En dies com avui, abaltits pel present i avorrits del passat, amb els pantans gairebé plens i neu pertot i els camps gebrats, a vuit o deu setmanes encara de l'inici de la temporada, la ment se'ns en va cap a les valls i els camins i els pollancres i els còdols a la vora del riu, cap als gorgs i recolzades i els sopluigs on les truites creixen tranquil·les en l'aigua freda amb la boca oberta al corrent etern, esperant.
Toco amb la punta dels dits la resplandor somorta al cap ros d'una de les Gràcies, la del centre, la que està d'esquena però mig gira el cap. Li estiro la cinta blava, sostinc i sospeso la trossa, acarono els cabells arrissats que se n'escapen... El cel, la garlanda de flors, l'aigua abocada, el drap morat i la roba blanca: tot és tan a prop, tan al davant dels ulls, tan real en el sentit digital del terme com cap visita no ho podria mostrar. Confesso que durant anys he format part de la petita legió de llavialçats que considera que no has vist un quadre fins que no l'has tingut al davant. Però avui Google Earth m'ha fet empassar un altre prejudici. Si no el teniu instal·lat, perdeu els minuts que demana i aneu llavors a fer una volta pel Prado. Atureu-vos al davant d'algun dels (de moment) catorze quadres de la col·lecció del museu reproduïts a molt alta resolució. Allargueu els dits. Sí, són perles.
La vida m'ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l'amor, és clar.
En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l'any que morí Vrchlický,
vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.
Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.
Sorgeix, flama de les paraules,
i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!
Una metàfora sorprenent val més
que un anell d'or a la mà.
Però ni el Dicccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.
En va aplegava idees jo
i m'entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós.
En la fosca, però, en comptes de paraules
m'arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.
Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.
Jaroslav Seifert
Traducció de Jaume Creus
Més poemes de Seifert en català.
Avorrits? Aquí teniu quatre llocs per anar a fer un volt digital en un curt, fred diumenge de gener:
- Primer de tot, la llista dels llibres més cars venuts a AbeBooks durant l'any 2008, amb els $17.216 pels Etudes à l'Eau-Forte de Francis Seymour Haden dalt de tot. Aquí teniu, a més, la tria específica de poesia, amb Eliot ($8.500) i D.H. Lawrence al capdavant.
- Després teniu l'ARCA, arxiu de revistes catalanes antigues aplegat per la Biblioteca de Catalunya, un recurs impressionant amb col·leccions completes (digitalitzades pàgina a pàgina) de revistes que ja no es publiquen, algunes que segur que us sonen i moltes altres que ni sabíeu que existien. Per perdre-s'hi de gust, ja ho veureu.
- Si no us espanta la neu, també podeu fer una escapada a Solsona a veure-hi i escoltar sonar les campanes de la catedral.
- I, és clar, sempre ens queda París: abans que no hi tanquin al Grand Palais (el proper 2 de febrer) l'exposició "Picasso et les maîtres".
To old to be so frightened
And too scared to tell the truth
You lie in teenage anguish
But you can no longer blame it on your youth
Escoltant els temes del disc que enllaçava dissabte passat, pensava que alguns versos no estaven gens malament. I hi ha truco, és clar: resulta que quan els Transvision Vamp es van separar Wendy James, la vocalista, va decidir començar carrera en solitari amb una carta a Elvis Costello per demanar-li un cop de mà, i el mestre li va respondre component els temes del seu àlbum de debut, "Now Ain't the Time for Your Tears". I encara que l'assumpte no va anar com tots dos devien esperar (el disc va passar gairebé desapercebut i al final ella va decidir retirar-se del negoci), la curiosa combinació de l'exVamp i el lletrista i compositor d'"Alison" continua fent pampallugues somortes, pessigolles a l'orella part dedins del cervell...
When your face is in repose
The skin is tightening
As you touch a nerve
Did you get what you paid for
Or did you only get what you deserve?
Tan sols la necessitat fa emprendre la guerra. Els combats, sigui quina en sigui la naturalesa, sempre tenen alguna cosa de funest per als vencedors mateixos; només s'han d'entaular quan no es pot fer la guerra d'altra manera.
Quan un sobirà està animat per la còlera o per la venjança, que no recluti tropes. Quan un general trobi que en el seu cor hi ha els mateixos sentiments, que no entauli mai cap combat. Per a l'un i per a l'altre són temps nebulosos: que esperin els dies de serenitat per a prendre decisions i emprendre accions.
Si es pot esperar algun profit en el fet de posar-se en moviment, fes marxar el teu exèrcit; si no preveus cap avantatge, mantén-te en repòs: encara que tinguessis els motius més legítims per a estar irritat, encara que t'haguessin provocat, o fins i tot insultat, espera, abans de prendre partit, que el foc de la còlera s'hagi dissipat i que els sentiments pacífics s'elevin a dojo en el teu cor. No oblidis mai que el teu objectiu, en fer la guerra, ha de ser el de procurar glòria, esplendor i pau a l'estat, i no el d'introduir-hi trastorns, desolació i confusió.
"L'aula s'ha buidat de pressa, com sempre, potser amb alguna pregunta més de les habituals. Estan preocupats per l'examen, és clar, pel lliurament del treball, per quants resums han de fer. Jo no estic preocupat: estic buit, com l'aula. Mut, amb els llums apagats, sec en una cadira en un racó. Pel passadís, les veus dels estudiants de la propera classe s'acosten. El relleu. Em miro els bancs, la pissarra acabada d'esborrar, amb les llapissades que un diria que volen dir alguna cosa. Com les paraules tan importants, sis anys d'universitat se n'han anat amb el pas ràpid de l'esborrador. Em queda guix als dits, sí, però també marxarà quan em renti les mans. El que he respirat durarà més, però no es veu." Ho vaig escriure fa uns quants anys i després va anar a parar en forma d'entrada a Suomenlinna. Ara, amb tot més o menys a punt per tornar a embrutar-me els dits en aquelles mateixes aules, em fa gràcia llegir l'apunt d'avui al bloc d'en Pla:
7 de gener. Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix —una mica pansits. Em fan l'efecte de cosa tronada, d'objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena. [Josep Pla, El quadern gris]
Faig veure que no llegeixo els titulars ni veig les fotos ni els reportatges de l'altra Franja, la de cap a llevant, i a canvi busco al cel l'estrella i em torno a explicar el meu acudit preferit en aquests dies de grans descobriments... Un infant acaba d'assabentar-se d'allò. I demana, preocupat:
—Llavors, si els Reis són els pares: qui són els camells?
Remenant el web Bibliofilia per a una assignatura en preparació, he trobat aquest "Lo que el librero nunca le contará" amb cinc recomanacions sobre els llibreters (de vell) prou curioses i raonables. M'agrada sobretot la tercera (que em temo que dec haver infringit unes quantes vegades) amb les quatre coses que és millor no preguntar per mirar de fer-te el simpàtic, o el desimbolt, o simplement per amansir aquell silenci espès i de vegades una mica humit del fons de la botiga buida, a prop de la caixa...
Diu que aquestes vacances el que toca és anar-se'n a Londres a aprofitar el canvi. La veritat és que qualsevol excusa és bona per fer-ho. Som-hi?
A word is dead
When it is said,
Some say.
I say it just
Begins to live
That day.
EMILY DICKINSON
Que mor el mot
quan ja s'ha dit,
es diu.
Jo dic que tot
just surt llavors
del niu.
Traducció de JS
Que en castellà podria ser també, en versió lliure (o que escombra cap a casa, professionalment parlant) del traductor Juan Gabriel López Guix:
La palabra muere
cuando se traduce,
hay quien dice.
A mí me parece
que empieza a vivir
sólo entonces.
Certament, la universitat i els llibres no ho són tot. Acabem de saber, per exemple, que George W. Bush, major en història per Yale i graduat a la Harvard Business School, s'ha fet un fart de llegir llibres durant la seva presidència, segons les declaracions d'un col·laborador amb qui diu que mantenia una mena de competició al llarg dels darrers anys. La nova inclou xifres i sobretot una llista, i la llista és ben interessant. Però la presidència és la que és, amb aquest magnífic final engolit pel superliberalisme econòmic, o sigui que no sé si el problema haurà vingut d'anar a la universitat, de llegir llibres o de ser president dels Estats Units. En tot cas: mai no feu les tres coses alhora, si us plau.
Tot i que, com sosté Richard Cohen comentant amb lucidesa la notícia, la llista de llibres del George W. Bush president no sigui la d'una persona molt llegida sinó més aviat la d'algú que hi busca confirmació a les seves idees ja fixades (amb les biografies-de-grans- homes-que-van-fer-quelcom-gran-i-impopular-més-tard-vindicats-per-la història al capdavant), algun dels títols té una lluentor enigmàtica. No puc deixar de preguntar-me, per exemple, no què en devia voler i, doncs, què hi va anar a buscar, sinó sobretot què devia trobar Bush el 2006 a L'estrany de Camus...
----------------------
La generositat lincadora de Ramon Bassas m'estalvia avui de transcriure un poema més de Rapala, el del matí de Cap d'Any. Silenci, doncs.
Entrades
Comentaris
