DE PAÏSOS

    










 
CANT DELS SENTIMENTS INOBLIDATS

                       (de Po Txiu-I)

Mon cavall blanc menaven a vendre. I ja a ma esclava
Branca de Salze havia parlat de comiat.
Ella les fosques celles amagava;
ell feia arrosseguívol el seu ramal daurat.
El cavall, mut com era, a ma presència
girava el cap amb un renill sens fi;
ella, fent-me una doble reverència,
de genollons va dir:
—¡Oh nostramo, cinc anys, mil vuit-cents dies,
t'ha portat el cavall i t'ha servit;
ha estat manyac al fre com el volies,
mai requintós ni guit;
i jo, sempre amatent, mes deu anyades,
tres mil i sis-cents dies, t'he ben servit també,
duent-te
l'eixugamà i la pinta com a muller convé,
sense cap plany ni que una trista cosa
del parament t'hagi perdut,
i ara que si el meu cos dir-se un vímet no gosa,
só fresca i plena de salut,
i que ton poltre encara
té un aire de jovençà,
sense peu coix ni tara,
¿per què tes cames febles el poltre no durà,
ni alegraria
jo amb la meva cançó
aquell esplai de quan aixeques el tassó?
¿Caldrà que en un sol dia
ens bandegis tots dos, i que després
no ens vegis mai com si no fóssim més?
Aixo volgué dir Su abans de la partença;
això també al cavall desficià la pensa
quan renillava, amb el seu cap girat.
Serà només nostramo dejú de pietat?—
I havent sentit què em deia
Branca de Salze, entre el seu bleix,
vaig alçar els ulls tot sospirant, i, tanmateix,
en acalant-los, reia:
—Bon cavall, no et dolguis pas;
eixuga el plor, Su gentil, que expandies:
tu a l'estable tornaràs,
tu a la cambra de dones on vivies.
Perquè tot i malalt i en l'acaballa,
no sóc en el destret de Hsiang Txi,
que donava, assetjat en la batalla,
son cavall a un barquer que el fes fugir.
¿Cal que perdi en un sol dia
el meu cavall corredor
i l'amor que tant volia?
Oh Su! canta'm encara la cançó
de les Branques dels Salzes, que en oint sa dolcesa,
cal que jo t'aboqui el vi
en aquest tassó d'or fi
i que et meni ran de mi
al País d'Embriaguesa.

  Josep Carner, Lluna i llanterna (1935),
  en la versió revisada de Poesia (1957)