He agafat el tren del cel un dia de boira, i la te de formigó elevada s'endinsa de pressa de pressa en una grisor difusa, lletosa, amb cases i carrers i cotxes i arbres i altres vies a esquerra i a dreta, uns metres més avall, i una veu va dient com si parlés dins d'una capsa el nom de les estacions, la gent entra i surt en silenci amb bosses de diumenge a la mà i viatgem, tots plegats, com si hi hagués destí, un final de línia al fons del fum moll suspès aquí al davant.
Fa una setmana havia nevat i la neu no se n'anava dels prats i els sortints, després va posar-se a ploure durant dos dies i l'aigua se'n va endur el blanc, ahir a primera hora hi havia una boira baixa que a mig matí va alçar-se descobrint el Mount Baker en tota la seva esplendor, avui fa un sol benigne amb una llum de patena antiga... D'alguna manera, ser capaç d'evocar i mostrar Catalunya i la cultura catalana com entitats mudables, contra la tendència (i la inèrcia) dels nacionalismes a la immobilitat, a la immutabilitat. O al discurs d'una suposada i anhelada immutabilitat. Que l'essència és en la contingència.
Entrades
Comentaris
