SEZESSIONSTIL



De vegades, la suposada valentia frega la tonteria. D'altres, s'hi confon (i no parlo de Luis Figo, model de coherència).

LITTLE BOY



A les 8:15h del matí del 6 d'agost de 1945 va obrir-se la portella de l'Enola Gay, i el ventre de la bèstia va deixar anar un infant que havia de canviar el curs de la guerra i de tantes altres coses.

UT MUSICA POESIS?

Alguna vegada he sostingut (amb enarcament de celles de col·legues diversos) que, dins de les arts i les ciències, els escriptors gaudeixen encara (no més que abans ni per sempre: encara) d'una situació privilegiada. Ara, em fa gràcia retrobar aquest argument (matisat i desenvolupat portant-lo cap a l'aigua del molí musical) en un dels meus blocs no literaris predilectes, Tacet, mantingut per en Jordi Cos, músic lletraferit que toca a l'Orquestra Simfònica del Vallès.

El seu post, titulat "Una gent estranya", comença així:
En el món de la cultura els escriptors constitueixen una casta privilegiada. A qui hagi guanyat un premi literari, per modest que sigui, se li concedeix patent de cors per escriure de qualsevol cosa. La secció d'opinió dels diaris es nodreix d'articles signats per escriptors, més o menys coneguts, que analitzen, sense complexos, temes tan variats com la situació política en el País Basc, els defectes de la defensa del Barça, o el temps de cocció d'un arròs amb verdures. La descripció, encara més, el compromís amb el món que ens envolta, sembla ser patrimoni dels senyors de la paraula, mentre que els músics seguim essent considerats una gent estranya, sempre afamats i queixosos, que vivim aïllats de la realitat reclosos dins d'una cova. Els melòmans no tenen més sort. El nivell cultural d'una persona es mesura més pel volum de llibres llegits que per la quantitat de música escoltada. (Més...)

[Bé, posats a destacar blocs predilectes, també ho aprofito per felicitar des d'aquí el Llibreter: mitja espelma és mitja espelma!]

NO NACIONALISME



Interceptada en Tarifa una patera con 29 inmigrantes, entre ellos 10 bebés y una embarazada
LVD - 02/08/2005 - 09.44 horas

Roberto Carlos se convirtió en ciudadano español tras jurar la Constitución Española en el Registro Civil. De esta forma, el zaguero, que acudió al acto acompañado de abogados y amigos, no ocupará ya plaza de extranjero en el conjunto blanco, dejando el sitio a los nuevos fichajes Baptista y Robinho.

Tras estos sucesos, el delegado del Gobierno en Andalucía hizo un llamamiento a la UE y a la conciencia política para evitar la inmigración por necesidad y casos como este, en el que las madres no sólo se juegan su propia vida sino que exponen la de aquellos que más quieren para intentar llegar a las costas españolas. López Garzón destacó que el el Gobierno es plenamente consciente de la situación y aseguró que "estamos convencidos de que hay que hacer inversiones, por medios de planes a largo plazo, para evitar la inmigración por necesidad, tanto nosotros como el resto de los países de la UE".

Así, y tras nueve temporadas en el equipo blanco, Roberto Carlos se convierte en ciudadano español. "Después de tantos años en España me siento orgulloso de haberme nacionalizado. Para mí era una cosa muy importante", me identifico mucho con este país. Estoy temblando. Es algo diferente en mi vida y además es importante para mis hijos", destacó el jugador. "La nacionalidad española era algo que quería hace muchos años y ahora ya lo he conseguido".

DE VACANCES

Buscant la referència d'un seu darrer llibre de contes que, inexplicablement, no em sabien trobar a la llibreria, m'adono que Carles Bellver va escriure també un postpostsantCugat que no vaig enllaçar en el seu dia. Ho faig ara perquè el text s'ho val.

Bellver també amplia la possible llista de referents per als blogs. Ara, mig desvagat, jo encara n'hi afegiria un altre, segurament induït per les dates: em sembla que els blogs són també, en certa manera, vacances (són vacances o ens fan fer vacances: ens sostreuen). Vacances de l'ordinari, parèntesi enmig de.

I voltant voltant he trobat a la xarxeta (la Xarxa en català, vull dir) tres clàssics més d'estiu que m'ajuden a tancar aquest post dispers: el primer és la inevitable (i, com s'apunta, immutable) caravana, finament evocada a Quaderns. El segon, les suposades lectures d'estiu a cal Llibreter. I el tercer, l'endreça endarrerida (en aquest cas, de llibres a les prestatgeries) a Mails per a Hipàtia... Que sigui lleu, tot plegat.

PROVISIONS

A molts relats de l’oest o del gran nord (a les cròniques de la conquesta dels pols, a les novel·les de London o Curwood) hi ha una escena més o menys inicial que sempre m’ha agradat: la de l’aprovisionament. Aquests darrers dies, de la llibreria a l’estanc, de la botiga de queviures a la de música, de la botiga d’esports a la papereria, jo també he anat preparant la meva expedició a les properes setmanes, el meu viatge circular a la gran ombra de l’avet i el castanyer. I no sé si hi ha moment millor, després de l'aprovisionament, que el del primer cafè, el primer Hoyo de Monterrey, el llapis amb la punta acabada de fer, el llibre amb l’embolcall acabat d’estripar i les vacances ajaçades als peus com un ca mansoi. Ni que sigui sense saber si al cafè hi podrem posar o no una mica d’estatut. Ja ho va escriure Adam Zagajewski a Houston, amb un diccionari bibliogràfic polonès obert al davant:

 És el teu país i el teu laconisme.
 La teva indiferència i la teva commoció.

 Tantes vides per a una sola pàtria.
 Tanta mort per a un sol diccionari.

ABANS D'ANAR-SE'N

Ahir, mentre esmorzava, vaig trobar aquest acudit de Forges que tot d'una em va fer tornar a les sortides de vacances amb totes les bosses i les maletes a la vorera, el pare mirant d'encabir-ho tot a l'R12 i nosaltres i la mare allà callats, més callats a mesura que anava pujant de volum la filípica del pare. Després, a mesura que ens vam anar fent grans, tot era igual però hi vam anar afegint somriures primer i un riure clar al final, fins fer-ne una més de les anècdotes familiars, un comodí per a sobretaules i situacions similars. I avui em tocarà a mi mirar de posar-ho tot no a l'R12 sinó a l'Astra Caravan.

(Hi ha un referent per a la descripció dels blogs que no es fa servir gaire: els blogs --bé, els blogs no, alguns blogs, el Flux segur-- no deixen de ser una mena de carpeta de retalls, o un calaix d'aquells en què anem desant no sabem gaire per a què coses diverses que ens fan gràcia, paraules i imatges i vincles que ens sabria greu veure anar-se'n en la riuada del dia a dia.)

PRESENTS

T U

El passat viu, ja mort, a la memòria
i al futur ja hi viu, mort, el temps proper.

Mentrestant val, però, la pena viure:
entre les dues morts, tu ets el present.

                      Josep M. Ripoll (Dels marges, Papers de Versàlia, 2005)

BLOCS I UOCS



La Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya ha preparat un recull digital d'actualitat sobre els blocs com a nou fenomen de la comunicació. D'altra banda, al web de l'IN3 hi ha penjat un interessant treball de doctorat d'Enric Gil (consultable íntegrament i en obert), "Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència", sobre identitats, administradors i públic a la xarxa catalana.

I, sense sortir de la UOC, a Lletra tornen a afrontar l'encàrrec més difícil (el més fàcil de fer o reivindicar i el més difícil de resoldre, de plantejar), el del foment de la lectura, amb la quarta edició del debat "Què llegiràs aquest estiu?" i la pàgina torna a ser plena de recomanacions, comentaris i contracomentaris per a tots els gustos.

Gent que carda la llana.

RECORD DE LES VACANCES



Educat, Vicent Partal diu que el sorprenen els turistes que es fan fotos amb els edificis esventrats per les bombes a Xarm el Xeic de fons. Ahir, jo em vaig quedar garratibat davant d'una d'aquestes instantànies publicada al diari. I no vaig ser tan educat: mentalment, vaig engegar aquells dos imbècils somrients a prendre vent, i si de mi depengués els apuntava a una gimcana turística de vuitanta-vuit fotos de cadàvers, a veure si potser l'olor els impressionava una mica. Més que res perquè tinguin un bon record de les vacances.

SARGANTANA

SARGANTANA

Vinc de sentir-me dir (que original) que els poetes són gent estranya i de cal metge i de passar calor amb aquests núvols baixos sense pluja i de pensar si val la pena o no escriure certes coses i de no saber com parlar-ne, i poso el cd i escolto amb els ulls tancats la "Curació natural" d'Enric Casasses...

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.

ANNES

A Muro dilluns i dimarts hi haurà festa allargassada de sant Jaume a santa Anna. A Barcelona, el sant té una església mig interessant que és només façana, però la santa té una petita meravella amb claustre gòtic ignorada pels ramats de visitants amb xancletes que vagaregen a ben pocs metres arborats pel sol, Rambla amunt i avall, o que s'asseuen a xarrupar amb llargues canyes absurdes grans bols de sangria o cocacola. Pujo pel passeig, giro a la dreta cap al Portal de l'Àngel, tombo a l'esquerra i travesso un dintell embrutit pel temps, fent l'esforç d'obviar els alts edificis circumdants, i entro en la semipenombra de la nau i penso en la meva àvia, la meva mare, en tantes mares i àvies i fills i néts que ara mateix ramblegen en un bòvid anar passant, penso en les meves annes, padrines del futur: santa Anna, Anna Akhmatova, Anne Frank, Anne Hébert, Aina Llorca, Ana María Matute, Anna Murià, Anna Politkovskaia, Katherine Anne Porter, Anne Sexton, feu-hi més que l'anar fent, vetlleu amb un somriure per tots nosaltres, per aquest devessall de nyus i zebres amb samarreta d'esport a ratlles mirant de travessar de pressa el riu tràgic d'un altre estiu sense ombra...