ANJA

In between. Lost in noise. Somewhere, somewhere. In between. Got no choice but to be here. Somewhere, somewhere.









Recordo bé el dia en què, prou petit, estès a terra jugant amb els cromos de cartró damunt de la catifa del menjador, vaig demanar a la meva mare que em deixés tastar el bitter sense alcohol, que em fascinava pel seu color artificial, il·luminat, i com ella em va acostar, qui sap si perquè la deixés tranquil·la, el seu got. Recordo el dia i el lloc, i fins a quin punt aquell gust em va semblar estrany, ben poc agradable. Ara en demano sovint. Una cosa semblant havia de passar-me anys després, com a molta gent, amb la cervesa. I ara fa pocs mesos amb la noruega Anja Garbarek, de qui vaig escoltar de passada a la ràdio una cançó enigmàtica i obsessiva que no sabia exactament si m'agradava però que em va dur a malapuntar-ne el nom al darrere d'un bitllet d'autobús i anar a can Gong a demanar els dos cds que van saber trobar-ne: les primeres vegades que vaig deixar passar Smiling & Waving (2001) i Briefly Shaking (2005) a l'aparell no sabia si relaxar-me o arrufar les celles, si tornar-hi o desar-los a la pila dels estrenats-i-oblidats. Però hi he anat tornant i tornant, ara i adés, i ara mateix, per exemple, després d'una migdiada espessa, poques coses m'ajuden com "Sleep" a reprendre la realitat. I xiulo "The last trick" amb un somriure exclusiu als llavis, o em miro seriós segons quin savi oral pensant en "Big mouth". Com el bitter: estrany i per a pocs, no cada dia, no a tot arreu, però que de gust... Aspra i dolça, la filla del saxofonista.