dimarts, 6 d’abril de 2004

THE SYSTEM CALLED RECIPROCITY



Tinc poc temps i tot està tancat, encara: és massa d'hora. Entro al Nuria (els accents delicadament esborrats) a esmorzar a la barra. Demano en català i el cambrer m’ho fa repetir. Els cambrers i l’encarregat comenten la jugada parlant entre ells un castellà gangós, deixat anar. Entren dues noies joves, una d'elles molt guapa, i se m’asseuen al costat. Els tres uniformats de darrere la barra apugen el volum, amplifiquen els seus moviments. Elles dues demanen, novament en català, i el cambrer, ara sense dir res, els porta els dos cacaolats agitant-los ostensiblement en l’aire, un amb cada mà. Que subtil. Arriba un altre client, ara un home gran, i des de darrere meu demana un cafè amb llet: li fan repetir, és clar (i ho torna a dir en català). Jo escolto i somric, entretingut, imaginant-me l’escena en un altre país, cansat d’aquest entrepà dolent i ressec. Ja sé per què feia tant de temps que no entrava en aquest bar, i per què no hi tornaré.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.