ALS TRIBUNALS (DE TESI)

Qui parla escoltant-se, per quadrar i fer lluir el seu discurs. Qui divaga sense rumb ni remei, mirant de tant en tant de cua d'ull el rellotge fins que arriba per fi al port dels vint minuts. Qui fa en canvi un discurs brillant que t'hauria agradat enregistrar, o que l'escrigui per tornar-hi amb calma. Qui no gosa acabar de plantejar els problemes del treball, i no fent-ho gaire, o de ple, acaba llançant una ombra de dubte general sobre tota la tesi. Qui es posa per primera vegada en sa vida una americana, i així li queda. Qui va fent preguntes i responent-les, plantejant pegues i exculpant-les, i al final estalvia al doctorand la rèplica. Qui diu que es va apuntar les cites o les pegues en un paperet i, ves, ara no el troba, i mentre parla busca i busca. Qui sembla haver oblidat que la tesi ja està escrita, i les seves idees sobre per on hauria hagut d'anar són a hores d'ara com a mínim accessòries. Qui somriu, entendrit, mirant el doctorand, o la doctoranda. Qui somriu, distant, mirant la base del micròfon. Qui no somriu ni quan el públic aplaudeix.