ZALDUA A CHICAGO

Dimecres vinent els estudiants de la universitat de Chicago mantindran una conversa en línia amb Iban Zaldua sobre l'escriure en idiomes "estranys i poderosos", dins del curs promogut per la càtedra Coromines. Si no coneixeu Zaldua i us interessen aquests asumptes, no us perdeu els seus contes traduïts al català a Godall Edicions, ni el llibre que motiva la conversa, en castellà a Lengua de Trapo: Ese idioma rao y poderoso. Once deciciones cruciales que un escritor vasco está obligado a tomar (2012).

 

SANT JORDI, ENDINS I ENFORA

Per circumstàncies de la vida (i gràcies a la meva feina universitària i a l’Institut Ramon Llull) enguany he celebrat la diada de Sant Jordi a l’estranger, concretament als Estats Units, a Chicago i a Washington, de la mà de les lectores de català d’aquestes dues universitats, Alba Girons i Laura Vilardell. I l’he celebrada amb roses i llibres, i parlant de literatura i de cultura amb estudiants, professors, traductors, expatriats, lectors estrangers interessats i simples passavolants, perquè al món hi ha de tot i només cal anar-ho a buscar i treballar-ho amb paciència, coneixement de causa i respecte. Coses semblants passaven també alhora, que jo sàpiga, a Nova York (de la mà del Farragut Fund i la infatigable Mary Ann Newman), a Amherst i a Califòrnia. Un gegant escoltant un infant, com als contes.

Això és el que la vicepresidenta del govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, no pot o no vol entendre quan ve a Catalunya a presidir, sense haver-hi estat convidada, un acte de suport a la candidatura de la festa de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El problema, és clar, no és que vingui: el problema mai no és anar als llocs, en tot cas pot ser-ho com hi vas i el que hi fas. Parlant sense parlar-ne del procés, la idea de llibertat de Sáenz de Santamaría (o la del seu escriptor de discursos) passa per citar a Barcelona els comuneros (que avui amb les lleis del PP serien a la presó) per recordar-nos alçant el ditet que Catalunya no és més que una comunitat autònoma entre disset, i passa segons ella per evocar un cop més com n’era de bucòlic tot segons Vargas Llosa quan el català convivia des de la clandestinitat amb la llengua del peruà i amb el franquisme. A Barcelona per Sant Jordi el gegant fa discursos als menuts, i els alliçona en castellà.

Dit això, com en el cas de l’autobús famós o amb el “Cara al sol” a l’enterrament d’incògnit ple d’autoritats a Melilla, el millor que podem fer és escoltar i callar. Nosaltres som com els lectors oberts de mires d’arreu, i el món és molt gran i conté un munt d’idees i de punts de vista, a més de la delectació per la força i la humiliació d'alguns ogres amb somriure de rateta.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-IV-17
Versión en castellano

Foto: Juanma Ramos. El Punt Avui

LLULL COM A OPORTUNITAT

A la primera lliçó dels manuals de gestor públic suposo que hi figura el consell de presentar sempre que es pugui els problemes com a oportunitats (de canvi, de millora). Aquest any en fa set-cents de la mort del filòsof i escriptor Ramon Llull, un dels fundadors de la literatura catalana i un dels primers a utilitzar, ja al segle XIII, una llengua romanç per parlar en prosa de Déu i del bon govern del món.

Llull té la gràcia i la complicació que va ser mallorquí i alhora, per família i per com anaven llavors les coses (abans de l’Espanya sempiterna dels Wert i Margallo), català. Té la gràcia i la complicació que va ser filòsof i, alhora, teòleg, i no només teòleg sinó aferrissat propagador de la fe cristiana (“foll de Déu”, li deien, i “Doctor il·luminat”). Té la gràcia que va escriure en català però també en llatí i en àrab (i, menys, en occità, francès o castellà) perquè és un apologeta i la llengua per a ell se subordina a la funció del text. Té la gràcia i la complicació que va escriure centenars d’obres, desenes de milers de pàgines, que avui no sempre són fàcils de llegir i entendre.

Això no obstant, els set-cents anys de la seva mort em semblen una ocasió excel·lent per reivindicar la feina intel·lectual, el compromís personal, la visió internacional, la màxima exigència a una llengua viscuda en comunitat i, alhora, la prioritat del plurilingüisme i l’aposta central per les traduccions. Ja tindríem política cultural: mirin si donen de si, les gràcies i les complicacions d’un personatge com Ramon Llull! Deixem en segon pla si hi haurà o no canvi de govern a les Balears i al País Valencià (malament, quan els clàssics depenen del que interessi a un Bauzá o del que opini un Toni Cantó). Donem mitjans i altaveu als savis (Lola Badia, Albert Soler) que coneixen Llull, fem encàrrecs als grans escriptors que el sàpiguen llegir (com va fer Enric Casasses amb el que ja havia fet Verdaguer a les Perles de l’Amic e Amat), pensem en institucions com el Centre de Documentació Ramon Llull (centrellull.ub.edu) de la Universitat de Barcelona en termes d’infraestructures d’estat. Aprofitem l’oportunitat. No n’hi haurà gaires més de tan bones.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-II-15
Versión en castellano

BONES NOVES, HO SENTO

Uns quants ho vam dir i repetir fa quinze o setze mesos, però llavors hi havia massa gent interessada a no escoltar gaire: la Fira de Frankfurt important per a la literatura catalana era la de 2008, més que no la de 2007. I ara que la BuchMesse acaba d'acabar-se, els senyals que ens n'arriben són bons, molt bons. Una amiga agent literària (i exeditora) que s'ha passat hores i hores asseguda darrere d'una d'aquelles tauletes del centre de drets explica que "els editors estrangers ja no fan ganyotes quan els dic que l’autor que intento encolomar-los escriu en català", i diu que molts ja coneixen l'Institut Ramon Llull i els ajuts possibles si escullen de traduir un llibre escrit en la llengua del Beat.

Carles Torner, de l'IRL, destaca tres signes clars (i complementaris) d'un nou escenari: "primer, la circulació de títols, perquè autors traduïts pels editors alemanys per a la Frankfurt 2007 han estat represos per editors d'uns altres països, i això tant en títols clàssics com actuals. Segon, alguns editors alemanys publiquen un segon títol de l'autor que van traduir l'any passat, i en el cas de la Maria Barbal, el tercer: després de País íntim, que ja és a les llibreries seguint el rastre de Pedra de tartera, el seu editor alemany pensa a traduir Emma. I tercer: s'esquerda la llarga temporada sense traduccions als Estats Units: Rodoreda, Monzó, Pla. I, després de Jordi Coca i Quim Monzó a la Gran Bretanya, s'hi traduirà Najat El Hachmi. És un signe molt positiu, en un context cultural com l'anglosaxó, que té un món editorial molt rebec a la traducció".

I encara, per a desencantats recalcitrants, una altra historia frankfurtiana en aquest cas d'un passejant i sobre les llibreries de la ciutat, a fora de la Fira. Ho conta Francesc Miralles en un article a l'Avui d'avui: "Em trobo en un dels pavellons de la Fira a l'amic Ignasi Gaya, periodista de cultura del Telenotícies. M'explica que han visitat una llibreria del centre per veure si els títols dels autors catalans encara hi són. Per a l'edició passada el nostre govern va pagar un munt de traduccions, i sembla que no ha estat en va: un any després hi ha molts llibres presents, alguns amb vendes remarcables. Sembla que Les veus del Pamano de Jaume Cabré porta 40.000 exemplars en alemany venuts, molt més que a casa nostra."

La feina feta de fa temps ha donat fruit; les traduccions van arribar i es mantenen, i no només a l'alemany; els llibres hi són encara; la literatura catalana és percebuda com una entitat distinta i apreciable. Visca! O, com diria aquell altre: la cosa va bien, va bien.

VIES COETÀNIES

Cap al 1311, Ramon Llull escriu (o dicta) al monestir dels cartoixos de Vauvert ("en una bella selva, pres de París, espessa d'arbres e abundosa de fontanes", on avui hi ha els jardins de Luxemburg), la seva Vida coetània. No estaria gens malament que, set segles després, el Vila-real i el Barça coincidissin a París el proper 17 de maig en la primera final de la Champions en la llengua de Llull, March i Metge, com un primer acte del programa de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira de Frankfurt'07...