DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Una llibreria és sempre una porta oberta al descobriment, ni que hi entris d'esma. Avui m'hi he trobat una extraordinària antologia de poesia internacional triada per Czeslaw Milosz que no coneixia, A book of luminous things.

Després de tot el dia trepitjant neu i aigua gelada bruta, en fullejar el llibre em crida l'atenció un poema escrit per Raymond Carver passada una tempesta blanca, que m'envia a més a un (diferent en la forma i potser en el fons, però amb el mateix motiu) que jo vaig escriure a Durham en una situació paral·lela. El poema de Carver ve a dir, en traducció apressada (i sense diccionaris, demano disculpes per les imprecisions):


LA FINESTRA

Aquesta nit ha esclatat una tempesta i ha fet caure
l'electricitat. Quan he mirat
per la finestra, els arbres eren translúcids.
Acotats i coberts de glaç. Una vasta calma
s'estenia per tot el paisatge.
Hi veia més clar. Però en aquell moment
he sentit que mai a la vida no havia
promès en fals, que no havia comès
ni un sol acte indecent. Pensava
de forma virtuosa. Més tard, de matí,
ha tornat, és clar, l'electricitat.
El sol ha sortit de darrere dels núvols,
fonent la glaçada.
I les coses es veien com es veien abans.

                        Raymond Carver




I aquest és el meu, publicat a En altres coses:

DÉU ADORMIT

Jo no sé què té la neu
fet d'espera, de promesa,
floc de roba del meu déu
adormit en l'escomesa
d'un demà no fonedís.
Adormit i tan feliç.

Södergran i Tranströmer (i diria que també Pasternak, en aquella antologia preciosa traduïda per Manent al castellà) tenen també poemes a partir d'aquest motiu, però avui potser val més que ho deixem aquí.