KBEKNEM

De la interessant entrevista a Eliseu Climent a "La contra" de La Vanguardia d'ahir ("El catalán goza de excelente salud. ¡Y también en Valencia!") em quedo sobretot amb dos suggestius punts de vista de l'editor valencià (presentat com "pancatalanista" per Lluís Amiguet, que no sé si hauria fet servir l'adjectiu paral·lel amb un Gallimard, un Lara o un Suhrkamp). Climent ha après a llegir bé els mapes:

¿Valencia y Catalunya hoy se entienden?
Vicens Vives ya decía que la articulación de Valencia, Catalunya y Baleares sería muy peligrosa para España, por eso se han encargado de impedirla muy mucho desde Madrid.
¿Cómo?
Dividiendo nuestra lengua y los símbolos, pero sobre todo y también nuestra economía e infraestructuras: fíjese dónde empiezan los peajes y dónde acaban y fíjese en el AVE.

i, d'altra banda, avisa els catalanets que el problema de fons és a on posem l'eix mental de la nostra radialitat: "El catalán sólo es un nacionalismo para tres provincias y media, porque no llega ni al delta del Ebro. El mensaje económico y pragmático del Euram, en cambio, nos une a todos los demás países del arco."

De tota manera, se'm fa curiós llegir l'optimisme vital d'Eliseu Climent sobre els nostres països i la nostra llengua editat a Barcelona en castellà per a un públic en bona part catalanoparlant (ja no sé si catalanolector). Més encara si tot seguit obro el diari per les pàgines 20 i 21 i trobo que els tres col·laboradors amb foto, sempre en la llengua literària de Ruiz Zafón, es diuen Quim Monzó, Pilar Rahola i Baltasar Porcel, i que si giro full m'hi esperen encara les peces de Salvador Cardús, Màrius Carol i Jordi Llavina... No sé per què, l'entrevista amb Climent, la perspectiva de la mani de dissabte, el sobiranisme madrilenyista amb diferents talles i alguna altra cosa que flota en l'ambient de fa mesos (si no anys) em fan pensar en Fred Astaire i Cyd Charisse en una de les meves escenes preferides de Silk Stockings, quan enmig del difícil festeig, després de regalar-li "All of you" canviat de ritme i tot, ell li demana, desesmat: "Don't you ever let yourself go?". "Go where?", pregunta Ninotchka imperturbable. I l'americà espavilat, orgullós i sentimental fa: "I don't know. Just go, go, GO!" i es posa a ballar com una baldufa. Llavors ella, amb els braços creuats damunt del bell, auster vestit gris, somriu: "You go, go, go, but you don't get anywhere..."