dimecres, 11 de febrer de 2004

GUERRES

Quan sento el president dels Estats Units parlar de l'embolic que han organitzat a Bagdad en termes de lampista-24 hores o d'informàtic d'urgència ("Hi havia una cosa que no funcionava, hi vam anar, ho hem canviat tot i segur que d'ara endavant anirà millor, encara que de moment sembli que no"), quan veig el president d'Espanya esquivar el Congrés per no haver de sentir-se dir que abans a l'Iraq potser hi havia un dictador però que ara és a punt d'esclatar-hi una guerra civil, no puc deixar de pensar en la fotografia dels italians entrant en desfilada per la Diagonal, en la de la missa de campanya a la plaça Catalunya que ens ha costat tant d'aconseguir per al llibre de Barcelona, i evoco la conversa amb un amic escriptor (escriptor i això no obstant amic) que em contava com, aquell dia, a casa seva, amb els porticons tancats, la mare, la tieta i l'àvia s'abraçaven davant de l'aparell de ràdio, emocionades pel final de la guerra, però ell, criatura, en qui es va fixar va ser en l'avi, assegut en silenci al gronxador, que plorava... "Era d'Estat Català. Des de llavors jo sóc republicà", m'explicava, abaixant la veu. L'onze de febrer de 1939 tot Catalunya va ser ja en mans de l'exèrcit del general Franco. I van dir que la guerra s'havia acabat.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió