CIUTADANS O SÚBDITS

Al suplement del diari Ara Antoni Bassas entrevista Thomas S. Harrington, professor d'estudis ibèrics de Trinity College, a Hartford, un dels bons coneixedors de l'exili català al Con Sud i del nostre país en general ("No em deixa de sorprendre la densitat de la cultura catalana"), l'autor de Livin' la Vida Barroca. American Culture in an Age of Imperial Orthodoxies, acabat d'editar per Publicacions de la Universitat de València, i el primer progressista a qui vaig sentir parlar malament del president Obama.

Si us interessen mínimament la política, els Estats Units i les relacions internacionals, no us perdeu ni el llibre ni el personatge.

Heus ací un extracte de la conversa entre Bassas i Harrington:

Com explicaria Catalunya al món?
El teixit social d’aquí m’admira. En nom de la cultura, moltes vegades. I la llibertat. Per exemple, ahir era a Gràcia. Carrer Llibertat! Carrer Fraternitat! Segurament són de finals del XIX. Són tot un missatge sobre el que són els ideals dels catalans. Fixa-t’hi: ara pots sentir un nen de faccions xineses parlant català, cosa impensable fa deu anys. El catalanisme es va escapar de la cotilla que l’acusava de ser un moviment de la burgesia, un argument que jo em vaig creure. Però en conèixer Catalunya he descobert que el catalanisme és transversal, molt més del que em pensava.

¿La paraula que defineix el moment que estem vivint és canvi?
Canvi extraordinari. Estem inundats d’informació. I els grans poders saben que ens poden desorientar. És un moment de reestructuració bàsica del pensament públic. ¿Som ciutadans o tornem a ser súbdits? És la qüestió essencial del moment. Hem perdut el fil conductor del discurs cívic sobre la ciutadania. Al meu país, per exemple, la gent pensa menys com a ciutadans que abans. Ara pensem en termes de seguretat, de por i de què he de fer per no fer enfadar les autoritats, que és una forma neomedieval.

Finalment s’ha fet realitat la vella tensió de Franklin: entreguem llibertat a canvi de seguretat.
Sí. I s’ha fet sense un debat social. Després de l’11-S, el govern va estructurar un discurs que va convèncer ràpidament amb el poder de les imatges, dient que els americans havien de ser subjectes en lloc de ciutadans.

Quan gràcies a Snowden vam saber que hi havia un programa d’espionatge massiu dels correus electrònics i dels telèfons mòbils, vaig sentir nord-americans dient-me: “M’és igual, jo no tinc res a amagar”.
Això ho coneixeu de la dictadura. Als Estats Units els poders han sigut molt intel·ligents en construir una visió del totalitarisme molt fixat en certes imatges de l’Alemanya de Hitler o la Rússia de Stalin. La gent pensa: “Ah, si arribés la dictadura, seria com allò”. Esclar, és brillant, la gent no pot examinar si, de fet, hem entrat en un període d’autoritarisme molt fort però amb unes formes diferents.