divendres, 24 d’agost del 2012

VESSADA ÉS MORTA

"Oda a Espanya", de Joan Maragall, i "Espanya", de Joan Brossa.
F l u x, 12 d'octubre de 2005



Escrit per Jaume a les 10:00

1 comentari:

  1. Anònim2/9/12 11:28

    Joan Maragall

    [Publicat originàriament en El sentiment de pàtria (1932), volum XIII de les Obres Completes de Joan Maragall, edició dels fills del poeta. Se’n respecten incorreccions gramaticals, solucions pre-normatives, barcelonismes, etc., sense denotar]

    El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

    I ara que he dit lo que hem d’evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d’avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure’s.

    Doncs bé, envers això s’hauria de fer una veritable lliga –sense comissions ni juntes, per l’amor de Déu!-- una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid". Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d’aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer els altres de que no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d’aquí, fins els d’esperit més català, ens en diuen prou i massa.

    En quant a teatres, s’ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d’en Pitarra, les peces amb música d’en Manén, l’hermós humorisme barceloní d’en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada, no els ha de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d’una tribu africana d’aquestes que de vegades se’ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima. Diguem que els que s’ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d’ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals represetnacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d’aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tan o més meritori que ho fou l’anar a redimir als captius de Marruecos.

    Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avençada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)