MY LAI

Parlant d'aniversaris: quin valor té una mort, i com cal dividir-lo pels anys passats? Els jueus van morir anònimament a milions en mans d'un personatge de qui ara se'ns regateja el suïcidi en pantalla, mentre que la defunció d'una simple folclòrica o d'un polític arriba a col·lapsar un país; mil soldats nord-americans a l'Iraq no compten, centenars de ciutadans es maten en cotxes amb ABS cada cap de setmana i fan estadística però tampoc no tenen rostre... Avui 16 de març, en canvi, fa trenta-set anys de la massacre de My Lai: tres-cents cinquanta morts que haurien pogut ser tres-cents cinquanta morts més però que van provocar als Estats Units, ells sí (tot i que mesos després), un terrabastall prou gran per ajudar a aturar una guerra.

"Search and destroy", havia ordenat als seus homes de matinada l'oficial William Calley, i tots plegats van endur-se'n per davant un poblet vietnamita amb la gent que hi van trobar. Quan la història (la història de por, de ràbia, de bestialitat, com totes les històries d'assassinat, d'un o un milió d'assassinats) va començar a escampar-se, Calley (ningú més per sobre d'ell) va acabar essent processat en un judici famós i va ser condemnat a uns anys d'arrest, fins que va recuperar la llibertat i va passar a treballar en una joieria i a vendre assegurances. De vida.