divendres, 18 de juliol de 2008

LA MEVA ÉS MÉS GROSSA

“Unes noies són més grosses que les altres”, cantava el meu grup dels vuitanta (“i les mares d’algunes més grosses que les de les altres”, reblaven). Ara torno de viatge del país dels Smiths en una companyia que només sap parlar anglès (i ens posa com a gentilesa una cinta en castellà donat que arribem a Barcelona), passo el control de passaports amb el meu document no imprès en la meva llengua (i sí en en portuguès, italià i grec, segurament com a llengües comunes europees), agafo un taxi on el taxista exerceix el seu dret individual escoltant una emissora amb seu a Madrid que parla en la llengua de Federico que no abaixarà quan vegi que trec el mòbil per trucar, quedo per anar al cinema amb uns amics a veure una pel·lícula que fa temps que esperem i que només podrem veure en versió original anglesa o doblada a la llengua de Buñuel i, després de sopar (en un restaurant que no tenia la carta en la meva llengua però que sí considera útil traduir els noms japonesos dels plats a la llengua de Simone Ortega, però fa temps vam decidir alçar el peu del pedal militant i no diem res), m’apunto al quadern el títol del llibre impagable de Robert Abbott que acaba de publicar només en castellà la col·lecció que dirigeix un amic que parla i escriu la llengua de Llull en una magnífica editorial bilingüe barcelonina.

Explico tot això, i els prego que em disculpin les anècdotes, perquè l’endemà, en obrir el suplement endarrerit d’aquest diari, hi trobo just aquí on ara vostès em llegeixen la raonable proposta d’Enrique De Hériz en el sentit que reparem junts la teulada de l’edifici comú de la llengua, i una vegada més em pregunto per què l’edifici i no els edificis: fins al dia que no s’entengui que els espanyols (tots els espanyols) tenim en comú l’edifici del castellà de la mateixa forma que compartim les cases més petites de l’asturià, el basc, el català i el gallec (tots els espanyols), que som rics, sí, però en diversitat (i, doncs, en complexitat), fins aquest dia per comptes d’esventar manifestos valdrà més que entonem amb els Smiths el final de la cançó: “Envia’m el coixí, aquell en què somies”.

Publicat a iLlibres/El Periódico, 16-VII-08

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió