dimecres, 17 de febrer del 2010

EL DESIG ES TORNA CENDRA

(...) Aquests dies hem de fer gresca, per més que la nostra societat en faci tot l’any. Ens hem de disfressar, per més que anem disfressats tot l’any. Ja res no té sentit, ni el dijous gras, ni el carnaval. Però la inèrcia d’aquests costums més o menys disbauxats perdura. El que no perdura, en canvi, és la inèrcia de la quaresma, la santa quaresma, com en deien quan jo era petit, ni perdura, més enllà del petit ramat de les velletes parroquials i dels professionals de la fe, el dimecres de cendra.

El dimecres de cendra dóna pas a la quaresma, n’és la porta. A la missa matinal, el capellà fa una creueta de cendra al front dels fidels —alguns potser amb ressaca— per recordar-los una cosa ben senzilla que el nostre món sembla voler oblidar: que som pols i que en pols ens convertirem. Pulvis es, et in pulverem reverteris (ets pols, i a la pols tornaràs), deia el capellà del col·legi, mentre ens tintava el front amb la cendra grisa i trista. Després, tot el dia, anàvem amb la marca polsosa al damunt. I començava la penitència, quaranta dies al desert per preparar el sacrifici de la setmana santa que tenia, esclar —altrament hauria estat insuportable—, el final feliç de la resurrecció. Històries passades, costums esvaïts. Un oblit caigut com un pesat teló sobre aquestes coses mentre ens realcen, quan toca, en els mitjans, el ramadà. Quan comença, ens l’expliquen, en fan reportatges, com si ens el volguessin vendre. Quan comença el ramadà, és notícia. En canvi, la quaresma, que és el ramadà de la nostra cultura, es considera una nosa vella i antiquada. El ramadà mola, la quaresma no, què hi farem.

Però per mi no quedarà. Jo vull defensar la poètica de la quaresma i la del dimecres de cendra, una altra cosa és que dejuni i practiqui l’abstinència i que vagi que m’empolsin el front. Però no m’agrada perdre aquestes fites tradicionals que marquen la nostra cultura. La poètica de la quaresma és la poètica de l’austeritat. La poètica del despullament, la del silenci. [+]

Narcís Comadira, "Dimecres de cendra"

2 comentaris:

  1. Gràcies per fer-m'ho veure: http://ramonbassas.blogspot.com/2010/02/velasco-escos-taltavull-i-comadira.html

    ResponElimina
  2. És que és bo de debò, monsieur Comadira...
    Segant mots

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.