PEDRES I INNOCÈNCIA

Aquests dies que celebrem la gran festa de la Innocència (i mira que costa de creure-hi, vist l’horror quotidià de les notícies), ve de gust repescar de la gran maleta de la literatura catalana recent una història estil Frank Capra i el seu It’s a Wonderful Life (Que bello es vivir, en la versió que durant anys vam veure a la tele en blanc i negre), una bona història de confiança. Busco entre els meus llibres i no se me n’acut cap millor que la de Pedra de tartera, la novel·la breu amb què Maria Barbal s’endugué el 1984 el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, publicada l’any següent per l’editorial Laia. D’aquí a pocs mesos farà doncs trenta anys ja de la irrupció d’aquella novel·leta i d’aquella autora en el panorama literari català. Pocs llibres, des de llavors, han venut més exemplars, han estat més reeditats, han generat tants comentaris i lectures, han estat traduïts a tantes llengües, han estat tan apreciats pels lectors.

Barbal i la seva Conxa venien “de fora” del nucli més aviat gastat del que eren les lletres catalanes: en els anys dels bars de copes a la Barcelona “moderna”, una jove autora desconeguda escriu suposadament per a joves una història ambientada al Pallars amb una altra dona gairebé muda com a protagonista resilient, parlant de la vida a muntanya i de l’adaptació als canvis i la dignitat en el ser poca cosa. Diria que aquesta noblesa de l’ordinari, d’allò que costa de veure o percebre, és a la base de l’èxit sostingut de Pedra de tartera. Perquè enllà de la tonteria de les llufes i de les notícies increïbles, tant Nadal com la festa dels Sants Innocents són el relat de la persistència de l’esperança, per molt que costi de veure, malgrat cada Herodes de torn. Baixen les vendes de llibres, les llibreries ho passen malament, la professionalització dels escriptors s’ha mig esvanit, tanquen editorials de referència, els polítics programen Anys pirotècnics i Plans bombolla, costa trobar autors amb incidència en els debats del país... però els bons llibres hi són, supervivents d’un cant remot, com les pedres, allà.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 24-XII-14
Versión en castellano