MIRAR DE SABER

Nicolau Coma. Noi al costat d'una cadira amb una òliba (1915-1925). Arxiu Comarcal del Ripollès (Fons Nicolau Coma i Llitjós).

















És viva, l’òliba? Domesticada, doncs? Quants anys té, ell? Què els uneix? Qui es retrata aquí, de fet? Per què posar dret al costat d’un ocell a qui cedeixes el respatller de la cadira buida? Oi que s’assemblen (mireu-vos el pentinat, el nas, l’ull esquerre del noi)? O potser és que ell se’n diu (Oliva, Oliba o Xupa de malnom, i per això també el cigar)? Atrapats per l’escena, mirem de saber què comparteixen, què esperen, què miren els dos éssers retratats. Les òlibes, com Atenea, deessa de les ciències i la saviesa, hi veuen allà on els mortals no. I ell, també? Potser és un ocell de nit? Un setciències (a més d’un milhomes)? Un rapinyaire?

Mirar de saber és el gran voler.


[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

MIRAR D'AMAGAR

Autor desconegut. Grup de capellans (s. XIX). Col·lecció particular de JM Oliveras.


















Són les mans, que ens delaten. Quan se’n van cap a segons què, segons a on. Quan se n’allunyen. Quan descansen confiades o quan no paren de moure’s neguitoses, amb dits que netegen, que tamborinen, que es refreguen obsessius. Aquí les dues mans esquerres del darrere reposen (i posen) obertes, mentre que al davant una mà esquerra lliura i l’altra mà dreta rep: un petit llibre uneix els dos personatges asseguts i relliga, de fet, tota l’escena, els quatre protagonistes. Els ulls, de tota manera, diuen una altra cosa: cap dels quatre retratats no mira en la mateixa direcció, com si els haguessin retallat i enganxat venint de quatre retrats diferents. Així, la imatge final se sosté damunt d’un estrany joc combinat de recolliment i dispersió, com una història no escrita de comunió desunida.

Va ser una mà, també, que va rescatar la fotografia de l’oblit, emparedada en una casa que hom havia d’aterrar. Com havien d’haver estat unes mans les que l’havien amagada allà, les que van pastar després el guix per tapar-la, per encegar-la, per fer-la desaparèixer sense que deixés d’existir. Per què? Què podia fer que algú volgués amagar aquesta imatge? Me la torno a mirar. Qui dels quatre va ser? O no va ser cap dels quatre? M’invento una història de guerra, de la nostra guerra civil: un capellà amagat en zona republicana que té por que vinguin a buscar-lo i es vesteix de seglar i crema els hàbits i el missal i decideix amagar la foto estimada sense perdre-la, per si després la pot recuperar. És clar que llavors, per què no la va recuperar, després? Potser el van trobar, malgrat tot. O va haver de fugir i mai no va tornar a la casa on s’havia amagat. Però hi pot haver altres explicacions, més històries: si te la mires, la imatge no para de dir coses. I si l’amagador hagués fugit del seminari? Penso en el jove que rep el llibre. Tot i que llavors, per què conservar la fotografia, per què no simplement cremar-la? I si hagués estat algú que hagués volgut tenir-la sempre a la vora, a tocar del capçal del llit, per exemple, sense que se sabés? Quina mena de persona mira d’amagar una imatge? Algú que estima fora de la llei, potser?, que odia i no s’ho pot permetre en públic, que és allò que la gent no pot veure? Torno a la vella fotografia fins fa ben poc amagada, al grup que no acaba de ser grup, a l’estat comú amb mirades escampades. Són les mans que hi delaten no sabria dir-vos què. Són les mans.


[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

MIRALLS AMB MEMÒRIA

Demà al vespre s'inaugura a la Casa de Cultura de Girona l'exposició "Miralls amb memòria", una aproximació a la fotografia suposadament antiga d'uns fotògrafs suposadament locals que ha comissariat Josep M. Oliveras, capbussat de fa anys en fons públics i privats d'imatges. Avui, els mitjans gironins en donen avís a bastament (aquí, aquí i aquí). Com que mesos enrere vaig tenir la sort que em convidessin a participar en el projecte i ho vaig fer amb uns textos breus sobre alguna de les fotografies, durant els propers dies us en donaré uns quants tastos, a veure si us convenço que val molt la pena fer el viatge. De moment, la "Natura morta" de sota el títol d'ara és de Ricard Mur i Dargalló.

I ARA, VÍDEOS

En pocs dies m'arriba notícia de la posada en marxa de dos canals de vídeo centrats en la literatura catalana, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes (lletrescatalanes) i de Lletra (literaturacatalana). De moment hi ha sobretot poesia dita (Palau i Fabre, Montserrat Abelló) i alguna intervenció en esdeveniments gremials, però està clar que la doble iniciativa obre una excel·lent nova via de promoció i documentació per a les nostres lletres.

[Què n'he de dir jo, oi?, si ja hi he fet les pràctiques i tot... Parlant d'això, el meu homònim poeta avui està molt content: si aneu a Coses de Rapala entendreu per què.]

QUEDAR A LA BIBLIOTECA

A la sessió d'Anatomia 07/08, celebrada dies enrere a l’antic amfiteatre anatòmic de Barcelona, Najat El Hachmi va disculpar-se pel fet que ella, donat el preu dels llibres, era més usuària de biblioteques que no pas visitant assídua (i, doncs, compradora) a llibreries. La disculpa tenia potser sentit a la sala, on devíem ser majoria els satisfets clients del nostre llibreter habitual, però hauria estat innecessària només que sortíssim a fora al carrer: també en aquest sentit la Najat és un glop d’aire fresc, perquè representa una part palpable (tot i que poc evident) d’una realitat nova, la d'un país que canvia també amb nous consumidors de cultura dels quals no sabem gaire res encara que estan cridats a ser, tant sí com no, el públic futur per a les nostres obres. Gent que es descarrega, participa i desconfia, per entendre'ns, més que no pas compra, escolta o milita.

En un passatge de L'últim patriarca, premi Ramon Llull i probablement un dels llibres del proper Sant Jordi, El Hachmi fa que la protagonista quedi amb un noi a la biblioteca per fugir del control patern perquè sap que aquest (i un local de menjar ràpid on no van els moros) és un dels pocs llocs on son pare no l'anirà a buscar. El que en la nostra joventut eren uns equipaments paupèrrims i envellits són avui espais oberts d'igualació social en l'accés a la cultura, porta d'entrada als llibres i la literatura (són emocionants les paraules d'El Hachmi parlant del paper de Rodoreda o Espriu en la seva formació com a escriptora), lloc de relació i trobada, de treball escolar, d'activitats diverses. Podria haver passat amb un altre equipament, però ha passat amb les biblioteques: a Badalona, per exemple, han tingut l'encert d'ubicar un centre de les arts de la paraula, l'Espai Betúlia, al costat de la biblioteca de Can Casacuberta i la sinèrgia funciona.

De la mateixa forma que hi ha una Catalunya metropolitana que alguns sembla que facin l'esforç per no veure, vivim l'aparició imparable de noves formes de consum i participació culturals dignes de ser subratllades. Hi ha coses que canvien, i no sempre a pitjor.

Publicat a El Periódico (Llibres), 26-III-08

AH...

L'obvietat dilatada i amb micròfon (o foto al diari, o tapa dura) pren una aparença de sentit. Una aparença.

BARCELONES

Ara que no podem parlar del Barcelona, potser que parlem de Barcelona... Aquests dies coincideix a les llibreries i als papers l'aparició de dos textos interessants sobre el Cap i Casal i el que representa a càrrec de dos assagistes privilegiats: Ferran Mascarell, historiador, exregidor de Cultura (i fugaç Conseller) i portaveu del Govern de la ciutat signa a Gedisa Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura; per la seva banda, Joan Ramon Resina, catedràtic a Stanford (i abans a Cornell) i punt de referència de la catalanística internacional, publica a Galaxia Gutenberg (i aviat en anglès s Stanford University Press) La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d'una imatge urbana. La Fundació Cercle de Lectors va aplegar-los la setmana passada i El País publicava dies enrere acarades sengles entrevistes amb un i altre sucoses, recomanables.

.ppt

La cultura del powerpoint és el regne, sí, de la simplificació, però tant com això ho és també de la recuperació de dos entranyables exercicis escolars: davant de la pantalla magnificada l'orador/a, que se suposa que ha passat si no hores com a mínim uns quants minuts per escriure cada frase del seu document original, de forma ineluctable se sent en l'obligació de fer alguna cosa més i llavors opta o per a) la nata desnatada: llegir en veu alta (com si el públic no hagués passat la primària) el que diu la pantalla, o bé b) per l'afegit vitaminat, la paràfrasi improvisada, a pèl i sense altre guia que l'horror vacui. I així, repetint a l'auditori el que ja diu la pantalla mentre els altres mirem de llegir-ho, gràcies, en silenci o bé invocant paraules alternatives per farcir el temps amb un bla bla bla que emboira, devalua i acaba avorrint, anem de pantalla en pantalla fins al punt final.

ENSENYAR (A LLEGIR)

Vaig fer-me professor de literatura perquè m’agradava llegir, i m’agradava llegir perquè algú me n’havia ensenyat. Forma part de qualsevol plaer el plaer de transmetre’l. La literatura és un plaer solitari, però també és un plaer que es basa en la comunicació. Comunicació entre qui escriu i qui llegeix i, a través de la lectura, comunicació amb un mateix. Potser la mateixa intimitat de la lectura inciti a comunicar-la. La comunicació és al cor de la docència, com és al cor de l’escriptura.

Vaig fer-me professor per agraïment als mestres i professors que m’havien ensenyat a llegir. Poden comptar-se amb els dits d’una mà, tot i haver fet la carrera de filologia. Són pocs, però un bon professor sempre ha valgut per cent. Vaig dedicar-me a la docència per tornar el favor. Als mestres i als professors, però també als llibres. No veig diferències entre un bon mestre i un bon llibre. Un bon llibre sempre ensenya.

S’ensenya per contaminació. La literatura no és un coneixement pràctic. En la immediatesa, és una font de plaer; a la llarga, no ho sé. Sempre deia als meus alumnes que no hi ha plaers fàcils. Llegir requereix, d’entrada, un esforç. (...)

Toni Sala, "La defensa de les humanitats"

IN MEMORIAM

Escolto els Camera Obscura (I'd like to have company during thunderstorms...) i miro d'escriure sobre els escriptors en aquest nostre país durant les darreres dècades en el moment que m'assabento del traspàs de l'historiador i polític Josep Benet, malalt de fa mesos. Mal temps per a Montserrat i el que representa, aquest març pasqual. I no em puc treure del cap la mola de la muntanya netament retallada contra el cel blau esventat, abans d'ahir. La vida de Benet és la d'una Catalunya que ha passat del sòrdid blanc i negre que va entrar de dalt de la Diagonal, per allà per on ara sortim i tornem amb cotxe de vacances, el gener del trenta-nou, als colors hiperrealistes de la riquesa extravagant d'avui, passant per l'espetec dels tramvies als cinquanta i pels entranyables verds i roigs kodachrome de la transició. Descansi en pau.

[Us recomano l'article de Xavier Folch sobre Benet i el PSUC a l'Avui.]

DE QUÈ PARLA L'ESCRIPTOR

Douglas Healey/AP



Interessant entrevista amb un dels escriptors contemporanis que diria que cal escoltar-se: Philip Roth. Recordo un parell de converses amb gent de lletres dels Estats Units que, davant de la meva entranyable admiració per Auster, indefectiblement apuntaven els noms de Bellow i Roth amb un mig tancament d'ull conciliar. Algun altre també va dir Irving, però per aquesta banda confesso que encara no els he fet gaire cas... A la llarga conversa periodística (més llarga, la veritat, per la banda de l'entrevistador) hi trobareu respostes sucoses per als que ens interessa la política (formidable el retrat que hi fa del president Bush), per als que encara ens considerem lectors de poesia, per als idòlatres de les pantalles, per als preocupats per la vellesa i fins i tot, a la darrera pregunta, un descarnat i ben assumible al·legat sobre Catalunya. El que us deia: hi ha escriptors que es fan escoltar, a banda de fer-se llegir (i per una vegada, sense que serveixi de precedent, aquí dissenteixo de la Teresa).

RONNIE