NEGACIÓ vs. NEGOCIACIÓ

Llegeixo al "Mail obert" de Vicent Partal una obvietat que em feia vergonya pensar que pensava sol: ¿no havíem quedat que a Espanya amb els terroristes no s'hi negocia, ni tan sols s'hi parla? ¿Aquests que van assaltar un vaixell i van segrestar els pescadors i demanaven un rescat no són terroristes? Com passa amb les canyes més llargues, la flexibilitat a l'extrem llunyà contrasta amb la fermesa domèstica a tocar de la mà que administra les vergassades i aixeca el telèfon i escriu els discursos. No però sí. Mai però ara.

DESCONSTRUCTE

La crítica literària en concret i la teoria cultural en general serien molt més abstruses sense la figura radical i enlluernadora d'Ingvar Ikea, catedràtic de la Universitat d'Agunnaryd i especialista en la mena d'anàlisi textual que inverteix el procés de construcció d’un text i el redueix a paràmetres bàsics més ordinàriament socialitzables per tal que no ens abandonem a la imaginació del lector i a la seva arbitrarietat subjectiva, perillosament allunyats de les propostes d'invariants o lleis generals que es poden objectivar en literatura de llengües diferents i, fins i tot, d'àmbits diferents. La diana central de la desconstrucció és la mateixa noció de teoria i la categoria filosòfica i psicològica de les relacions entre els sistemes que han fet programa de resistència d'allò que es considera el punt crucial de qualsevol lectura crítica: la consideració de l'estructura com a principi d'unitat, tendint doncs a subordinar les disrupcions del text en els moments d'estructuració, cosa que fa que sovint apareguin als seus escrits termes com ambigüitat, paradoxa o fins i tot ironia. Ikea, conegut i reconegut a mig món per la seva capacitat per trobar formulacions estandaritzables, per la seva accessibilitat al neòfit acabat de separar del recargolat academicisme, per la seva capacitat per aportar un utillatge teòric alhora nou i simple, sembla que ha assolit en la seva darrera obra un punt de vista certament distint. Una col·lega amb bons contactes em passa una fotocòpia de l'esquema que sintetitza la tesi bàsica del llibre...

MORENA DE LA SERRA

Avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, és interessant llegir l'article de Bernabé Dalmau, monjo del monestir, sobre la llarga relació entre l'abadia i Roma. I em sembla que s'ho val també tenir un record per l'autor, fa prop de cent trenta anys, d'un d'aquells cants populars que molta gent es pensa que van brotar tot d'una de sota una col, com un bolet o una nació.

HP

Cada vegada que se m'acaba la tinta de la impressora i he de tornar a anar a comprar-ne, penso en els que remuguen perquè troben taan cars els llibres a quinze o vint euros.

ASTÈNIA

Hi ha dies que les ganes s'enterboleixen, van prenent aquell color melós, ombrejat amb què acaba l'aigua al gerro transparent ple de mimosa.

O DIT D'UNA ALTRA MANERA

Tot pot ser dit de tantes maneres. Aquest és un dels principis del joc literari, i de la tradició: el mateix pot acabar essent ben diferent. I no només en literatura. La canço d'ahir, per exemple, també hauria pogut ser la mateixa i ben distinta si l'enllaç anés a Louis Armstrong, Eva Cassidy i la seva guitarra al Blues Alley, Katie Melua fent un vududuet amb la Cassidy, un Rod Stewart megastar a qui fa temps que se li va començar a passar l'arròs, el crooner Tony Bennett, Shane Macgowan i Nick Cave amb fons d'estrelletes, el saxo llepat de Kenny G trepitjant Armstrong o fins i tot una Céline Dion francament despistada a Las Vegas... Que hi ha pila de mons, vaja, també en una sola cançó.

WaWW

TRES O QUATRE COSES QUE FARÉ DEMÀ

Ho confesso: sóc dels catalans desnaturalitzats que celebrarien que algun dia un futur Parlament una mica menys postfranquista fes un cop de cap i passés la festa nacional de l'onze de setembre al vint-i-tres d'abril. Demà per a mi és festa major i, diguin el que diguin els que diuen que la cosa ja no és el que era (quan ha estat el que era? Quan hi havia deu parades a la Rambla? Quan podies comprar totes les novetats que apareixien en català aquell dia? Quan va imposar la celebració un tal Primo de Rivera?), pocs dies passejo més de gust i més cofoi per aquest coi de ciutat esbadellada, esbarriada, esbelegadissa, esbraveïda, escariosa, esventrada, esverada, esvoletegadissa, esvorellada.

Demà, jo compto comprar-me una pila de diaris i seure a mirar la gent passar, anar a veure l'exposició sobre Mercè Rodoreda del Palau Robert, dinar amb gent que no han viscut mai un sant Jordi i escoltar què me'n diuen, passar per la tarda per la parada dels traductors a Rambla Catalunya entre Còrsega i Diagonal, després per compensar tanta alegria fer cap a can culer i després encara, just quan el dia sigui a punt de fer l'ànec, m'han convidat amb un grapat de col·legues a signar llibres a la tele, poca broma!

MONES I SEDA

M'han enviat aquesta imatge dient que es deu a un fotògraf de la BBC i retrata soldats xinesos al Tibet fa unes setmanes mentre els repartien roba de monjo per disfressar-s'hi i provocar aldarulls. Mentre algú no demostri que és un muntatge o un malentès, la cosa em sembla dolorosament versemblant. Els nous mitjans tan sols fan més impúdica la malvestat.

CONVENCIMENTS

Hi ha gent que jutja i gent que treballa. El que és curiós és que molta de la gent que jutja està convençuda que treballa.

CENT VUITANTA-UN

S'acosta l'Assumpte, és evident que som ja en temps de descompte... A VilaWeb Lletres les recomanacions santjordianes són cent vuitanta-una, per comptes de les més de vint-i-dos de la 22. I Rapala hi torna a ser, o sigui que ja em direu què més vull... Ah, sí, un advertiment per a lectors despistats com jo mateix: veig que El País s'avança uns dies i publica avui dissabte el suplement de Sant Jordi, que ve farcit de matèria rodorediana. De res.

DE LLIBRERIES

Com cada any dels darrers (i revisitar les edicions anteriors comença a tenir un cert interès literarioarqueològic) la gironina Llibreria 22 ens envia una llista de suggeriments per Sant Jordi, amb la diferència que aquesta vegada no s'han sabut aturar als vint-i-dos títols i que hi han introduït la divisió per gèneres (per cert, una de freda: a can llibres.cat, que fa temps que va de baixa, darrerament han decidit que la poesia ja no forma part del regne dels escollits). Trieu i remeneu..

Més de 22 suggeriments per aquest Sant Jordi 08

* NARRATIVA
Insòlit somni, insòlita veritat de Lolita Bosch
Mil cretins de Quim Monzó
Acrollam de Biel Mesquida
L’estranya de Sándor Márai
100 Contes Morals de Joan Barril
Forasters (Premi Néstor Lujàn) de Rafael Vallbona
Dues rulots de Marina Lewycka
Camisa de foc d’Anna Carreras
El Sindicat de policies jueus de Michael Chabon
Casa de trobades de Martin Amis
Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi) de Pep Coll
Només socis de Ferran Torrent
Les benignes de Jonathan Littell
No és país per a vells de Cormac McCarthy
Firmin de Sam Savage
De tot cor d’Andreu Martín
Incerta glòria de Joan Sales
Tots els contes de Mercè Rodoreda
El violí d’Auschwitz de M. Àngels Anglada
Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets
L'elegància de l’eriçó de Muriel Barbery
La lladre de llibres de Markus Zusak
L’accionista principal de Petros Màrkaris
El asombroso viaje de Pomponio Flato d’Eduardo Mendoza
Relatos de Rudyard Kipling
Saber perder de David Trueba
Vivir adrede de Mario Benedetti
Vida y destino de Vasili Grossman
Tsugumi de Banana Yoshimoto
* POESIA
Barcelona amor final de Joan Margarit
Poemes de l’alquimista Josep Palau i Fabre
Do’m d’Enric Casasses
Rapala de Jaume Subirana
* ASSAIG
El fil secret de la història de Patrícia Gabancho
La consciència que crema d’Eudald Carbonell
El setè camió d’Assumpta Montellà
La clau del regne – Girona, setges i mites – de Josep Clara
El meu ofici de Josep M. Espinàs
Memòries d’altres d’Àngel Casas
Viatge per la Costa Brava de Xavier Moret

D'altra banda, parlant de llibreries, no me'n sé estar de transcriure el missatge també santjordià que acabo de rebre de La Central: descompte ampliat, suggeriments dels lectors, llibreria nova tematitzada... Com solen saber fer, una mostra que la imaginació i l'energia sumades canvien panorames.

Aquest any hem decidit anticipar-nos una mica i obrirem el diumenge 20 d'abril. De fet, per facilitar la tria dels llibres de la diada, farem un 5% de descompte des del dia 19 fins al dia 22 d'aquest mes, a més del descompte del 10% que es fa el dia 23 d'abril. Per si voleu anar-hi rumiant, us adjuntem la llista que hem preparat amb una proposta de lectures.

També hem pensat que seria ben interessant que els lectors poguessiu dir-hi la vostra, per això hem posat a la vostra disposició una adreça de correu electrònic (lectors@lacentral.com) per si voleu fer alguna recomanació o
destacar algun llibre que considereu rellevant. Es tracta d'enviar una breu recomanació de lector a lector. Aprofitant aquestes propostes, dedicarem una espai a les llibreries amb els llibres que hagueu escollit.

Com ja és tradició, a la parada que tindrem a Rambla Catalunya (cantonada Mallorca) ens acompanyaran un grapat d'escriptors per signar els seus llibres. Disposarem també d'una altra parada a la Rambla de Canaletes (cantonada Elisabets).

A més a més, a partir de les 19h podreu gaudir d’una copa de cava a la terrassa de la llibrería del carrer Mallorca.

Aprofitem aquest correu per anunciar-vos que hem obert una nova llibreria al Museu d'Història de la Ciutat (Llibreteria) dedicada a Barcelona i a la cultura de les ciutats en general.

AIGUAFORT AL PAC

Més literatura en vídeo. Ara és a can VilaWeb, que estrenen canal amb escriptors. Aquí teniu en Biel Mesquida llegint el primer dels noranta-nou relats que conformen el seu Acrollam acabat de presentar.

EXCEPCIÓ

Noto alguna cosa estranya, excepcional, i no acabo de saber què és... Miro al meu voltant: de nou persones de diferents edats que ens esperem, m'adono que sóc l'únic que no llegeix. Vaja, aquesta sí que és nova. I trec de seguida el quadern i el llapis per, com a mínim, escriure. No fos cas.

UNITAT NACIONAL

Ostres... No sé de què em sona, això.

RELLEU DEL POEMA

El PEN Internacional ha endegat una campanya per tal de denunciar la falta de llibertat d'expressió a la Xina. La campanya, batejada "Relleu del poema", va començar el 25 de març i pren metafòricament l'itinerari de la torxa Olímpica substituint-la per un poema que viatja per tot el món i que pot ser escoltat en la llengua o llengües del país que l’acull en cada "relleu". El poema triat és aquest que reprodueixo al començament: "Juny", del poeta i periodista xinès empresonat Shi Tao, inspirat en els fets de Ti An Men.

Els centres PEN d'arreu del món han traduït i enregistrat el poema a més de seixanta llengües i, a través de la xarxa, els versos viatgen ara tot al voltant del món, d'un ordinador a un altre, d'una llengua a una altra, afegint noves traduccions amb la idea d'acabar aquest estiu a Pequin amb motiu dels Jocs Olímpics.

Shi Tao compleix una sentència de 10 anys de presó acusat de "revelar secrets d’estat a l’estranger". Va ser condemnat per un e-mail que va enviar a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo!


JUNY

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.
                                                         (traducció de Manel Ollé)

Escolteu el poema en català, enregistrat per David Figueres.
Escolteu el poema en en amazig, enregistrat per Salem Zenia.

SANT MAMET

Photo by Brigitte LaCombe


"Hi ha una llei jueva que diu que certs crims no poden ser perdonats, perquè no es poden reparar. I menciona l'assassinat i l'adulteri. Jo hi afegiria aquesta pel·lícula"... Així les gasta l'home que també ha dit que les preguntes màgiques per escriure una bona història són només tres: "Qui vol què de qui?", "Què passa si no ho aconsegueix?" i "Per què ara?". No es poden imaginar la meva alegria el dia que vaig saber que a les nostres terres Mamet fa segles que forma part del santoral (i si no que ho preguntin a les Franqueses o a la comarca de la Noguera). En moments així, un se sent més català que mai. Ara, a banda dels miracles ordinaris, Ell acaba de publicar Bambi vs. Godzilla: jo ja el tinc a la llista de compres pendents, plaents, imminents.

MIRAR I JUGAR

Rafael Masó. Retrat d'un nen jugant amb un cercle de paper, ca. 1935. AHCOAC-Demarcació de Girona. Fons Rafael Masó i Valentí
















Hem après a llegir tant, hem carregat tant de sentit paraules, gestos i imatges (sobretot les imatges) que de vegades un predicaria el pur, el més radical despullament: tornar enrere a l’inici, a la casella de sortida, al full en blanc. Si fos possible. Em miro aquesta fotografia d’un nen que jugava, per exemple, i se m’encenen tots els interpretadors simbòlics possibles. No, no, res de part, de blanc, d’edats, de triangles, d’ineluctabilitat, d’herència: al començament hi havia el joc. Fem, doncs, que hi torni a ser: al començament hi ha el joc. Aquí teniu un nen que juga. Que juga i mira, d’acord, però que juga: jugava abans que se’l miressin i tornarà a jugar (va tornar a jugar) així que el fotògraf li digui que ja està, que ja pot deixar de posar. El nen és joc, i creix jugant. Algú ha escrit: “Quan juguem, l’objectiu és guanyar, però el que és important és l’objectiu, no la victòria”. El nen jugava i la gràcia és que al retrat, que el va interrompre, continua jugant. Perquè l’important, l’objectiu, era el joc, no la mirada.

[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

MIRAR DE DISPARAR

Foto Lux (Ajuntament de Girona CRDI. Fons Foto Lux)

















Canvien els generals, les armes, els colors, els saluts. Canvien els himnes, els idiomes, les proclames. Canvien els segles, els uniformes. Canvia el nom que donarem després a cada guerra, però la guerra és sempre la mateixa: sobre un sòl comú diferents personatges assagen gestos diversos que conflueixen en una sola, simple, sòrdida bala. La bala que s’espera al carregador de la disfressa de quan érem petits i ja no vam saber créixer. La bala de broma al decorat d’una persecució, d’un rapte, d’un assalt, d’una defensa heroica, d’una revolució, d’un ajust de comptes, d’un magnicidi. És tan fàcil i tan nostre, el gest de matar. Són tan acollidors, els decorats. Mireu-vos bé aquest d’ara: canvia el fons i es manté el terra de rajols, canvia l’orientació dels braços i se’n manté el gest, canvia el protagonista... Canvia, el protagonista? No s’assembla tot molt, massa, fins a una estranya incomoditat? Sabem que el vell divide et impera romà citat per Maquiavel té un curiós paral·lel a l’altra punta del món, a la Xina de Sun Tzu (“El gran secret de reeixir en tot consisteix en l’art de saber crear divisions oportunament”), però aquí el camí sembla justament l’invers: parlar de l’enfrontament des de la simulació de la diferència. Un sol actor pot vestir diverses disfresses, cridar diferents consignes, matar en diferents direccions. Però en un món rodó els trets a la dreta o a l’esquerra van a parar al mateix lloc. I la bala sempre és la mateixa.

[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

MIRAR DE SABER

Nicolau Coma. Noi al costat d'una cadira amb una òliba (1915-1925). Arxiu Comarcal del Ripollès (Fons Nicolau Coma i Llitjós).

















És viva, l’òliba? Domesticada, doncs? Quants anys té, ell? Què els uneix? Qui es retrata aquí, de fet? Per què posar dret al costat d’un ocell a qui cedeixes el respatller de la cadira buida? Oi que s’assemblen (mireu-vos el pentinat, el nas, l’ull esquerre del noi)? O potser és que ell se’n diu (Oliva, Oliba o Xupa de malnom, i per això també el cigar)? Atrapats per l’escena, mirem de saber què comparteixen, què esperen, què miren els dos éssers retratats. Les òlibes, com Atenea, deessa de les ciències i la saviesa, hi veuen allà on els mortals no. I ell, també? Potser és un ocell de nit? Un setciències (a més d’un milhomes)? Un rapinyaire?

Mirar de saber és el gran voler.


[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

MIRAR D'AMAGAR

Autor desconegut. Grup de capellans (s. XIX). Col·lecció particular de JM Oliveras.


















Són les mans, que ens delaten. Quan se’n van cap a segons què, segons a on. Quan se n’allunyen. Quan descansen confiades o quan no paren de moure’s neguitoses, amb dits que netegen, que tamborinen, que es refreguen obsessius. Aquí les dues mans esquerres del darrere reposen (i posen) obertes, mentre que al davant una mà esquerra lliura i l’altra mà dreta rep: un petit llibre uneix els dos personatges asseguts i relliga, de fet, tota l’escena, els quatre protagonistes. Els ulls, de tota manera, diuen una altra cosa: cap dels quatre retratats no mira en la mateixa direcció, com si els haguessin retallat i enganxat venint de quatre retrats diferents. Així, la imatge final se sosté damunt d’un estrany joc combinat de recolliment i dispersió, com una història no escrita de comunió desunida.

Va ser una mà, també, que va rescatar la fotografia de l’oblit, emparedada en una casa que hom havia d’aterrar. Com havien d’haver estat unes mans les que l’havien amagada allà, les que van pastar després el guix per tapar-la, per encegar-la, per fer-la desaparèixer sense que deixés d’existir. Per què? Què podia fer que algú volgués amagar aquesta imatge? Me la torno a mirar. Qui dels quatre va ser? O no va ser cap dels quatre? M’invento una història de guerra, de la nostra guerra civil: un capellà amagat en zona republicana que té por que vinguin a buscar-lo i es vesteix de seglar i crema els hàbits i el missal i decideix amagar la foto estimada sense perdre-la, per si després la pot recuperar. És clar que llavors, per què no la va recuperar, després? Potser el van trobar, malgrat tot. O va haver de fugir i mai no va tornar a la casa on s’havia amagat. Però hi pot haver altres explicacions, més històries: si te la mires, la imatge no para de dir coses. I si l’amagador hagués fugit del seminari? Penso en el jove que rep el llibre. Tot i que llavors, per què conservar la fotografia, per què no simplement cremar-la? I si hagués estat algú que hagués volgut tenir-la sempre a la vora, a tocar del capçal del llit, per exemple, sense que se sabés? Quina mena de persona mira d’amagar una imatge? Algú que estima fora de la llei, potser?, que odia i no s’ho pot permetre en públic, que és allò que la gent no pot veure? Torno a la vella fotografia fins fa ben poc amagada, al grup que no acaba de ser grup, a l’estat comú amb mirades escampades. Són les mans que hi delaten no sabria dir-vos què. Són les mans.


[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

MIRALLS AMB MEMÒRIA

Demà al vespre s'inaugura a la Casa de Cultura de Girona l'exposició "Miralls amb memòria", una aproximació a la fotografia suposadament antiga d'uns fotògrafs suposadament locals que ha comissariat Josep M. Oliveras, capbussat de fa anys en fons públics i privats d'imatges. Avui, els mitjans gironins en donen avís a bastament (aquí, aquí i aquí). Com que mesos enrere vaig tenir la sort que em convidessin a participar en el projecte i ho vaig fer amb uns textos breus sobre alguna de les fotografies, durant els propers dies us en donaré uns quants tastos, a veure si us convenço que val molt la pena fer el viatge. De moment, la "Natura morta" de sota el títol d'ara és de Ricard Mur i Dargalló.

I ARA, VÍDEOS

En pocs dies m'arriba notícia de la posada en marxa de dos canals de vídeo centrats en la literatura catalana, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes (lletrescatalanes) i de Lletra (literaturacatalana). De moment hi ha sobretot poesia dita (Palau i Fabre, Montserrat Abelló) i alguna intervenció en esdeveniments gremials, però està clar que la doble iniciativa obre una excel·lent nova via de promoció i documentació per a les nostres lletres.

[Què n'he de dir jo, oi?, si ja hi he fet les pràctiques i tot... Parlant d'això, el meu homònim poeta avui està molt content: si aneu a Coses de Rapala entendreu per què.]

QUEDAR A LA BIBLIOTECA

A la sessió d'Anatomia 07/08, celebrada dies enrere a l’antic amfiteatre anatòmic de Barcelona, Najat El Hachmi va disculpar-se pel fet que ella, donat el preu dels llibres, era més usuària de biblioteques que no pas visitant assídua (i, doncs, compradora) a llibreries. La disculpa tenia potser sentit a la sala, on devíem ser majoria els satisfets clients del nostre llibreter habitual, però hauria estat innecessària només que sortíssim a fora al carrer: també en aquest sentit la Najat és un glop d’aire fresc, perquè representa una part palpable (tot i que poc evident) d’una realitat nova, la d'un país que canvia també amb nous consumidors de cultura dels quals no sabem gaire res encara que estan cridats a ser, tant sí com no, el públic futur per a les nostres obres. Gent que es descarrega, participa i desconfia, per entendre'ns, més que no pas compra, escolta o milita.

En un passatge de L'últim patriarca, premi Ramon Llull i probablement un dels llibres del proper Sant Jordi, El Hachmi fa que la protagonista quedi amb un noi a la biblioteca per fugir del control patern perquè sap que aquest (i un local de menjar ràpid on no van els moros) és un dels pocs llocs on son pare no l'anirà a buscar. El que en la nostra joventut eren uns equipaments paupèrrims i envellits són avui espais oberts d'igualació social en l'accés a la cultura, porta d'entrada als llibres i la literatura (són emocionants les paraules d'El Hachmi parlant del paper de Rodoreda o Espriu en la seva formació com a escriptora), lloc de relació i trobada, de treball escolar, d'activitats diverses. Podria haver passat amb un altre equipament, però ha passat amb les biblioteques: a Badalona, per exemple, han tingut l'encert d'ubicar un centre de les arts de la paraula, l'Espai Betúlia, al costat de la biblioteca de Can Casacuberta i la sinèrgia funciona.

De la mateixa forma que hi ha una Catalunya metropolitana que alguns sembla que facin l'esforç per no veure, vivim l'aparició imparable de noves formes de consum i participació culturals dignes de ser subratllades. Hi ha coses que canvien, i no sempre a pitjor.

Publicat a El Periódico (Llibres), 26-III-08