MIRAR D'AMAGAR

Autor desconegut. Grup de capellans (s. XIX). Col·lecció particular de JM Oliveras.


















Són les mans, que ens delaten. Quan se’n van cap a segons què, segons a on. Quan se n’allunyen. Quan descansen confiades o quan no paren de moure’s neguitoses, amb dits que netegen, que tamborinen, que es refreguen obsessius. Aquí les dues mans esquerres del darrere reposen (i posen) obertes, mentre que al davant una mà esquerra lliura i l’altra mà dreta rep: un petit llibre uneix els dos personatges asseguts i relliga, de fet, tota l’escena, els quatre protagonistes. Els ulls, de tota manera, diuen una altra cosa: cap dels quatre retratats no mira en la mateixa direcció, com si els haguessin retallat i enganxat venint de quatre retrats diferents. Així, la imatge final se sosté damunt d’un estrany joc combinat de recolliment i dispersió, com una història no escrita de comunió desunida.

Va ser una mà, també, que va rescatar la fotografia de l’oblit, emparedada en una casa que hom havia d’aterrar. Com havien d’haver estat unes mans les que l’havien amagada allà, les que van pastar després el guix per tapar-la, per encegar-la, per fer-la desaparèixer sense que deixés d’existir. Per què? Què podia fer que algú volgués amagar aquesta imatge? Me la torno a mirar. Qui dels quatre va ser? O no va ser cap dels quatre? M’invento una història de guerra, de la nostra guerra civil: un capellà amagat en zona republicana que té por que vinguin a buscar-lo i es vesteix de seglar i crema els hàbits i el missal i decideix amagar la foto estimada sense perdre-la, per si després la pot recuperar. És clar que llavors, per què no la va recuperar, després? Potser el van trobar, malgrat tot. O va haver de fugir i mai no va tornar a la casa on s’havia amagat. Però hi pot haver altres explicacions, més històries: si te la mires, la imatge no para de dir coses. I si l’amagador hagués fugit del seminari? Penso en el jove que rep el llibre. Tot i que llavors, per què conservar la fotografia, per què no simplement cremar-la? I si hagués estat algú que hagués volgut tenir-la sempre a la vora, a tocar del capçal del llit, per exemple, sense que se sabés? Quina mena de persona mira d’amagar una imatge? Algú que estima fora de la llei, potser?, que odia i no s’ho pot permetre en públic, que és allò que la gent no pot veure? Torno a la vella fotografia fins fa ben poc amagada, al grup que no acaba de ser grup, a l’estat comú amb mirades escampades. Són les mans que hi delaten no sabria dir-vos què. Són les mans.


[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]