CORPUS

La festa del Cos de Déu fou una inspiració del Papa Urbà IV, instigat sens dubte pel carès amenaçador que anaven adquirint en la cristiandat els ritus adreçats a antigues divinitats d'aparença zoològica. El Papa va proclamar la festa el 1262, però la seva decisió topà amb certes reticències. És possible que alguns estaments eclesiàstics consideressin perillosa una festa que, a part l'exaltació de l'hòstia consagrada, preveia l'exhibició pública --per molt subsidiària i arrossegada que fos-- d'uns personatges la presència dels quals l'Església havia perseguit amb càstigs i amenaces, altrament inútils.

No és estrany, doncs, que passés prop de mig segle fins que el 1311 el Concili de Viena del Delfinat donés llum verda a la celebració del Corpus. A partir d'aquí la festa s'expandeix i no triga a convertir-se en una de les fites importants del calendari litúrgic del Catolicisme. A Catalunya el Corpus el trobem documentat a Vic el 1330, i a Bagà, prop de Berga, el 1333. La localització de Bagà és important perquè a Berga el Corpus quallarà en una de les festes culturals més antigues, la Patum, estructurada a partir d'elements que en reorganitzar-se, a mitjan segle XIV, tenen ja una existència venerable.
(...)
¿D'on van sortir els ramats de bèsties que a mitjan segle XIV s'incorporen a les processons del Corpus, que cuiten a fer genuflexions i reverències a la representació del Déu Veritable? No podem pas creure que apareguessin per generació espontània. Aquests animals ja existien, encara que durant segles s'haguessin vist obligats a portar una vida claustral, a sostenir una existència clandestina, i sovint la ira dels eclesiàstics els hagués atribuït fosques relacions amb el dimoni.

Ara, al segle XIV, s'arrengleren manyacs i submisos. Assagen passos de dansa que els qui prenen part a les processons i els qui se les miren saben identificar. Tanmateix, a mesura que els anys transcorren, a aquest bestiari primitiu que apareix de manera misteriosa i sobtada se n'hi afegeix un altre procedent de la més acreditada zoologia cristiana. En alguns casos la distinció és fàcil de fer, en d'altres les influències es mesclen i la paternitat iconogràfica resulta més confusa.

                                   Xavier Fàbregas, Les arrels llegendàries de Catalunya (1987)