AU, ADÉU

Vist amb una mica de perspectiva, el meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist, que deia aquell...

BALANÇOS I PROFECIES

A can Lletra hem enllestit i posat a la Xarxa el site amb les intervencions que hi va haver mesos enrere a la Sala Gimbernat, a la sessió convocada per la UOC i la Institució de les Lletres Catalanes a l'antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. En vídeo o només àudio podreu seguir i comparar com hi fan balanç de la literatura catalana a l'any 2003 i profecia del que els sembla que pot passar durant el 2004 Xavier Agulló, responsable de Llibres.com; Ernest Folch, director del Grup 62; Joan-Josep Isern, crític literari i responsable del servei d'Informació i Difusió del Departament de Cultura; Biel Mesquida, escriptor; Carles Miró, també escriptor, autor del bloc "Notes al marge"; Dolors Oller, presidenta del PEN Català i catedràtica de teoria de la literatura a la UPF, Francesc Parcerisas, director de la ILC, i Màrius Serra, escriptor i presentador d'"Alexandria" (em confirmen que el programa no continua la propera temporada: alguns tenen força punteria).

El material és apassionant, els punts de vista diversos i dispersos, l'actualitat prou clara. I tot plegat queda a Internet, o sigui que es podrà consultar d'aquí a uns anys, i comparar-ho amb els balanços i les profecies de la propera sessió d'Anatomia...

NO PARAR

Llegeixo aquests dies Mientras tanto dame la mano (Visor, 2004), de Kirmen Uribe, un llibre-sorpresa d'aquells que t'endús de la llibreria mig perquè sí, sense gaires referències, potser perquè l'original és en basc i aquestes traduccions no són gaire habituals, o perquè l'autor ha traduït Szymborska, Plath i Darwix, o perquè és més jove que jo, o per tot plegat... Aquí en teniu un poema, en versió original i adaptat d'urgència (a partir de la traducció castellana) a la llengua en què pontifiquen Sam Abrams i els que, servicials, ens obren les portes del mil·lenni:

ARRAIN-ONTZIA

Arrain-ontziko arrain gorriek ez dakite
–bira eta bira–
badirela ibaietan bizi diren arrainak.

Ez dakite,
–bira eta bira–
itsasoa badernik ere.

Arrainontziko arrain gorriek ez dakite
–bira eta bira–
haiei begira gaudela, zain.











PEIXERA

Els peixos vermells de la peixera no s'adonen
–gira que gira–
que hi ha peixos que viuen als rius.

Tampoc no s'adonen
–gira que gira–
de l'existència del mar.

Els peixos vermells de la peixera no s'adonen
–gira que gira–
que els estem mirant.

BEACONS, FOGUERES, FIONN UISCE

L'u de maig, al Phoenix Park de Dublín, la presidència irlandesa de torn de la UE va decidir subratllar la cerimònia oficial de benvinguda als deu nous membres de la Unió amb un poema encarregat al Nobel (i Irish Poet Laureate) Seamus Heaney. El text original, titulat "Beacons at Bealtaine", fa referència a les alimares, els focs o fogueres d'alarma encesos antigament a la costa, precedents dels fars, i al Bealtaine, nom gaèlic de la festa del primer de maig, inici de l'estiu segons el vell calendari cèltic.

Avui que a la vora de l'aigua de la Mediterrània donem la benvinguda a l'estiu encenent uns altres focs, m'ha semblat que podia tenir sentit transcriure la versió catalana (provisional) del poema de Heaney...


FOGUERES DE BEALTAINE
                                                     Phoenix Park, 1 de maig de 2004

Uisce: aigua. I fionn: l’aigua és transparent.
Però enfonsa-t’hi i trobaràs que aquesta aigua gaèlica és grega:
aquí, sobre la fionn uisce, un fènix s’encén.

Els estrangers eren bàrbars per a l’oïda dels hel·lens.
Ara, deixem que els hereus dels qui no sabien
parlar l’idioma, d’aquells del balbuceig espès,

arribin amb el seu do de llengües des d’altres confins,
deixem que els responguin les veus que buscaven,
com fionn i uisce responen al fènix, aquí.

Els turons del primer de maig lluïen pertot incendiats,
quan els nostres avantpassats van avarar a la cala les barques
en uisce, fionn, mots estranys que aviat es van tornar clars;

així doncs, fem que el dia d’arribada dels nouvinguts
sigui un dia de retorn i que tothom digui
mots que no facin estrany, com és el nostre costum;

movem els llavis, i les ments, i que s’encenguin nous sentits
com fogueres antigues fent de fars, d’un cim a l’altre cim,
del mar central al mar del nord, brillant tan clares
com la flama del fènix brilla damunt fionn uisce, aquí.

                                           SEAMUS HEANEY (traducció de JS)

SERVEIS PRESTATS

Si et donen un bibelot i et fan una abraçada, és que no et pensen pagar.

PETARDS

 

Si el calendari de l'estudi no m'enganya avui és diumenge dia 20 de juny, però una pila de conciutadans semblen haver-se despistat de cop i tots alhora, perquè se senten petards i més petards com si la revetlla de sant Joan s'hagués avançat. Potser hi té alguna cosa a veure el partit de futbol que acaben de jugar Portugal i el Real Madrid (amb Xavi i Puyol vestits de blanc i Figo de vermell, i això et feia dubtar, però amb Raúl el Gafe passejant el seu malnom de blanc impol·lut i san Casillas exercint al darrere, o sigui que eren ells). Les matemàtiques diuen que Portugal tira endavant a l'Eurocopa que organitzen a casa (només faltaria), i el comentarista de TVE La Primera ha dit que "Es increible que con el nivel del equipo español estemos fuera". Certament, sembla increïble, amb tant de nivel. Tan increïble com ara que una miniselecció d'un minipaís com Letònia (petita com Catalunya i amb la meitat de població) s'hagi pogut classificar per a aquest campionat de titans continentals, o que una altra semiselecció d'un semipaís com Txèquia (amb un territori que és una sisena part d'Espanya i una quarta part de la seva població) donés ahir lliçons a Holanda, o que un esquitx de país com Dinamarca, per comptes de federar-se amb totes les repúbliques bàltiques a veure si així els eliminen a la primera ronda com al país de Cervantes, hagi decidit classificar-se el primer de tots, solet i patufet. Passen coses increïbles, en aquesta Europa gran i nostra: els petards s'avancen, els nivells no anivellen, els petits revifen, la fúria s'esbrava... Ja ho va avisar el poeta, tot i que en una llengua no oficial:

Claror del dia. La mar s'atura:
el pols d'argent tot just li bat.
Entorn, la vida se'ns fa insegura.
Només els somnis són veritat.

MELS I TANQUES

Amb o sense experiència docent a secundària per contrastar-hi, no us perdeu la darrera tramesa del "noticiari informal" El Mel d'Émile, de Vicenç Pagès, que darrerament ha començat una joint venture blogaire amb Quaderns.net. Conté coses tan dolces com aquesta:

Jo tampoc sé què fer amb ell -em confessa la mare mentre mirem com el seu fill salta la tanca de protecció.

LA Y CON LA A, YA (ERA HORA)

"No toda la cultura que se hace en España es en español, y no toda la cultura que se hace en español se hace en España. Somos parte de un todo muy grande que hay que interrelacionar", va dir ahir a Nova York el novel·lista Antonio Muñoz Molina, nou director de l'Instituto Cervantes a la ciutat. De vegades hi ha notícies que et fan mirar no la data del calendari sinó l'any del segle en què vius. I preguntar-te quant de temps durarà. Perquè la O amb què es fa un canuto és la inicial d'Obvietat, però també d'Ofensa...

CORPUS

La festa del Cos de Déu fou una inspiració del Papa Urbà IV, instigat sens dubte pel carès amenaçador que anaven adquirint en la cristiandat els ritus adreçats a antigues divinitats d'aparença zoològica. El Papa va proclamar la festa el 1262, però la seva decisió topà amb certes reticències. És possible que alguns estaments eclesiàstics consideressin perillosa una festa que, a part l'exaltació de l'hòstia consagrada, preveia l'exhibició pública --per molt subsidiària i arrossegada que fos-- d'uns personatges la presència dels quals l'Església havia perseguit amb càstigs i amenaces, altrament inútils.

No és estrany, doncs, que passés prop de mig segle fins que el 1311 el Concili de Viena del Delfinat donés llum verda a la celebració del Corpus. A partir d'aquí la festa s'expandeix i no triga a convertir-se en una de les fites importants del calendari litúrgic del Catolicisme. A Catalunya el Corpus el trobem documentat a Vic el 1330, i a Bagà, prop de Berga, el 1333. La localització de Bagà és important perquè a Berga el Corpus quallarà en una de les festes culturals més antigues, la Patum, estructurada a partir d'elements que en reorganitzar-se, a mitjan segle XIV, tenen ja una existència venerable.
(...)
¿D'on van sortir els ramats de bèsties que a mitjan segle XIV s'incorporen a les processons del Corpus, que cuiten a fer genuflexions i reverències a la representació del Déu Veritable? No podem pas creure que apareguessin per generació espontània. Aquests animals ja existien, encara que durant segles s'haguessin vist obligats a portar una vida claustral, a sostenir una existència clandestina, i sovint la ira dels eclesiàstics els hagués atribuït fosques relacions amb el dimoni.

Ara, al segle XIV, s'arrengleren manyacs i submisos. Assagen passos de dansa que els qui prenen part a les processons i els qui se les miren saben identificar. Tanmateix, a mesura que els anys transcorren, a aquest bestiari primitiu que apareix de manera misteriosa i sobtada se n'hi afegeix un altre procedent de la més acreditada zoologia cristiana. En alguns casos la distinció és fàcil de fer, en d'altres les influències es mesclen i la paternitat iconogràfica resulta més confusa.

                                   Xavier Fàbregas, Les arrels llegendàries de Catalunya (1987)

MISTERI ACLARIT

Les notes al marge de Carles Miró aclarien ahir un petit misteri politicopoètic del qual deixa constància, d'altra banda, l'hilarant Alguna pregunta més en format llibre+CD: què intentava llegir José Mª Aznar quan va recitar-nos allò de nolaminadelvotsinolamidadelsot, si fa no fa... Ara sabem que es tractava del final del poema "Exili", de Pere Gimferrer (sobre qui a Internet hi ha de fa anys un molt recomanable àlbum digital). I resulta que l'expresident poeta hauria hagut de dir:

I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L'entelament del món a l'obaga dels mots.

IBÈRIC I...

Com que entrem a l'últim dia d'aquesta campanya de paradoxes, m'afanyo a fer una mica de propaganda de confiança, retransmetent la darrera perla d'Héctor López de Castro, arribada des de Santiago de Compostel·la, a l'alcarrer...

 



[Gràcies Héctor, gràcies Enric Gomà, i gràcies als senyors de BloggerBot --amb permís de la Teresa Amat ;-)-- que m'han permès penjar la foto en una hora mal comptada d'autoaprenentatge.]

TORNA-LES A REMENAR, PEP

Teresa Amat i Carles Miró, amb els comentaris d'aquest post, em porten a remenar les lletres de l'enigmàtic "Tornem a Europa" socialista... Com que no jugo a la mateixa lliga que en Màrius Serra, no hi sé trobar el palíndrom amagat, però sí uns quants anagrames. Diria que prou sucosos. Perquè sota el somriure dandià de Josep Borrell, les lletres del seu eslògan electoral reordenades presenten UN AMO REOPERAT, o bé avisen que si el voteu OPTAREU A MENOR. És clar que també li serveixen per preguntar-nos amb veu vacil·lant (a nosaltres o als jerarques de Ferraz): A ON EM PORTAREU? I fins i tot per exigir-nos el vot... O TORNAREM A PEU. També apareix un paradoxal REMUNTA O OPERA i un amenaçador RAONEU O TREMPA. Però els millors són dos avisos prou clars:

RAONEU: TOPAREM (que també podria ser RAONEM: TOPAREU)
i un profètic
PAREU-ME O TRONA