BLÒGUICA

Via Saül Gordillo, catàleg imprescindible de blocs polítics, m'assabento que han obert bloc tres noms balears d'interès: Mateu Crespí, candidat del PSM a les properes eleccions autonòmiques; l'ecosocialista Berhard Grosske, exconseller del govern anterior, i Jordi Bayona, excap de comunicació del president Antich. Tres noms que abans eren només una ratlleta al diari i que ara tinc més a prop via la paraula electrònica, directa. En una altra direcció, abans d'ahir vaig conèixer personalment en Subal, que se'm va presentar en un acte públic com ara fa uns mesos ho va fer, igual de cordial, en Ferran. Estranya confluència, aquesta de la blogosfera i l'altra vida, l'ordinària amb carn i ossos i agenda i noms que es corresponen a una cara, a una biografia, a una feina. Ahir mateix, en Toni (a qui dies enrere ja no li va semblar bé que anés convidat a terra de jueus) ens contava la seva emoció a la tornada d'un concert anomenant lacònic i críptic un post que a mi em sembla prou evident, no sé si excessivament autobiogràfic i tot. Coses del punt de vista. En qualsevol cas, els enllaços (i més els del Toni, que fan una empenta al comptavisites) sempre s'agraeixen. Potser això sigui un símptoma: el dia que ja no et vingui de gust trobar-ne ni fer-ne, d'enllaços, deurà valer més desendollar la paradeta.

SENSE PARAULES

Quedar-te sense paraules tot envoltat d'estímuls per parlar. O no sense paraules: perdre l'energia que mou del cap als dits l'impuls d'enfilar paraules. Escoltar-ne sí, llegir-ne sí, fins i tot amb avidesa, amb delectança, però havent perdut el gest reflex d'afegir-t'hi, com si el diàleg fos teu però sense tu. I, mira, ara omplir amb paraules el buit de les paraules.

MP3

La millor cançó, o la que et ve més de gust, és la que no tens.

NI MOROS NI SUEUS



Molts fa temps que vam entendre que, davant d'un tema delicat o difícil, la confrontació entre els dos extrems més allunyats possibles no és un debat, sinó una trampa, de vegades un circ, sovint un insult a la intel·ligència i sobretot a les víctimes, quan n'hi ha pel mig. Es veu que els cappares d'El País el dia que tocava aquesta lliçó no van anar a classe. Avui, a la tribuna d'honor de l'edició dominical més venuda a tot l'Estat, publiquen un "Debate-¿Está en peligro el castellano en Cataluña?" en què s'acara un article de Miquel Siguán amb un altre d'un catedràtic emèrit membre de la Real Academia de la Lengua i de la Real Academia de la Historia (hi va ingressar amb un discurs titulat "¿Qué es Europa? ¿Qué es España?") que sembla escapat d'una tertúlia episcopal o mundana.

El doble acadèmic hi signa amb un convenciment educat però amenaçador, a un pas del ridícul (i en fer-ho queda, als ulls del lector, anivellat a l'esforç racional de Siguán), paràgrafs sencers com aquests:

No admitirán, pretenden, a españoles de otras regiones como jueces, médicos o funcionarios. Para mejor dividir a España, para aislarse, asfixiarse en la endogamia. No admitirán a nadie sin apellido catalán para las consellerias y todo eso. Y ya tienen o pretenden tener tribunales, espías, multas, contra los que hablan o escriben en español. Inquisición lingüística, diríamos. Leo que hasta entre los escolares habrá espías y denunciantes. No acabo de creérmelo. [...] Señores políticos catalanes: eso que están imponiendo a los catalanes (y a los españoles todos) es una represión y un empobrecimiento, algo fuera de toda racionalidad. Nuestro siglo no se lo merece, España (que incluye a Cataluña), tampoco. Todos hemos convivido, nos hemos ayudado, seguimos haciéndolo. Con el griego, el latín, el ibero, hablábamos la misma lengua. No había suevos ni tartesios entre ustedes, tampoco una provincia Catalonia (la Tarraconense llegaba hasta Lugo). Luego hubo dos lenguas emparentadas que convivían perfectamente. Ustedes se unieron a Aragón, luego a Castilla, mediante bodas y tratados (no guerras). Vinieron a ayudarnos, frente al moro, en las Navas de Tolosa. Nadie les obligó. Aprendieron español porque les era útil. Así se difunden las lenguas. [Etcètera]

Así se confunden las cosas.

OH, GOD! OH, GOD!

A l'altra banda de la paret de l'habitació de l'hotel, festa grossa. Primer riures, després gemecs i al final crits ja gens dissimulats. És curiós com torna la fe en Déu, en aquests moments.

DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Una llibreria és sempre una porta oberta al descobriment, ni que hi entris d'esma. Avui m'hi he trobat una extraordinària antologia de poesia internacional triada per Czeslaw Milosz que no coneixia, A book of luminous things.

Després de tot el dia trepitjant neu i aigua gelada bruta, en fullejar el llibre em crida l'atenció un poema escrit per Raymond Carver passada una tempesta blanca, que m'envia a més a un (diferent en la forma i potser en el fons, però amb el mateix motiu) que jo vaig escriure a Durham en una situació paral·lela. El poema de Carver ve a dir, en traducció apressada (i sense diccionaris, demano disculpes per les imprecisions):


LA FINESTRA

Aquesta nit ha esclatat una tempesta i ha fet caure
l'electricitat. Quan he mirat
per la finestra, els arbres eren translúcids.
Acotats i coberts de glaç. Una vasta calma
s'estenia per tot el paisatge.
Hi veia més clar. Però en aquell moment
he sentit que mai a la vida no havia
promès en fals, que no havia comès
ni un sol acte indecent. Pensava
de forma virtuosa. Més tard, de matí,
ha tornat, és clar, l'electricitat.
El sol ha sortit de darrere dels núvols,
fonent la glaçada.
I les coses es veien com es veien abans.

                        Raymond Carver




I aquest és el meu, publicat a En altres coses:

DÉU ADORMIT

Jo no sé què té la neu
fet d'espera, de promesa,
floc de roba del meu déu
adormit en l'escomesa
d'un demà no fonedís.
Adormit i tan feliç.

Södergran i Tranströmer (i diria que també Pasternak, en aquella antologia preciosa traduïda per Manent al castellà) tenen també poemes a partir d'aquest motiu, però avui potser val més que ho deixem aquí.

BLIZZARD

ESPECIALISTES



Hem omplert Poets House, un gran pis de Manhattan tot ell dedicat a la poesia, amb Junoy, Folguera, Salvat i Brossa de matí, amb Parcerisas, Pessarrodona, Forcano i Whyte havent dinat, amb Llull, March i Espriu en la veu doctoral de Harold Bloom i, ja al vespre, amb una hora de tria contra el temps, de Melcion Mateu a "Veles e vents".

A l'hora del xèflis, obro un exemplar de l'elegant revista del centre i m'hi ve a trobar una frase de Theodore Roethke: "El que ens cal és més gent especialitzada en l'impossible". Ja deu ser això.

ÀNGELS AMB PIJAMA

En Biel em reclama textos més llargs. Potser té raó. I me n'he recordat d'un que vaig publicar a la secció "Diàleg" de l'Avui (la culpa era de l'Enric Sòria) gairebé dia per dia ara fa deu anys: m'agrada pensar que just mentre torno a volar amb l'oceà sota els peus algun lector reprendrà paraules velles prou presents...












A TRENTA MIL PEUS

Benvolgut lector,

D'ençà que Miguel de Cervantes va compondre la immortal novel·la en què comentava amb tant d'encert alguns costums dels seus avantpassats, s'han multiplicat les crítiques de les nacions més cultes d'Europa en la ploma d'autors més i menys imparcials. Sovint, les crítiques que han tingut més acceptació han estat les que adopten la forma de cartes que se suposen escrites des d'aquell o aquell altre país per viatgers que hi arriben de regnes no només llunyans sinó de vegades fins i tot oposats en costums, clima i govern. El gènere epistolar en fa la lectura més còmoda, la distribució de temes més fàcil i l'estil més amè, i l'ambigüitat del caràcter dels suposats autors hi posa la resta perquè el conjunt, encara que de vegades no digui coses noves, assumeixi una certa novetat que té el seu què.

Deixa'm, doncs, que faci veure que sóc un viatger, que m'allunyo de casa i que me'n vaig, per exemple, als Estats Units. Per què precisament allà? Bé, al segle XVII hauria escollit París; al XVIII, Viena; al XIX, Londres, i avui el món té dos grans centres: Madrid i els Estats Units. I com que jo ja he vist el Prado, escullo la terminal A, camino fins a la B per esmorzar perquè a la d'internacional el nostre arquitecte més ídem no hi va posar bar i m'assec amb els diaris del dia a la falda a esperar que em diguin que el meu vol ja és aquí. Me'n vaig amb avió.

Viatjar en un vol transoceànic deu ser el que més s'assembla a un exercici combinat d'expiació i fervor creient, com si signéssim poders en nom d'algú a qui no coneixem de res. Així que ens acostem al taulell de la companyia triada comencem lliurant l'equipatge a algú que no sabem com es diu, refiats del simulacre de confiança que atorga un uniforme. A partir d'aquí, veiem circular les nostres maletes cap a una gola de goma negra i sospirem per convèncer el dimoniet del neguit que d'aquí a poques hores tornaran a sortir expulsades per una boca molt semblant però a l'altra banda de món. Tot seguit, seiem i callem (nosaltres que sempre anem amunt i avall xerrant), esperem i esperem (nosaltres que sempre tenim pressa), mengem a l'hora que ens diuen (i no quan ens agradaria), acceptem un menjar que arreu hauríem fet tornar (i pel qual ens estimem més no saber quina part proporcional del preu del bitllet hem abonat), deixem que el veí del costat ens clavi gentilment el colze al braç durant hores perquè mentre nosaltres clavem el genoll amb la mateixa generositat (i sense mala intenció: no hi ha manera de deixar de fer-ho) als ronyons del veí del davant, bevem cafè de finestreta dels pobres i somriem amb timidesa si l'hostessa ens n'aboca una mica pel damunt en un moment de turbulència, llegim fins i tot l'ABC, mirem amb resignació pel·lícules que a casa no hauríem anat a veure ni a mitjan mes d'agost i, quan ens diuen que ja baixem però que ens dipositaran a mil quilòmetres de distància d'on anàvem i quatre hores més tard del compte perquè la ràdio de l'avió s'ha espatllat i no han sabut arreglar-la i perquè ha passat el límit d'hores que el senyor capità i les senyoretes hostesses poden treballar seguit, obrim la boca... només per intentar destapar-nos les orelles. Vols dir que no em devia confondre i aquesta companyia tan nord-americana no deu estar participada per Iberia?

A trenta mil peus, som àngels amb pijama de "Todo a 100". El viatger aeri internacional fa, literalment, un salt en el buit, i això ajuda a entrar en l'onda de la irrealitat del viatge en general i d'aquestes cartes en particular. Com els indis, que només es pintaven per anar a fer la guerra però que en la nostra imaginació sempre apareixen pintats, el viatger és tot excepcionalitat. Hi sent, hi veu i olora més, però el seu univers de percepció s’empetiteix fins a la miniatura. Així, corre el risc de confondre les seves anècdotes amb regles de l’univers, però és que a la vegada se sent tan centre i té tant de temps... Aquí assegut, a trenta mil peus de la vulgar i per moments tan envejable mortalitat, amb el passadís a una banda, un seient buit a l’altra i hores i mesos d’excepcionalitat per davant, començo a escriure’t mentalment, benvolgut lector, la primera carta d’aquest indi despintat que ha deixat per un temps la reserva.

COSES VISTES (AL METRO)

Un home que llegeix un gran diccionari amb un retolador rosa fluorescent a la mà, i hi marca les paraules una per una després d'haver-se'n empassat la definició. Una noia atractiva que em mira amb menyspreu. Un turista que somriu com si ens coneguéssim d'alguna cosa. Un gos que porta un vigilant uniformat.

LA LECTURA

Joan Tudela penjava dies enrere a la sèrie que li publica e-notícies un aforisme pertinent, discutible, diria que prou suggeridor per als que ens dediquem d'una manera o altra a l'art menor de la gestió literària, en el sentit més ampli del terme. Diu Tudela: "L'acte central de la literatura no és l'escriptura, no és l'edició: és la lectura". Si més no, democratitza: lectors se suposa que ho som totes.

I SI

Els accidents evitats, els llibres no escrits, les paraules omeses, les cites obviades: tot un món, aquí al costat, ple amb la teva absència.

3, 9 O 22

Al Cafè Salambó, el jurat (d'escriptors) ha anunciat els tres finalistes del premi al millor llibre de narrativa de 2005 en català: són Sorra a les sabates de Joan Pons (a La Magrana), Pandora al Congo d'Albert Sánchez Piñol (La Campana) i Les amnèsies de Déu de Joan-Daniel Bezsonoff (a Empúries). El jurat ha pres també en consideració La ciutat invisible d'Emili Rosales, En aquesta part del món de Guillem Simó, El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, Mistana de Núria Perpinyà, Per un sac d'ossos de Lluís-Anton Baulenas i Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas.

I des de la Llibreria 22 ens envien per correu-e una llista amb "Els 22 de la 22" també corresponents a l'any 2005. Són:

La funesta ideologia, de Joan Negre
Sis homes, de Josep M. Fonalleras
El poeta i altres contes, de Vicenç Pagès
El sonet de la respiració, de Caterina Pascual
El port de les aromes, de John Lanchester
Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol
Les amnèsies de Déu, de Joan-Daniel Bezsonoff
Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift
A cegues, de Claudio Magris
Càlcul d’estructures, de Joan Margarit
La llum primera, de Rosa M. Font
Eugeni d’Ors. Glosari 1912-1913-1924, a cura de Xavier Pla
Contra Sainte-Beuve, de Marcel Proust
La lentitud del mar. Dietari 1989-1997, d’Enric Sòria
La velocidad de la luz, de Javier Cercas
Doctor Pasavento, d’Enrique Vila-Matas
Tres historias europeas, de Lolita Bosch
En otro tiempo, de Soma Morgenstern
Suite francesa, d’Irène Némirovsky
Historia de Genji, de Murasaki Shikibu
Conversaciones con Goethe, de J.P. Eckermann
La guerra civil española, d’Antony Beevor

ABLEY'S RECIPE

Mark Abley, autor de Spoken Here (a RBA, Aquí se habla), interrogat per l'entrevistador/periodista sobre el futur del català, respon que per a ell té bona salut, "i perviurà mentre els catalans se sentin feliços de parlar-lo".

Feliços els humils, que deia aquell (o eren els pobres?)...