dijous, 28 de febrer del 2008

VIDRE DE L'ETERN


Em fou donat un cos —i què en puc fer?
Tan únic i tan meu, tan vertader!

El goig callat de viure i respirar,
dieu-me a qui l'he de regraciar?

En sóc el jardiner, també la flor;
a la presó del món no estic tot sol.

El vidre de l'etern vaig entelant,
el baf que em fa l'alè s'hi va escampant:

signes gravats per sempre d'un esbós;
ni desxifrar-se pot, de tan borrós.

Per bé que fugi la bavor d'aquest moment
el meu esbós s'hi quedarà, eternalment.

       Ossip Mandelstam, La pedra (1909). Traducció d'Arnau Pons

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.