ELOGI DE LA BIBLIOTECA LOCAL

Robert Saladrigas em va explicar un dia que Victoria de los Ángeles deia sobre Catalunya que el nostre és el país del "no n'hi ha per tant", però referit no a les coses dolentes que ens passen (per aquí encara en podríem estar agraïts) sinó sempre i només a les bones, al talent dels altres i a allò que funciona.

Ahir vaig anar amb les meves filles a la biblioteca pública del poble del costat, i en mitja hora mal comptada hi van trobar un grapat de llibres per substituir els que ja s'havien empassat i jo també en vaig sortir sense voler amb un parell de coses que no buscava. Al local hi havia aquí i allà prou gent de totes les edats consultant tranquil·lament enciclopèdies i guies, llegint revistes, fullejant llibres, navegant per internet, hi havia un plafó amb informació del poble i de la comarca i una bona selecció de les darreres novetats literàries i una bibliotecària discreta i eficaç que ens va fer sentir tan a gust, tan en un servei nostre i que, ves, funcionava, que després al cotxe encara somrèiem tots tres. Ja sé que no descobreixo cap secret, però de tant en tant ve de gust deixar-ho escrit: amb un deix d'eficàcia domèstica no gens aparatosa (i no especialment costosa), la xarxa de biblioteques de la província de Barcelona dibuixa un espai possible del que podríem fer que fos el país. I amb això sol, ja n'hi ha per a molt.

DOS DE SÒRIA

El barceloní estima la ciutat com una cosa pròpia i l'alarma la inquietant possibilitat del seu declivi. Per a conjurar-lo, interpreta la idea que s'ha fet de la gran ciutat vertiginosa del segle XXI, n'estrafà els gestos: la urgència, la celeritat, la crispació, i en imitar-los els caricaturitza, en fa molts grans de massa. Com la majoria de les representacions fetes per amateurs, aquesta actuació no és convincent perquè és exagerada. Per la mateixa raó sabem que la provoca un desig sincer i poderós. De fet, la seua notorietat, no sé si involuntària, la fa més estimable. El foraster que passeja per Barcelona assisteix a una gran representació col·lectiva, un ritual ciutadà practicat cada dia per a persuadir-se entre tots que Barcelona és encara la gran ciutat dels seus somnis, quan el que demostren és que ells són uns grans ciutadans somniant desperts.

Com un discret diapasó, les pàgines de Cartes de prop van de les tardors, els museus o els escriptors de Barcelona als de València i viceversa, de les maneres socials, la política cultural o els usos lingüístics de València als de Barcelona i viceversa amb una cadència elegant, irònica, implacable. Per als que ens interessa la capital catalana i el que sobre ella s'escriu, poques mirades tan originals als darrers anys com la d'Enric Sòria a les seves cròniques per a l'edició valenciana d'El País. Però per una d'aquestes opaques bromes entre els països que compartim la llengua de Llull (la darrera: que per veure TV3 a Gandia hagis de tenir l'aparellet de tdt), als quioscos de l'Eixample no pots trobar els dijous els articles de Sòria, de la mateixa manera que al peu del Micalet es perden les "Composicions de lloc" de Narcís Comadira. En fi, així encara té més gràcia aquest esplèndid Cartes de prop en què l'Editorial Moll ha aplegat, amb pròleg de Javier Cercas, un centenar de les cròniques sorianes dels darrers anys. Jo fa uns dies que ho combino --avantatges del fragmentarisme-- amb un altre volum extens, dens i altament recomanable del mateix autor que era de fa massa mesos al prestatge dels deures pendents: La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997. I hi subratllo coses com ara:

La poesia s'ha d'esforçar a ser clara i precisa --molt més que cap altre art del llenguatge-- justament perquè allò de què parla no ho és gens. [8-IX-1995]

PINS, CEDRES

Seixanta-sis vegades han vist ja
els meus ulls la tardor mudar-ho tot.
He parlat prou de la llum de la lluna,
no m'ho torneu a demanar.
Seguiu només la veu dels pins i els cedres
quan no els remou el vent.

             Ryo-Nen (n. 1779), monja budista, mestra de zen

PODER

Allen Ginsberg no és la mena d'artista que m'exalta (condemneu-me a l'infern: també em passa amb els Rolling, i ja de molt abans d'aquesta pantomima d'ara amb salts de cocoter i fiascogires geriàtriques), però en llegeixo en l'apunt d'abans d'ahir al bloc d'Oriol Izquierdo (molt recomanable també a l'estiu) una idea solar que incorporo a la llista de millors explicacions de l'inexplicable: la poesia són paraules amb poder. La frase sencera (a càmera a Martin Scorsese parlant de Bob Dylan, aquest sí fascinant) diu: "La poesia són paraules amb poder que et posen els pèls de punta, que reconeixes a l’instant com una forma de veritat subjectiva que té una realitat objectiva".

Paraules amb poder, amb capacitat de. Per entre tanta paraula inevitablement immediata, vana, útil, buida, habitual, redundant, gratuïta. Logos.

, ESCRIPTOR

Escriptor, escriptor, escriptor... Sembla mentida, la facilitat amb què la gent (i quina gent) signa articles a la premsa anomenant-se escriptor. Deu haver-hi poques professions amb tants professionals a una distància tan gran de dir-se'n a ser-ne.

VERSIONS I REVERSIONS

Mesos enrere, quan amb Pauline Ernest vam publicar la traducció de Llum elèctrica, el que llavors era el darrer llibre de poemes de Seamus Heaney (n'acaba d'aparèixer District and Circle), un bon traductor i poeta doblat de ressenyador va retreure'ns a les pàgines del "Quadern" d'El País que les nostres versions catalanes no tinguessin vocació poètica, que no hi respectéssim prou el ritme i (quan n'hi havia) la rima dels poemes en anglès. Vint anys enrere, jo hauria signat una cosa semblant. Ara ja no.

Tret d'estranyíssimes excepcions en què la proximitat de les llengües i el geni del traductor ho permeten, són poc més que una quimera les versions poètiques que pretenen combinar a un nivell màxim per una banda el manteniment o traslació de la forma mètrica (accents, síl·labes, rima) i per l'altra, alhora, la fidelitat a les paraules i el que evoquen (dir en català tant com sigui possible del que es diu en l’original, afegint-hi el mínim del que no s'hi diu). Sí, ja sé que hi ha Marià Manent (poseu-lo, quan no se’n va d’excursió, al rengle de les excepcions abans esmentades). Però una peça de referència com el Baudelaire de Benguerel, per exemple, em sembla que mostra que sovint la preocupació per la mètrica i la rima en català acaben desvirtuant la suposada traducció, posada al costat de l’original. Perquè mentre es mantingui la versió original a pàgina esquerra (cosa que hauria de ser obligada), el traductor pot baixar un graó d’humilitat, pot esperar que el lector comenci per l'original (o que hi vagi a parar de seguida) i jo diria que ja farà prou si versiona tan bé com sap el que hi ha a la mà de la subtilesa (no només les paraules, és clar: els jocs, els dobles sentits, les referències), deixant en segona opció accents i rimes. Ara bé, tot plegat potser tampoc no té gaire importància: qui sap si d'aquí a vint anys més no hauré tornat a canviar de criteri...

Aquests dies, passo les hores traduint la poesia de Berta Piñán i, de tant en tant, obro una carpeta gastada on tinc els poemes del que vull que sigui el meu proper llibre de versos. Quan hi vaig arribar, el poema inicial del tercer llibre de l’asturiana, Temporada de pesca, de seguida va cridar-me l'atenció. Aquesta n'és la versió literal més afinada que he aconseguit fins ara:

ART POÈTICA

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte amido
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així compleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma.

Però com que el gran luxe de l'estiu són les hores per endavant, a base d'apuntar amb llapis variants lèxiques i algun dubte gramatical a la versió primera, aquí a sobre de la fusta de la taula va anar prenent cos un segon poema cosí germà de l'anterior però també, cada vegada més, del que jo escric, dels que hi ha a la carpeta vella només un pam més enllà. I amb un parell de llibertats i d'afegits, de cop, el poema m’anava d'allò més bé per incloure'l entre els meus: l'estiro, me l'emprovo i és com si sempre l’hagués tingut a l’armari. Cosa que tampoc no és tan estranya, tenint en compte que sóc jo que he volgut traduir Piñán, i qui li he proposat la tria de poemes. La versió primera, fidel, literal, duu a través de la complicitat al joc del retoc i a l'apropiació. És un exercici que vaig llegir per primera vegada a L'edat d'or de Francesc Parcerisas però que després he anat retrobant en molts poetes que m'agraden: la versió lliure, en què el traductor passa (aquí sí) a intervenir enllà de l'original i a convertir-se per tant en copropietari. Versions enteses com una mena de reversió: hi evoquem un estat previ al poema en què autor i traductor haurien pogut coincidir, amb la qual cosa la nova versió té quelcom d’homenatge, és clar, però alhora de retorn a un altre possible antic propietari que fins que va llegir el poema no va adonar-se que ell o ella també l'hauria pogut escriure, amb variants. I ara sóc aquí, de moment:

ART POÈTICA
(Versió lliure de Berta Piñán)

Traço al paper els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l’aigua, a la paraula.

Louis-Jean-François Lagrenee, 1774

PRECISIONS

SAN ANTOLÍN DE BEÓN

Quina estranya, absurda matèria, la poesia:
desvela amb precisió les tenebres de l'ànima
i no arriba a parlar del color exacte
que el mar deixa aquesta tarda als teus ulls.

                  Berta Piñán (traducció de JS)

LLIBERT(AT)

"Per a mi, Catalunya és un sentiment i un nou espai de somni i creativitat."

Llibert Tarragó, responsable de Tinta Blava, en una entrevista a El Periódico.