dijous, 2 d’abril de 2009

LA CREU DEL CONSELL

[...] Perquè aquesta ha estat de moment l’única proposta, però no l’únic avís del President del Consell. Així, al costat de la idea del nou guardó, s’ha optat per posar el nou organisme en marxa passant llista en públic de competències del Departament de Cultura que haurien de passar al Consell i de feines que fa l’Institut d’Indústries Culturals (ICIC) que es considera que hauria de fer el Consell. Novament, una forma bastant original de concretar la llei, els nous reptes i les declaracions apel·lant al foment de la creació i la gestió de l’excel·lència, forma incòmodament semblant a una pugna més entre departaments, direccions generals o entitats autònomes com n’hem vist tantes en la història de les Generalitats que han estat, són i seran. Una discussió (vista amb ulls ciutadans) menor, per entendre’ns, que sembla ratificar un dels dubtes expressats per l’exconseller Ferran Mascarell, excel·lent coneixedor del tema, qui en una sèrie d’articles a les pàgines d’opinió de l’Avui titulada genèricament “De les Arts, de la Cultura?” apuntava que el Consell pot ser un bon antídot contra el partidisme però no és la política, i que malament rai si d’entrada pel que serveix és per esvair les obligacions del Govern. Amb Mascarell, jo també considero que “a Catalunya li convé un Consell de la Cultura (sistèmic) fort, orientat a l’anàlisi prospectiva, orientador del conjut de les polítiques, indicador de tendències, corrector d’estratègies, garant de transparència, contrari al partidisme, però sense cap vel·leitat executiva o exclusivista”, i em costa de veure en què apunten cap aquí un premi per reciclar la Creu de Sant Jordi, un ajut o un festival més a l’olla, una funció o una competència més a la llista de la “segona fornada” de funcions i competències de què ja es parla en algun lloc. Xavier Bru de Sala ha declarat aquests dies: “Si no som exemplars en els nostres primers passos, ens quedarem com estem i, a sobre, haurem de demanar perdó”. Hom li ha de reconèixer el valor. El problema és que els gestos semblen anar en una direcció i les paraules, els grans principis apuntats i reiterats, en una altra. Així, perquè no acabem sumant-nos a la llarga tradició del prejudici antiretòric i aparcant el Consell nounat al garatge de les andròmines institucionals, caldria un esforç (si se’m permet tornar a Aristòril) d’inventio i dispositio (de contingut i disposició), més que de memorització i declamació. Perquè la pols i el confeti ara bufats amb tanta energia no ens acabin tornant a caure al damunt, potser ja per sempre.

Aquest és el paràgraf final del bitllet "Creu, confeti i Consell", aparegut a L'Avenç d'aquest mes d'abril i en part producte d'alguna cosa escrita al Flux (que va provocar també en Jordi Puntí). Si voleu llegir el bitllet complet, la revista acaba d'arribar als quioscos.





[Més sobre el tema, a les Totxanes...]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió