Què és (o hauria de ser) el fons editorial, o el fons d'una llibreria? Que tal "La possessió d’un nombre més o menys considerable de llibres apropiats per als diferents estaments de la societat, i assortit de manera que la venda segura però lenta d’uns, compensada amb escreix per la venda també segura però més ràpida d’altres, afavoreixi l’increment de la primera possessió. Quan no compleix aquestes condicions, un fons resulta ruïnos"? Pas mal, oi? La definició és d'un tal Denis Diderot, i va ser escrita per encàrrec del gremi de llibreters de París ja fa un parell de segles bastant llargs, l'any 1763.
Posats a parlar de gent de can Bankrobber, l'altre dia escoltant l'últim de Mazoni (Eufòria 5 Esperança 0) hi va haver un moment que vaig tenir la sensació que llegia un tros d'un article o d'un apunt que no m'importaria haver signat. Canten a "Apocalisi now":
Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent, com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes, medicaments. Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca, construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta.
i, unes notes més enllà:
Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix. Autoajuda i tonteries ocultistes. Cervell de mosquit, memòria de peix. Multisales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla.
No és Quim Monzó (que darrerament plagueja sobre els blogs en paper couché), sinó Jaume Pla, un paio fora de circuit amb el nom del gravador i editor de Carner que va fent, però, el seu camí. Jo li penso seguir la pista.
Fa un parell de llargues nits que tinc la notícia impresa aquí al davant i no sé si gosaré o voldré parlar-ne. Nicholas Hughes, el nadó de la fotografia, fill de Ted Hughes i Sylvia Plath, es va llevar la vida a Fairbanks dies enrere. Què dir-ne, dels que decideixen que ja n'hi ha prou? En aquest cas, hi ha la doble incomoditat afegida del reguitzell de suïcidis que envolta la biografia de Ted Hughes (i que no s'atura ni després de mort el poeta) i l'angúnia de saber que Nicholas, el germà petit de Frieda, tenia més o menys la meva edat: que els seus pares haurien pogut ser els meus pares. De fet, d'alguna literària manera, cadascú amb el seu estil tan radicalment allunyat l'un de l'altre, ho han estat, parents propers dins de la gran família extensa dels pares i oncles i germans i cosins amb què creixem i ens comparem i aprenem i anem de vacances i ens discutim els que volem escriure. No sabia si volia, si gosaria, si convenia dir-ne res, doncs. I avui m'he recordat d'un poema en concret amb dos nens al final, i he pensat que per damunt de tot sí que hi ha una bona raó per explicar-vos tot això: recordar que en català tenim les esplèndides Cartes d'aniversari de Ted Hughes traduïdes per Josep M. Fulquet i Pauline Ernest (Edicions 62, 1999) i l'impressionant Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963 de Sylvia Plath, que devem a Montserrat Abelló. En la versió catalana d'ella, aquests versos:
L'AMABILITAT
L'amabilitat ronda per casa.
Senyora Amabilitat, és tan gentil!
Les joies blaves i vermelles dels anells fumen
a les finestres, i els miralls
s'omplen de somriures.
Què hi ha de tan real com el crit d'un infant?
El crit d'un conill pot ser més salvatge,
però no té ànima.
El sucre ho cura tot, diu l'Amabilitat.
El sucre és un fluid necessari,
els seus cristalls petits cataplasmes.
Oh amabilitat, amabilitat,
que dolçament en reculls els bocins!
Les meves sedes del Japó, papallones desficioses,
es poden clavar de cop, anestesiades.
I arribes tu, amb una tassa de te
ben fumejant.
El doll de sang és poesia,
res no l'estronca.
Em dónes dos infants, dues roses.
Si festeges, compte amb el Twitter. La història (amb protagonistes famosos de color de rosa) em sembla encara no sé si simplement idiota o prou curiosa... I és just a l'altra cara de la moneda de l'aparent suïcidi d'Omid Reza Mir-Sayafi o de l'ingrés de Vadim Txaruixev: en aquests casos més que mai hauríem de dir que si blogueges (segons a on), val més que vagis amb molt de compte.
Jo, per si de cas, ja he canviat el cactus del costat de la pantalla, que s'havia acabat morint no sé si de les radiacions o de les bestieses acumulades que deu haver arribat a veure en aquests anys.
Per una vegada, els soldats (alguns soldats) estan reaccionant de forma digna i han començat a explicar quines consignes tenien i de quina manera van actuar envers la població civil en entrar a Gaza durant l'operació Plom Fos. Fins i tot l'ONU, que mira que li costa de vegades alçar el dit, assegura ja sense circumloquis que Israel és responsable de crims de guerra en aquesta darrera intervenció. Em sembla una oportunitat immillorable perquè alguns columnistes locals puguin separar el gra de la palla, puguin distingir els subjectes que s'han imprès (a títol particular, com apunta la font de l'exèrcit israelià) les samarretes de la foto i els que gosen explicar algunes de les coses que van fer, amb l'aquiescència dels seus superiors. Perquè puguem saber, per exemple, a la boca de qui hauríem d'abocar-lo, el plom fos de tanta ignomínia.
Agafar el bol de la vida amb totes dues mans, i no recargolar o estrènyer-ne mai la bosseta. Tots els consells són sempre útils, alguns en sentit literal i altres a més també parlant del te.
Des del portal verbalia.com han posat en marxa un Fòrum de Capde7mana a la recerca de l'alternativa catalana al passatemps lingüístic (l'increïble mot minvant, en diuen) de què us parlava l'altre dia. I com diria l'amic José María: per un avegada, no tenim res a envejar als anglos... La veritat és que l'empenta verbívora és impressionant. De moment, jo em quedaria amb DESPISTAT i RESTAURAREM, però veig que la cosa encara promet...
Ja hem apuntat alguna vegada que una literatura no és només allò que es llegeix escrit en la pròpia llengua sinó també el que es llegeix en aquesta llengua traduït venint d’altres. En aquest sentit, el català té la sort paradoxal de ser (relativament) petit i d’haver-hi relligat de fa temps una clara vocació d’anostrament de la producció més significativa de les altres grans literatures. Les més llunyanes, com ara la russa, incloses. Els nostres llibres russos (en el sentit tot just apuntat) tenen un referent indiscutible a principis dels anys trenta del segle passat amb les traduccions per a la Biblioteca a Tot Vent d’Edicions Proa d’Anna Karenina i Crim i càstig per part d’Andreu Nin, però al seu costat llavors, per exemple, hi havia també el gironí Francesc Payarols versionant Turguèniev, Tolstoi o Txèkhov. Després, fins arribar a la jove poetessa Xènia Dyakonova (que ens ha dut ja Mandelxtam, Txèkhov i Kuixner), destaquen la simbiosi Monika Zgustova/Maria-Mercè Marçal per versionar Akhmàtova i Tsvetàieva, el nom d’Helena Vidal (traductora de Gorki i Puixkin) i sobretot la tasca infatigable del professor Ricard San Vicente.
Però parlar de literatura russa és parlar d’un oceà. I d’aquest oceà ens n’arriba ara, gràcies a l’aposta d’una petita editorial agosarada (LaBreu Edicions), una onada de fons titulada La zona. Apunts d’un vigilant de camp signada per Serguei Dovlàtov. No és aquest l’espai per a una ressenya, ni voldria que les meves paraules sonessin a cap mena d’eslògan (poques coses serien més injustes amb l’autor). Llegeixin, però, Dovlàtov. Si els interessa, com a mi, la literatura concentracionària, trobaran en aquest llibre un punt de vista interessant: el del vigilant enfront del pres. Si no els fa por la fosca, seran enduts en una baixada en espiral a un infern (més personal que social) difícil d’oblidar. Si els repugna com a mi seguir les noves del cas Politkovskaia entendran (i celebraran) que l’autor de La zona fos convidat a abandonar l’URSS i que l’edició del llibre tingués una història estil Arxipèlag Gulag.
Felicitem-nos perquè Dovlàtov sigui des d’ara ja un altre dels nostres russos. I perquè amb ell la tendra ànima catalana hagi d’aprendre una varietat més de la tremolor.
------------------------------- Publicat a iCult/El Periódico, 18-III-09
Versión en castellano
Una de les nenes vol dir "moltíssim" i diu "el triple, el quatriple i el cinquitiple". Tots riem. I em pregunto quines sèries lògiques massa evidents no dec fer jo també sense que el riure dels altres m'avisi que en un cert punt hauria d'haver canviat el criteri.
No sé per què, quan arriben els primers senyals de la primavera penso sovint en Gabriel Ferrater (o sí que ho sé, però aquest no deu ser el lloc ni l'hora per esplaiar-s'hi). La bona nova, enguany, és que una jove productora audiovisual té en marxa un documental (i un bloc associat) sobre l'escriptor de Reus que certament promet, com podeu veure en aquest trailer...
Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil·lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.
Entrades
