A CASA AMB MARAGALL

La Biblioteca de Catalunya fa una molt bona tasca de conservació però també de difusió del patrimoni i la memòria de Joan Maragall, el domicili familiar del qual al carrer Alfons XII de Barcelona forma part, de fet, dels equipaments de la Biblioteca. A la casa-torre de Sant Gervasi s'hi pot veure des de fa uns mesos un espectacle curiós i original: "Maragall a casa", amb guió de Josep M. Jaumà i direcció de Dolors Vilarasau, en què el poeta ens explica les seves idees i una mica de la seva vida instal·lat en el sentit literal del terme al menjador de casa. Les sessions són els dilluns (avui no, però) a les 8h del vespre. De tota manera mireu-vos-ho abans aquí i reserveu si podeu, perquè el calendari és una mica embolicat i l'aforament (per raons òbvies), limitat.

IN A WORD

Tots en diem poesia, però de fet parlem de coses diferents.

BEINES I ESPASES

Ja no anirem més a voltar... En la veu de Spokenverse, un poema breu de Lord Byron (tret d'una carta a un amic) convertit més tard en cançó relativament popular que han interpretat Richard Dyer-Bennet, Joan Baez, Leonard Cohen amb Sharon Robinson (disculpes pel muntatge) i d'altres menys coneguts com Kris Delmhorst o la Nicola en un pub com a cançó tradicional irlandesa.

Al bloc Amb vetusta gonella han aplegat diverses traduccions del poema original, inclosa la de Marià Manent.

ENCREUAMENTS

Avui volia parlar-vos d'altres coses, però només d'engegar l'ordinador m'arriba una excel·lent notícia que em sembla que demana prioritat: l'Anna Garcia Garay va obtenir ahir l'onzè premi de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (un any, ja ha passat!), amb el llibre Els mots encreuats.

I justament avui en fa quaranta que va decidir anar-se'n Gabriel Ferrater.











MÉS
Oriol Ponsatí-Morlà, "G.F. In memoriam" (Avui, 27-IV-12)
David Figueres, "40 anys sense Gabriel Ferrater" (d'ell hauríeu de llegir també "Tots tres, si tu ens ajudes", que em temo que a l'Ajuntament de Reus el devia passar per alt)

I si no les coneixeu us recomano dues esplèndides perles digitals ferraterianes: Metrònom Ferrater, el bloc bastit al voltant (i per escreix) del documental homònim, i Un fres de móres negres, veritable enciclopèdia d'informació ferrateriana en construcció i ampliació permanent.

DUES NOVEL·LES ÚNIQUES

"Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, 'a un cop de puny al ventre'. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit.[...] És realment molt trist que Incerta glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època."

 Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales del 6 de gener de 1963

ROSES, ENCARA

12

Res no roman.

Encara no fa un any que els camions ompliren de terra la plaça i només uns mesos que els jardiners plantaren tipuanes, bellaombres, clívies i rosers.

Avui ja s'ha obert entre els passos àgils de les adolescents, el parlar pacífic dels veïns i el vi que baixa, abundant, per les goles dels borratxos,

                   el vermell del roser.

                                                                                  (Plaça Lesseps)

   Francesc Prat, Escarabeu (Jardins de Samarcanda/Cafè Central, 2012)

TENIM UN PLA

Després de la Diada d'ahir sembla que torni a sortir el sol pel sector editorial. Que bé. No sé si per celebrar-ho, vaig sentir-hi comentar així com de passada que el pla de lectura (perdó, el Pla Nacional de Lectura 2012-2016 "Impuls de la lectura: 100% lectors") de la Generalitat de Catalunya té de moment una dotació pressupostària de zero euros.

Ho trobo una aposta agosarada (amb el risc que no la comprengui algun gestor poc modern) per tal de sumar-se a l'essència del que és la nova societat digital, basada en la combinació pura d'uns i zeros: 100% lectors, 0€, 1 puntàs.

RAONS PER NO ENTRAR A L'HOTEL REGINA

L'antòleg havia estat convidat a la foto oficial del dia, la que demà reproduirà un mitjà de pes i sembla que fa com si diguéssim la llista dels que hi eren i els que no, dels que compten i els que no tant. L'antòleg és agraït i a més, dedicant-se com es dedica a l'assumpte del vers, gairebé es va emocionar de ser-hi convidat i d'entendre que aquesta vegada té unes editores que creuen en el seu llibre. Però ha arribat al lloc i els bons amics eren a fora, i a mesura que entraves (bé, que intentaves entrar) a la sala el percentatge d'escriptors i d'oxigen disminuïa i augmentava la sensació de metro (metro guai, això sí) en hora punta. L'antòleg s'ha fet enrere, ha tornat a fora a xerrar amb gent amb qui li venia de gust xerrar el dia de la festa major del gremi. Llavors han arribat el Conseller i el director de l'ICECexICIC i la meitat dels que eren a fora han intentat encara entrar amb ells (la foto és de la vorera després d'això, tot el que s'hi veu és el que sobreeixia) però entre els que volien sortir d'una vegada a la foto i els que volien sortir d'una vegada de la sala s'ha creat un remolí com els del riu vora la riba quan hi ha una recolzada, i tot el peix editorial surava mansament com fascinat per la intensitat del moment. Llavors l'antòleg ha donat les gràcies a la cap de premsa, ha dedicat una antologia a una lectora de veritat, ha saludat un competidor, ha travessat el carrer i s'ha allunyat del lloc dels fets amb un punt d'alleujament. De fet, demà ningú que no llegeixi aquest bloc no sabrà que hi havia de ser i hi ha anat però al final no hi era perquè no ha volgut sucar-se.

DMVSC

Jo signo el que puc, tu signes bastant, eh?, i ell o ella, ostres, ells sí que signen sense parar... Amb una mica de sort (i amb novetat editorial al carrer, és clar), el 23 d'abril és el DMVSC, el Dia Mundial del Verb Signar Conjugat. Si algú té ganes de venir a donar conversa a un antòleg tal vegada desvagat i de pas endur-se'n les 23 roses de Sant Jordi rubricades pel culpable del llibret (el prologuista sembla que no podrà venir), dilluns de quatre a cinc de la tarda el trobareu a la parada de la llibreria La Central (a la Rambla de Catalunya a l'alçada de Mallorca), i de set a vuit a la de la llibreria Proa Espais (davant de Rambla Catalunya 102, entre Provença i Rosselló). I aquell mateix dia podreu veure un reportatge sobre el llibre a Barcelona Televisió, i ahir en vau poder llegir una àmplia tria de versos a les pàgines especials del diari Ara, i etcètera. Busqueu una faixa rosa que diu 2a EDICIÓ. És allà.

DE NITS

No tothom sap que "Because the night", aquest esplèndid cant al gaudi sota els llençols, és coescrita per Bruce Springsteen i Patti Smith. I tot i que la versió dels 10000 Maniacs també estava molt bé, l'energia que transmeten els dos autors en interpretar-la cadascun a la seva manera és senzilla i extraordinària.

Lyrics | Patti Smith lyrics - Because The Night lyrics

DEMPEUS

"Algunos exploradores africanos cuentan haber visto, en las selvas, elefantes que permanecen en pie después de muertos, sostenidos por el enorme peso de su mole: la monarquía española es uno de esos elefantes.»

Julián Besteiro, abril de 1931. Citat pel professor Jaume Claret a "Monarquia? República? Elefants!", al recentment inaugurat bloc Humanitats de la UOC.

MÉS
Vicent Sanz, "La memòria dels elefants" (Ilercavònia)

ELS LLIBRES NI-NI

Hi ha tres visites bàsiques que haurien de formar part dels cursos per ser escriptor: al dipòsit d’una gran biblioteca, al magatzem d’un distribuïdor i al mercat barceloní de sant Antoni un diumenge de matí. Com va escriure Jorge Manrique, “allí van los señoríos derechos a se acabar e consumir”: allà és on dormen bona part dels egos per no res i també molt d’orgull literari justificat, les glòries i les il·lusions de tants llibres “imprescindibles”, “inoblidables” i “apassionants”.

El menú de Sant Jordi ve cada any farcit de llibres que es van picant cops de colze per ser al mig de la taula de novetats, i les pàgines i els minuts de diaris i noticiaris són plens de promeses de títols sempre nous i sempre diferents, però tant de soroll i tanta coloraina a mesura que s’acosta la gran cita de l’any editorial arriba un punt que comencen a embafar... Què s’hi pot fer? Un servidor proposa aquest any un modest canvi de dieta. Per comptes del fast-food, l’slow-food; per comptes del best-seller, el long-seller. Tot és tan fàcil com, dilluns vinent (o encara millor uns dies abans), en entrar a a llibreria (o al portal on compreu o descarregueu els llibres), per comptes d’aturar-vos al primer taulell, a la primera pantalla, fer unes passes més i anar als prestatges del fons, fer-hi treballar una mica el dit: deixar que el vostre índex llisqui pels lloms, buscar noms que no us sonin o bé títols de fa temps pendents. Es tracta simplement d’optar per llibres ni-ni: títols que ni ha escrit cap famós ni són novetats estrictes. Els llibres ni-ni.

Que ho veieu difícil? No ho és gens. Us en recomano quatre que tinc ara mateix aquí al davant al prestatge només alçant els ulls... Si per exemple us agrada viatjar, La marca de l’aigua, de Joseph Brodsky (a Viena Edicions). Si us fan gràcia els llibres d’aprenentatge, La vella escola, de Tobias Wolff (a RBA-La Magrana). Si us interessa la filosofia, Saviesa grega arcaica o bé El pensament presocràtic. Fragments i testimonis (dos volums cosins germans, editats en català per Adesiara i Ela geminada). Tots són ni-ni: ni nous ni de famós. Costen més de veure, però acaben fent molt més camí.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-IV-12
Versión en castellano


MÉS
Enric Gomà, "Els compradors implacables" (Ara, 18-IV-12)
Sani Girona, "Sant Jordi 2012. Literatura de proximitat" (Baudelairianismes)

POR TANTOS

De vegades desconcerten, aquests liberals celtibèrics. Crítics reconcentrats del nacionalisme petit i tan tranquil·lament i obertament nacionalistes ells. Ahir vam veure la presidenta Fernández de Kirchner expropiar la part espanyola d'YPF i deixar indemne el percentatge nord-americà per interessos de l'Argentina (que deu tenir la glàndula de l'interès només en un continent), llavors vam sentir el president Rajoy dir que "Allí donde haya una empresa española, allí estará el Gobierno defendiendo como propios sus intereses" com si les empreses multinacionals tinguessin pàtria i els diners dels països els haguessin de fer el passadís, i llavors encara un seu ministre enfilant un encadenat de por tanto dalt del núvol del propios de Rajoy (empresa amb seu madrilenya por tanto espanyola por tanto el govern por tanto etcètera) d'aquells que poden acabar iniciant una guerra sense despentinar-se. Sort que avui hem sabut que el reglament lingüístic de l'Ajuntament de Barcelona ha quedat en suspens a instàncies del PP encara que ningú no l'hagi denunciat i que per tant el català deixa de tenir tracte preferent a la ciutat i de discriminar el pobre castellà, en un clar exemple ara sí d'amor a la llibertat no pueblerino ni patotero. Por tanto, un poco liberals sí que són.

MÉS
Juan Cruz, "Argentinos"
Forges avui a El País

INDESINENTER

Que a l'hora que piquin estiguem pescant.

SÍLVIA

Diu que ahir va estar tan bé, al Liceu. I per fi té disc (primer disc) propi a les botigues, acabat d'estrenar.





MÉS CANÇONS SEVES
"Debí llorar" (amb el Javier Colina Trio)
"Menuda", de Joan-Manuel Serrat, amb els Immigrasons
"Vestida de nit" (una havanera composta per son pare)
"Veinte años" (un dels meus boleros favorits, de María Teresa Vera, que ara aprenc que originalment era una havanera)
"Corrandes d'exili" (versió molt personal del tema de Llach amb lletra de Pere Quart. Com es diu als comentaris, també n'hi ha versions d'Ovidi Montllor i Pomada. El poema recrea el pas de la frontera el gener de 1939 per part dels escriptors vinculats a la Institució de les Lletres Catalanes. Ja n'heu anat a veure l'exposició al Palau Moja?)

QUIN VA SER?

¿Els fills del capità Grant, Harry Potter i la pedra filosofal, Mirall trencat, Els pilars de la terra, Contes per telèfon, La història interminable, Sinuhé l'egipci, Les aventures d'en Perot Marrasquí, La Ilíada, El món segons Garp, Mujercitas, Els cinc van de càmping, El zoo d'en Pitus, El petit príncep...?

Al Què llegeixes? han posat en marxa la campanya "Recordes quin llibre et va fer lector?", que de moment serveix ja per poder entrar a tafanejar una interessant llista amb desenes de títols i raons.

MOBILITATS

Aquest lent, lleu, mut balanceig hipnòtic de la part alta de les tofes dels pollancres a prop del riu, amb l'airet. Per això en diem també trèmols. Tots alhora i cadascun a la seva. No paren quiets i no van enlloc. Aprendre a moure's així, sense descans i sense pressa.

ROSES GIRONINES

AIXÍ EN LA PESCA

El que s'ha d'aprendre, és a dir el que es pot ensenyar, és cosa d'unes quantes hores. El que s'ha de saber, llavors, ve amb els anys.

PA, PEIX I ROSES

Jordi Galves acaba de publicar al seu bloc, Un dia en les carreres, una ressenya d'Una pedra sura ("Subirana, pa i peix") tan generosa que gairebé m'estimo més enllaçar-la i prou, no fos cas que sembli que no tinc àvia (ara que hi penso, fa anys que no en tinc).

I l'assumpte coincideix amb una entrada també munificient del Ramon Bassas parlant de les 23 roses per Sant Jordi acabades d'aparèixer (i de reeditar!) a Ara Llibres. I encara amb una altra ressenya de Miquel Rayó al "Bellver" del Diario de Mallorca (malauradament no enllaçable) sobre el Jardí de versos d'un nen de Stevenson: "Un gronxador, el llit convertit en vaixell, les rues dels llençols en ones de l'oceà..."

Vull dir que amb tants motius per anar a prendre l'aire a veure si se'm desinfla el jo i amb l'agenda a la mà, espero que em sabreu disculpar uns dies de pausa de novetats aquí al F l u x.

BLAUA

AZUL
                pimas, América del Norte

Agua azul, agua azul,
entré en el agua azul.

Entré en el agua azul,
salí azul, todo azul,
azul en el azul.

   Raíz de fresno infeliz. Una antología de poesía primitiva
   Edición de Martín López-Vega (CEDMA, 2009)

LOVECRAFT I PROVIDENCE

Acaba d'aparèixer, al número d'abril de la revista L'Avenç, "Amb H.P. Lovecraft a Prospect Terrace", que inicia una sèrie bimensual sobre escriptors i els seus espais titulada "El lloc i l'ombra". La cosa comença així:

I.

Sec a Prospect Terrace, el petit parc urbà on diu que als darrers temps venia sovint a passejar i a llegir Howard Phillips Lovecraft, que llavors vivia aquí a prop. Lovecraft havia nascut al si d’una família benestant l’any 1890 en aquesta ciutat de Providence, avui capital de l’estat de Rhode Island, a Nova Anglaterra, i hi va viure fins a principis dels anys vint del segle passat. Després hi va tornar l’any 1927, de Brooklyn i d’una breu experiència matrimonial fallida amb una aspirant a escriptora i barretaire set anys més gran que ell desdenyada per les ties de Lovecraft (llavors ja orfe) no se sap si per jueva o perquè es dedicava al comerç. I ja no se n’havia de moure gaire més: a Providence, i més concretament al barri antic aturonat de College Hill, va escriure la part essencial d’una obra avui considerada clàssica dins de la literatura fantàstica o de l’horror i aquí morí, en la penúria, el març de 1937, mentre els exèrcits de Franco atacaven el nord d’Espanya i Pius XI escrivia als bisbes alemanys la carta Mit brennender Sorge [Amb gran preocupació]. Lovecraft era d’aquí i d’alguna estranya manera era també això d’aquí (en una carta a un amic va deixar escrita una frase que després ha fet fortuna: “I am Providence”). Des d’aquest parc i aquest turó va imaginar tots els seus altres móns: les ciutats ciclòpies, els déus prehumans, malediccions atàviques i ritus salvatges, llibres prohibits, criatures invisibles i poderoses que esperen de fa segles l’hora del seu retorn... Altres móns, doncs, i aquest món: perquè serà a College Hill (i més concretament a una casa a la cantonada del carrer on l’autor va viure vint anys) a on retorni el protagonista de “The case of Charles Dexter Ward”; és en un pis de College Street on s’instal·la el Robert Blake de “The Haunter of the dark”, i les cases de fusta i els carrers costeruts de la part antiga de la ciutat fundada per Roger Williams el 1636 (una de les més antigues dels Estats Units) apareixen a bona part de la seva obra i a hores d’ara (millor si és cap al vespre, millor encara si plou o venteja) ens la suggereixen amb una inquietant eficàcia. (...)

I DOS OUS FERRATS

Fem lleis d'urbanisme i protegim el medi ambient i parlem de qualitat i d'excel·lència i promovem la nostra diferència per a això? En aquest cas, francament, no tinc cap ganes de guanyar. Potser per una vegada (i perquè serveixi de precedent) toca que hi pensem amb perspectiva, i que mirem de reflexionar sobre els avantatges estratègics de perdre segons quines curses. De pensar més enllà de les properes eleccions, o d'aquesta crisi d'ara mateix.









MÉS
Jordi Borja, "Eurovegas, un espectáculo provinciano" (El País, 21-III-12)