UNA VEU MENOR I LA TEORIA DE LA RECEPCIÓ

La Bet canta, desafinant (sense ni arribar a entonar, de fet), una cançó irreconeixible. I jo me l'escolto d'amagat amb un somriure als llavis, esperant que la veu no s'acabi com espero que no s'acabin les cançons de la Diana Krall o de l'Eddi Reader (Do you remember when we used to go up to kiteflyer's hill?). No es tracta tant, doncs, del resultat com d'una suma de circumstàncies concurrents: qui diu o fa, qui escolta o veu, què els lliga, què n'esperem cadascú. No es tracta tant del què com del per què, el per a què, l'on, el per a qui. Diguin el que diguin els neoidealistes.

you sent a pretty postcard
from a far and lonely sea
a dancer and a mandolin
they looked like you and me

VELOCITAT



Potser és tan fàcil com demanar per a qualsevol altre la mateixa velocitat i facilitat en el tràmit dels papers que hagin tingut aquesta caterva de saltador(e)s, corredor(e)s o nedador(e)s espanyolíssim(e)s i amb pell de color cubà, nigerià o ucraïnès.

NOVETATS

Un cotxe nou, o un ordinador nou, o una peça de roba nova, o l'agenda de l'any que comença, o estrenar un quadern o un bolígraf o un retolador de la marca preferida, o obrir un llibre que intuïm que ens agradarà, o seure per primera vegada en un local que ens han recomanat: la fascinació un xic pueril, extasiada, per la novetat, el joc entre els dits amb la sorpresa, amb l'espera de l'inesperat...

DEDICATÒRIA

Tu, a qui no he pogut salvar,
Escolta'm.



Ha mort Czeslaw Milosz, un dels més grans.

Xavier Farré n'està traduint la poesia al català (no us perdeu l'olfacte necrològic de Carles Miró, al seu post del 17 d'agost), gràcies a un ajut dels Premis Literaris de Tarragona (uns que ho fan bé, en un sector cada cop més entristidor), i suposo que és també ell (malgrat la variació ortogràfica) qui va escriure aquestes interessants notes sobre la poesia polonesa contemporània...

[Aquí podeu llegir en anglès la conferència de Milosz en rebre el premi Nobel de literatura, el 8 de desembre de 1980, i escoltar-lo llegint l'inici del seu parlament.]

en.red.ando

Una tarda que passo per Barcelona i que els dits suats se me'n van al teclat i el ratolí, m'assabento pel blog de Vicent Partal que plega veles en.red.ando. Luis Ángel Fernández Hermana és com el cosí gran o l'oncle savi o el padrí digital de molts de nosaltres... Lloança i homenatge!

BUSH PROU VAL UN PARÈNTESI

Gràcies al Manel Ollé, un d'aquests bons crítics literaris que hi ha qui s'entossudeix a dir que no existeixen, he descobert el bloc del president Bush i la gran responsabilitat que comporta, i malgrat la vacança no em sé estar de compartir-ho amb vosaltres...

(Ho sento pels maqueros, que sempre havíem donat per suposat que la poma mossegada imprimia un cert caràcter, que seleccionava els usuaris.)

BON VENT, CORSARIS

Benvolguts corsaris catalans: ara que fins i tot al Discovery Channel sostenen que el descobridor d'Amèrica era de per aquí i feia la viu-viu per no acabar rebent, potser no és mal moment per hissar la vela i descansar unes setmanes de lletres i notícies, a l'espera del nou curs, que segur que ens mantindrà prou entretinguts. No us parlo, doncs, de Neruda, sobre qui volia escriure un darrer post, però a canvi us deixo amb un dels seus poemes més recordats, que molts anys després em sembla que encara explica per què l'evoquem...

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

  Pablo Neruda