarista, en la mateixa direcció) per l'altra. Independentment de gustos i disgustos, sorprèn la distància sideral entre les consideracions de Gràcia i Pagès en un extrem i Bru de Sala i Comes en l'altre. Sorprèn i és sospitosa, és clar. En aquest sentit, les dues citacions de Carles Miró em semblen prou il·luminadores, i diversos comentaris aporten una útil informació de subtext que sol faltar en el debat corrent sobre les nostres lletres, i que s'agraeix quan parlem de reconeixements de desenes de milers d'euros i de noms indiscutibles amb columna diària per presentar-se, enaltir-se, agrair i etzibar. El castell té força ombres, i aquest cop ni Pla ni l'anarquisme ni l'autobiografisme no sembla que les escampin.
Cinto Amat comenta el llibre.
Entrades
Comentaris
