dijous, 31 de juliol del 2008

UNA VIDA AMB LLIBRES

A la casa sense llibres de l'infant a Texas, un dia apareix un cosí que se'n va a la guerra amb una capsa amb dinou volums, bàsicament relats d'aventures, que trenquen el gel: d'aquí fins a una biblioteca personal de 28.000 títols i feines diverses de llibreter i scout, fins a la fundació de diferents botigues de llibres rars i usats (incloent la més gran dels EUA, a Archer City) i a la publicació d'un grapat de novel·les i guions (amb un Pulitzer el 1970 i un Oscar el 2006), hi ha la vida amb llibres de Larry McMurtry, ara transcrita a Books: A Memoir (Simon &Schuster, 2008). S'hi narren males compres i bones compres, males vendes i bones vendes, viatges i subhastes, la història de les llibreries Booked Up, la passió longeva per una màquina Hermes 3000 i, en segon pla, la pròpia obra literària.

Si voleu fer-hi un cop d'ull, Richard Davies ressenya al butlletí electrònic d'AbeBooks.com (empresa criticada al llibre: McMurtry treballa sense ordinador ni internet) aquest llibre sobre la vida dels llibres, sobre una vida amb llibres.

dijous, 24 de juliol del 2008

ROGER VERDAGUER

Ara que això de comprar CDs s'ha convertit en un gest generós i gairebé alternatiu, si teniu divuit euros per invertir i sabeu a on venen mercaderia catalana refinada (jo vaig haver d'anar a Ona), em permeto recomanar-vos un títol: Les cançons tel·lúriques de Roger Mas.

El cantautor solsonenc hi adapta sis poemes ("Preludi", "Voleu que vos la cante?", "Anem", "Caminant", "Plus ultra" i "La lluna") d'un dels millors llibres de Jacint Verdaguer, Al cel, i tots sis temes són una pura meravella, una llepolia per a lectors i escoltadors que en una altra banda una mica menys gasiva amb el talent i amb les lletres pròpies l'haurien passejat per portades, programes i guardons entre elogis i enveges. Aquí, mesos després de la seva aparició, encara teniu la sort de poder descobrir-lo. I cantar amb ell i la seva guitarra i amb mossèn Cinto:

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta meva, anem,
anem's-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena
...





[I de propina una curiositat: el mateix Mas versionant en la llengua de Verdaguer una de les cançons més conegudes de Paulina Rubio.]

dimecres, 23 de juliol del 2008

UN BON DIA

Hi ha dies que penses que sí que s'acompleixen la locució comuna i la lletra de la cançó: són bons dies, dies bons. Ara fa setze anys, al febrer de 1992, just abans del referèndum a Bòsnia i Hercegovina, Carles Torner publicava al primer número de 1991 Revista magnètica, l'article "La balcanització de l'ànima", que després d'alguna manera havia d'anar a parar a l'impagable La victòria pòstuma de Hitler (Proa, 1995).

Un dels protagonistes polítics de la tragèdia que en aquelles dates es congriava es deia Radovan Karadzic, i dos noms de ciutats que llavors respiraven en l'ambigua calma d'abans de la tempesta hi havien de quedar per sempre més associats: Sarajevo, Srebrenica. Ahir vam saber que després d'anys de persecució pels tribunals internacionals Karadzic (poeta i psiquiatre, a més de genocida), amagat sota el nom de Dragan Dabic, ha estat detingut. Avui és, doncs, un bon dia: avui al món hi ha lliure un monstre de mans netes menys.








La notícia a The Guardian.
La notícia al New York Times.
Article de
Xavier Rius.

dimarts, 22 de juliol del 2008

UN RACÓ DE MUNTANYA















Al mes d'octubre de 1902, Josep Pijoan escrivia al seu amic Joan Maragall des del mas de la Figuera, al Montseny:

Estimat D. Joan:

D’aquí dalt lhi repeteixo las mevas invitacions. Are vostè fassi la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soletat, sols me fàltan pocas cosas per ser completament felís. És clar que una d’ellas és tenir-lo a vostè aquí, pro també em dol arrancar-lo de la pau y benèfica armonia de la seva estada plena d’amorosa gent.

Tot lo que yo, en cambi, puch oferir-lhi vegi-u aquí: un recó de montanya seca y alterosa, l’art popular en sa sencilla expresió y el bon zel d’un amich per fer-lhi menos pesadas las molèstias. El temps se va sostenint, si bé el fret comensa a apuntar en alguna manxada de vent. Abrigui’s bé per dins y acompanyi’s d’una manta. Yo no esperaria gayre. La semana entrant és posible que continuï fent bon temps. No es retrasi més. Si vol pasar aquí la misa y el diumenge, el millor dia seria divendres. En cuant al tren, per no llevar-se dematí ni tenir que pujar de nit la costa, crech preferible un de carga que surt a tres cuarts de dotze de Barc[elona]. Esmorsi bé a S. Gervasi, proveexi’s de calma y d’un llibre, y aquell tren el conduirà de la manera més pacífica a Aiguafreda. No lhi cal menjar res pel camí; yo ya l’esperaré ab una mica de brenar y a la vetlla ya serem a la Figuera.

De totes maneres, vostè disposi el tren, el dia y l’hora y escrigui, que yo l’esperaré, y el tros de l’estació a la casa es pot fer en cuansevol tren que sigui. Las cartas aquí arrívan cada dos dias. Això està admirablement disposat perquè tot se fassi ab calma.

De tot lo que lhi he dit y dich encare perquè pugi, vostè prengui’n lo que sigui més convenient per la seva salut y necessitats. És cuant me complaurà més. Saludi a la seva senyora. A vostè y als petits una abrasada d’en

                                                           Pijoan

Juntament amb la carta, Pijoan envià a Maragall el poema-invitació (aplegat després a l'Obra catalana de Selecta) "Veniu, senyor...":

Veniu, senyor, la terra té dolçura,
de fruita de tardor;
volta la casa, ufana de verdura;
als cims volta claror!
Com passa el sol per sa ruta encantada,
contemplo cada jorn;
en boires d’or s’acaba la vesprada,
perdo de veure el món!
De tanta maravella, defallida
tinc l’ànima a la nit...
un got de llet eixint de ser munyida,
me torna l’esperit!
Aleshores, tot sol, és quan començo
un parlament amb vós;
m’afiguro que us veig, i fins me penso
sentir vostre respost...
Veniu, senyor, a la pobresa sàvia
d’una llar de pastors,
i el sopar que ara a dalt arregla l’àvia
compartirem tots dos
.

diumenge, 20 de juliol del 2008

TEDI I AFORISMES

Els llibres d'aforismes no tenen gaire bona premsa (de fet, gairebé no tenen cap mena de premsa), i de tant en tant indefectiblement em trobo algú que arrufa el nas davant de les entrades molt curtes, epigramàtiques, que de vegades no em sé estar d'incloure aquí al Flux (i que també treuen el nas a Suomenlinna i Adrada). Un dels retrets clàssics és el simplisme, l'aparent obvietat d'aquests microtextos. Però ningú no troba obvis els refranys (si més no, ningú no ho diu), i a mi em sembla evident que el bon aforisme cap a on apunta és cap a la saviesa anònima de la frase feta. Avui Enrique Vila-Matas escriu a la seva pàgina dominical d'El País: "Para que un aforismo sea auténtico y profundo tiene que ser superficial, pues no hay que olvidar que sólo lo trivial nos ampara del tedio. André Derain lo decía de otro modo: 'Lo hondo, visto con hondura, es superficie'..."

divendres, 18 de juliol del 2008

LA MEVA ÉS MÉS GROSSA

“Unes noies són més grosses que les altres”, cantava el meu grup dels vuitanta (“i les mares d’algunes més grosses que les de les altres”, reblaven). Ara torno de viatge del país dels Smiths en una companyia que només sap parlar anglès (i ens posa com a gentilesa una cinta en castellà donat que arribem a Barcelona), passo el control de passaports amb el meu document no imprès en la meva llengua (i sí en en portuguès, italià i grec, segurament com a llengües comunes europees), agafo un taxi on el taxista exerceix el seu dret individual escoltant una emissora amb seu a Madrid que parla en la llengua de Federico que no abaixarà quan vegi que trec el mòbil per trucar, quedo per anar al cinema amb uns amics a veure una pel·lícula que fa temps que esperem i que només podrem veure en versió original anglesa o doblada a la llengua de Buñuel i, després de sopar (en un restaurant que no tenia la carta en la meva llengua però que sí considera útil traduir els noms japonesos dels plats a la llengua de Simone Ortega, però fa temps vam decidir alçar el peu del pedal militant i no diem res), m’apunto al quadern el títol del llibre impagable de Robert Abbott que acaba de publicar només en castellà la col·lecció que dirigeix un amic que parla i escriu la llengua de Llull en una magnífica editorial bilingüe barcelonina.

Explico tot això, i els prego que em disculpin les anècdotes, perquè l’endemà, en obrir el suplement endarrerit d’aquest diari, hi trobo just aquí on ara vostès em llegeixen la raonable proposta d’Enrique De Hériz en el sentit que reparem junts la teulada de l’edifici comú de la llengua, i una vegada més em pregunto per què l’edifici i no els edificis: fins al dia que no s’entengui que els espanyols (tots els espanyols) tenim en comú l’edifici del castellà de la mateixa forma que compartim les cases més petites de l’asturià, el basc, el català i el gallec (tots els espanyols), que som rics, sí, però en diversitat (i, doncs, en complexitat), fins aquest dia per comptes d’esventar manifestos valdrà més que entonem amb els Smiths el final de la cançó: “Envia’m el coixí, aquell en què somies”.

Publicat a iLlibres/El Periódico, 16-VII-08

dijous, 17 de juliol del 2008

NIT DE POETES








Demà divendres a les deu de la nit, a la pèrgola de Can Muntanyà, a Caldes d'Estrac, dins dels actes del festival "Poesia i +" que coorganitzen la Fundació Palau i la Institució de les Lletres Catalanes, hi ha "Nit de poetes". Amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i un servidor.

dimecres, 16 de juliol del 2008

PERDURANÇA










La Clara llegeix el Diari d'Anna Frank al meu vell exemplar de tapa dura de color verd fosc, i em va informant a quina pàgina està, orgullosa del seu avenç. Jo en recordo la lectura, i torno a veure el castanyer que no he vist mai.

dissabte, 12 de juliol del 2008

DISSABTE, VÍDEO: DUSTY & MARTHA



Si voleu més Motown amb les mateixes protagonistes, també podeu anar aquí: coi, si se les sent... I després encara hi trobareu de torna les mans esteses de The Supremes a "Stop! In the name of love", The Temptations cantant "My girl" i Martha Reeves and The Vandellas fent un trosset del "Dancing in the street" sota les perruques de quaranta anys enrere (i d'ara mateix, oi Amy?). Tot i que per a una megaperruca de casa de vins, no us perdeu això, i també hi podreu constatar, en només sis anys, el canvi de dècada: dels seixanta als setanta, del blanc i negre al color, del directe al playback...

divendres, 11 de juliol del 2008

LA CORDA ES DESCORDA (NO SÉ SI SOLA)










Entre astorat i aclaparat, faig meves unes paraules de Daniel Vázquez Sallés a El Periódico d'avui: "Vist a la distància que dóna el fanatisme per uns colors, l'absurd sembla un déjà vu. Aquesta situació esperpèntica, vodevil de raons, d'amors i de rancors, impensable fa dos anys amb la Champions i els jugadors a l'antesala de la galàxia, demostra que el Barça no sap viure en l'èxit. És probable que un forense trobés a l'ADN del club l'origen del mal. Hi ha equips que neixen per immolar-se" [+].