ARA PUC DIR...

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
                               Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
                       i declinar.

          Joan Vinyoli, Elegia de Vallvidrera (1984)

DEUS

Avui Vinyoli hauria fet 101 anys.











CAP A LES DEUS

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

 Joan Vinyoli, Les hores retrobades (1951)

DER PANTHER

Rainer Maria Rilke traduït per Joan Vinyoli, que avui en faria cent.
Via Josep Porcar (@llambreig)

LA PANTERA

                          París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells el món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

            Rainer Maria Rilke (versió de Joan Vinyoli)

VINYOLI, RILKE I PETER PAN

"Para desintoxicarse de la polémica sobre la poesía de la experiencia basta con regresar a Rilke y entonces lo que cuenta es la poesía de la existencia. Ahí está Joan Vinyoli, constatando el paso del tiempo discontinuo, inapelable, enmascarado por la costumbre y la ardua vocación de escribir poemas cuando la sociedad del futuro casi inmediato iba a preferir el videoclip. Se dice que la inmadurez es la enfermedad de nuestro tiempo. Vemos pasar a Peter Pan en vuelo rasante a la salida de los mega-gimnasios. En Vinyoli hay un forcejeo constante con la madurez imposible, lo que quiere decir un desencuentro con la serenidad. A dos pasos, en las residencias geriátricas, otra verdad se impone con sus lentitudes y sus desmemorias, como el viejo rumor del mar que Vinyoli exalta desde las terrazas de la noche."

 Valentí Puig, "Joan Vinyoli de madrugada" (El País, 2-VI-14)

ELS DOS THOMAS

Al País de Gal·les durant 2013 s'ha celebrat el centenari del naixement de R.S. Thomas (rsthomas.org), el poeta que va escriure: "He mirat aquesta terra llargament / intentant entendre / el lloc que hi tinc". Bé, hi ha qui creu que dir "celebrar" és dir molt, perquè les autoritats gal·leses no han dedicat cap partida a la commemoració. A banda de qüestions estètiques i vagament ideològiques (R.S. Thomas escrivia en anglès però és considerat un nacionalista aferrissat), la raó oficial és que guardaven el pressupost per al 2014, en què es compleix un segle del naixement de Dylan Thomas. Per a ell sí que el govern gal·lès (amb l'ajut del British Council, l'ajuntament de Swansea i altres organismes regionals) té un pressupost de 750.000 lliures que la gent de la cultura considera significatiu. Quan els he dit que l'Any Espriu havia tingut un pressupost d'un milió d'euros comissari a banda a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat m'han fet repetir la xifra, educadament insegurs del meu anglès.

En el nostre cas sembla que la dotació de l'Any Espriu de 2013 ha deixat sense pressupost l'Any Vinyoli de 2014. Talment com el Tricentenari i els seus fastos multiformes han drenat la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, una de les primeres estructures d'estat de què vam ser capaços de dotar-nos els catalans. Dylan Thomas és un personatge famós arreu del món mentre que R.S. Thomas era un capellà esquerp... Què tenia Espriu que no tingui Vinyoli? Què té el 1714 que no tingui el 1914?

Oriol Izquierdo va escriure fa temps advertint del risc que, com passa amb els eucaliptus, l'esplendor dels premis literaris no acabés desertitzant el sòl de la literatura catalana. Ara potser hem de patir que el "celebracionisme" fora d'escala just amb els pressupostos més migrats no enfosqueixi la riquesa i la diversitat del sector i no acabi justificant les retallades en un grapat de petits i mitjans projectes arrelats al territori i duradors enllà de les celebracions. Som en un moment que potser caldria posar-se a parlar de dimensions i direccions, a més de gustos literaris, impactes de premsa i calendaris electorals.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-I-14
Versión en castellano

ANYS FENT D'EUCALIPTUS

Narcís Comadira fa avui al diari Ara una anàlisi gens pietosa i a grans trets ben afinada de l'Any Espriu, amb una coda sobre l'Any Vinyoli (i, a la resta de l'article, sobre el Tricentenari) que tot just s'inicia:

"Hem enterrat, finalment, l'Any Espriu, que, tot s'ha de dir, ha estat d'una absoluta inanitat. Ens hem gastat més d'un milió d'euros, a més de la generosíssima paga del comissari, i no recordo que s'hagi fet res realment sòlid i seriós. Potser només l'exposició i encara, perquè, no ho hauríem d'amagar, Espriu és un escriptor que no dóna per a gaire. Però, en fi, el país, això que en diem el país, les forces vives que remenen les cireres, tallen el bacallà i tenen la paella pel mànec, han decidit que Espriu és una mena de pare fundador de la pàtria i no han volgut estalviar res. I així hem tingut una frase diària que, treta de context, molts dies no era altra cosa que una sobirana ximpleria. Pobre Espriu! Quina imatge donava! I quin avorriment. ¿No hi havia algú capaç de trobar alguna cosa més substanciosa i plena de sentit? Es veu que no. Això sí, hem tingut un concert a Sinera, un concert on tothom, excepte Marina Rossell, desafinava estrepitosament. Més val oblidar-ho. I actes i actets i lectures i lecturetes. ¿Per què no s'ha fet un muntatge amb tots els ets i uts de Primera història d'Esther, segurament el millor llibre d'Espriu? No em diran que no hi havia diners... I tants com n'hi havia! Tants que l'Any Espriu ha deixat sense ni un euro tots els altres desgraciats que van néixer el 1913. I no solament els nascuts el 1913, sinó també els nascuts el 1914, com ara Joan Vinyoli. Vinyoli, poeta de debò, tindrà el seu any del centenari amb un pressupost zero. Les coses que es facin es faran gràcies a la bona voluntat d'escoles i ajuntaments. I gràcies a alguna institució privada. [...]"

 Narcís Comadira, "Comença l'any" (Ara, 11-I-14)

ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

VINYOLI, PER EXEMPLE

Ara que els escriptors hem hagut de tornar a despenjar la lira (o a treure el trabuc, o a esmolar la ploma, escullin la millor imatge) per sortir en defensa de l’element institucional que també té la nostra literatura (que tota literatura té), reconforta veure que no estem sols. Divendres passat, per exemple, l’Ajuntament de Begur va inaugurar una "Ruta poètica Vinyoli" pels carrers, cafès i cales on Joan Vinyoli passava les vacances a partir de 1954; carrers, cafès i cales immortalitzats no pas per cap subvenció ni per cap obra pública sinó gràcies a l’autor de Domini màgic. I demà divendres 8 a la nit, el Festival de Poesia de Caldes d’Estrac ha programat una sessió sobre poemes de Vinyoli a càrrec d’Heura Teatre.

És cert que sempre tenim de fons el cor de ploramiques que diu que ningú es recorda dels poetes, però jo més aviat penso el contrari. De Vinyoli, per exemple, Edicions 62 i la Diputació de Barcelona en publicaren el 2001 una esplèndida Obra poètica completa a càrrec del professor Xavier Macià, i la feina ha servit de base (com ha de ser) per a l’edició "popular" de Poesia completa a la col·lecció labutxaca, amb pròleg d’Enric Casasses. En l’endemig, Núria Candela i Eduard Iniesta van editar un molt recomanable CD de poemes dits i cantats, i Pep Solà ha publicat La bastida dels somnis, original aproximació a la vida i l’obra del poeta.

Vull dir que anem fent més del que sembla, i si en un moment donat l’administració antigament enderiada per la creació i els creadors opta per centrar-se en ella mateixa potser tampoc no acabarà sent tan greu. Perquè quan ens preocupem per una llei, per una institució, per un alt càrrec, tan preocupats correm el risc d’oblidar que la literatura hi senyoreja. Que al final, com va dir aquell, el que roman ho funden els poetes (és a dir, els escriptors). I això no són paraules buides: ho ensenya la història, i ara mateix Vinyoli ho exemplifica. El Vinyoli traductor, per cert, d’uns versos de Rilke que diuen:

     Visc la meva vida en cercles creixents
     que s’estenen sobre les coses.

Publicat a El Periódico, 6-VII-2011











MÉS
Olga Morote, "Begur i Vinyoli" (Diari de Girona)
Josep M. Fonalleras, "El plor de les coses" (El Periódico)

CARLES I JOAN

"Estimat Vinyoli: Hi pot haver pau al món! Sóc darrera una finestra rilkiana, que em retalla un paisatge d'estampa: un llarg herbei amb coloms blancs, travessat per un rierol amb cignes, arbres tardorals sobre un cel blanc, uns cottages mig ocults al fons; passa un estudiant amb la seva togueta, llegint; un ciutadà pesca com Chamberlain el dissabte a la tarda. Tot és dolç, ordenat, amable i alegre, àdhuc dins la boira humida com ahir –la nostra primera gran boira anglesa, que ens esperava al pati de Christ's College– amb el fantasma de Milton." Qui parla és un Carles Riba a la quarantena, momentàniament escapat per invitació del PEN anglès dels bombardejos barcelonins, i escriu des de Cambridge a un joveníssim Joan Vinyoli el 16 de novembre de 1938.

Setanta-un anys després, Riba i Vinyoli tornen a coincidir. Ahir va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica, amb l'excusa dels vint-cinc anys de la mort del poeta, un col·loqui-homenatge a Vinyoli organitzat per la Generalitat, i l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar una placa a la casa del poeta, al carrer Castellnou. El col·loqui, a més, tindrà continuïtat tot al llarg de la setmana a partir de les aportacions dels estudiants de la UOC però obert al públic en general (el trobareu aquí). I just aquests dies l'Institut d'Estudis Catalans i l'Aula Carles Riba organitzen a la seu de l'IEC i a la Universitat de Barcelona el III Simposi Carles Riba.

Com si les xifres dels anys no hi fossin, o no comptessin, reprenem la carta de Riba des de Cambridge: "Deurem ésser a Barcelona entre el 5 i el 12. Continuarem. No poso, doncs, punt final, perquè tot just he començat." I continuem. Sense punts finals.

[Podeu seguir les aportacions al Simposi Carles Riba per internet.]

ENTRADA D'HIVERN

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                     Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                     tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                     Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                            Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
              estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                         I doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
             que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                              Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

                   Joan Vinyoli, "Elegia de Vallvidrera" (Passeig d'aniversari)

EL DIA

HERBSTTAG

Herr, es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten, voll zu sein;
gib ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin, und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.

                                 Rainer M. Rilke


DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna'ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten.

                                 (traducció de Joan Vinyoli)